Reflexions al melic d'Europa

Fa poc vaig fer un viatge d'estudis a Brussel·les i vaig visitar amb uns companys els Parlament Europeu. Poc després, legint l'interessant boc de l'eurodiputat Raül Romeva, vaig trobar-hi un post que em va suscitar un comentari, que reprodueixo més a baix. La resposta d'en Romeva la podeu trobar al seu bloc (blocs.mesvilweb.cat/raulromeva).

"Vull aprofitar el marc d’aquest bloc per a formular-te una reflexió que em va sorgir la setmana passada. Abans de passar a formular-la, però, no vull deixar passar la oportunitat de felicitar-te per aquesta plana web que augmenta la transparència i facilita la comunicació amb els nostres representants. Sobretot des de les esferes europees és ben necessari estar més a prop dels ciutadans. Enhorabona, doncs, i endavant!

Casualment vaig visitar Brussel•les la setmana passada en el marc d'un viatge d'estudis de la Fundació Heinrich Böll i vaig tenir la possibilitat de seguir en viu la reunió de la comissió AFET a la que et refereixes en aquest article. Justament vaig entrar a la sala quan en Solana es disposava a respondre a les dues preguntes que li vas formular. En primer lloc, he de dir que vaig estar molt content de la profunditat i precisió d'aquestes preguntes. L’alta qualitat de les teves interpel•lacions queda encara més palesa si les comparem amb intervencions d'alguns altres diputats que, en el minut que tenien per a plantejar qüestions, tocaven una pila de temes, des de la qüestió al Líban fins als Balcans passant per Txetxènia i Iran. Això semblava provocar no només la exasperació del president de la Comissió, Elmar Brook, sinó que també feia difícil una resposta acurada i profunda de Solana.

Mitjançant aquesta forma d’interpel•lar tan general i tan poc fructífera, la tasca de control es fa molt difícil. Això em va dur a preguntar-me a mi i a d'altres membres del grup amb qui vaig visitar el Parlament quin sentit tenia aquesta comissió AFET i quins efectes podia tenir per a les polítiques de la Unió en el terreny exterior, a on gairebé no té competències. Ja veníem escaldats, perquè poc abans havíem tingut la possibilitat de parlar amb en Paolo Bergamaschi, assistent de la vostra fracció en aquestes polítiques, i, tot i que es va esforçar per a demostrar que el Parlament si que podia fer alguna cosa en matèria de política exterior, no ens va acabar de convèncer. Què en penses tu?

Et formulo aquesta pregunta perquè, després d'aquests dies a Brussel•les, tant jo com molts dels companys de viatge hem marxat amb la impressió que, a part de les tasques importantíssimes que es desenvolupen a la "capital" de la Unió, molta de la feina que s'hi fa es podria estalviar perquè se superposa amb les competències d'altres instàncies (bé siguin altres instàncies europees, com la competència entre el Consell i el Parlament, o bé siguin entre el nivell europeu i l'estatal). Un altre exemple d'això va ser la nostra xerrada amb una funcionària de l'EuroAid, que va deixar palesa la manca de coordinació de l'ajuda al desenvolupament dels països membres i de la Unió (tot i els avenços en aquest camp, sobretot després de la Declaració de París dels donants de 2005 en el marc de la OECD).

I una observació més greu encara és que, tot i aquests defectes evidents, els actors ens deixaven la impressió de que, enlloc de tractar aquests defectes (pensar, per exemple, com es podrien ampliar les competències del Parlament en aquesta delicadíssima matèria o com es podria millorar la coordinació dels donants en l'altre exemple que he posat), intentaven fer com si tot anés sobre rodes.

Aquesta observació no ens va abocar a un euroescepticisme, sinó que ens va fer prendre més consciència encara dels obstacles que encara resten al camí de la construcció europea. I, el que és més greu, que a vegades la Unió es dedica a fer veure que les coses van bé enlloc de millorar els defectes palesos en la seva construcció institucional, encara que això suposi malgastar una energia preciosa."

Donant voltes al claustre

Aquests dies tinc el plaer de poder dormir en una cel•la, una anella de la cadena d’un claustre que gira al voltant d’una font tranquil•la i cantadora i d’un jardí ben arreglat i florit. Si posem to de guia turística, que no sempre diuen bajanades, podem dir que, dels molts elements agradables que s’amaguen a qualsevol ribera de la Mediterrània i atreuen gent del Nord i de tot el món, i dins del món cultural que ha crescut al voltant d’aquest mar, la idea arquitectònica del claustre és una de les més boniques. És en aquest indret del món a on, amb la falta de pluja que fa necessari un sistema de recaptació que reculli eficientment l’aigua per a dur-la a un lloc central a on poder gaudir-la i amb un clima que permet obrir la casa en el seu cor per a deixar bufar una brisa refrescant que faci l’hora de la calor de la tarda més suportable, es conjuguen alguns elements de forma excepcional per a fer néixer aquesta construcció que trobem escampat al voltant del nostre mar: A la domus romana, al Palau civil gòtic català, al monestir, en el pati andalús... Les funcions canvien, els edificis que es cargolen al voltant d’aquest gran invent varien, evolucionen, però aquesta idea sempre retorna, demostrant un altre cop, com la roda, que les idees senzilles però que aconsegueixen solucionar grans preguntes (en aquest cas, la distribució adequada de les estances en un edifici) són les que aconsegueixen retornar un cop i un altre tot i el pas del temps. A més, aquest claustre concret a on són té el valor afegit de ser un lloc ben simbòlic, una part del Monestir de San Llorenç, a l’Escorial, que mostra les seves puntes per sobre dels sostres de pissarra de l’edifici contigu en el que m’allotjo.

Una de les coses que més m’atrauen dels claustres és la calma que transmeten. Conviden a passejar-s’hi tranquil•lament, abandonar-se als pensaments, donar-hi voltes un cop i un altre per a descobrir sempre noves facetes inesperades, sense adornar-se del pas del temps. Un claustre em recorda, per exemple, com en Sòcrates i els seus alumnes devien passejar-se per l’Àgora atenenca dialogant sobre el que els envoltava. Aquest element arquitectònic evoca, doncs, la ociositat creadora del ciutadans iguals i lliures de la polis grega, de les ciutats-estats de l’antiguitat, que es podien dedicar a l’art de ser lliures i crear, actuar, com ens explica Hannah Arendt (que també ens recorda que ho podien fer perquè de la feina, de la labor dura de la vida, se n’encarregaven altres...). Donem aquí, doncs, algunes voltes al claustre, evocant aquests pares de la cultura mediterrània i occidental.

Aquesta ociositat creadora a la que convida el claustre es veu, a més, embellida pel fet d’estar enmarcada en una forma quadricular, una figura elegant, que transmet bellesa i harmonia. Un dels llocs a on em sembla que aquesta combinació d’elegància, bellesa i creativitat és el claustre de la Catedral de Barcelona: Un lloc humit i sorollós, amb una vitalitat reforçada pel contrast amb la foscor i el silenci espirituals de l’interior del temple i ens proposa una altra forma d’espiritualitat oberta i pragmàtica, a on es passegen graciosament les oques i els turistes embaladits... És, per a mi, un dels llocs més macos de la ciutat. Ja veieu, doncs, que sempre que puc m’arrecero en un claustre.

Així doncs, la nit passada, tornant de gaudir de la nit d’estiu fresca de la Serra de Madrid amb una orxata i una bona i animada conversa, vaig aturar-me una estona en el claustre a on resideixo aquests dies abans de pujar a la meva habitació de la primera planta, per a arrodonir la nit amb una passejada tranquil•la pel jardí. Però aquesta volta em va sobtar no trobar la tranquil•litat que normalment trobo en aquest element arquitectònic. Tot i el silenci i la claredat de la lluna no vaig trigar gaire en notar una sensació d’incomoditat que em va estranyar apareixent precisament en aquell moment i en aquell indret. Vaig sentir com una colla d’ulls podien estar-se clavant a la meva nuca des de cada racó fosc, com de fet no estava en un tranquil jardí sinó al mig d’un focus de mirades. Estava sol, però des de qualsevol de les més de cent cel•les que s’obrien al jardí podia aparèixer algú. Ben sobtat per aquesta sensació, vaig marxar a dormir, pensant en la novel•la d’Azaña titulada El Jardín de los Frailes, que passa en el mateix lloc en el que em trobo jo i que pinta l’ambient opressió de l’escola de monjos agustins que va visitar sent un adolescent, fet que va marcar la seva distància vers la repressora Església Catòlica i influí en el seu intent de reduir la força social a Espanya d’aquesta institució sent president de govern republicà (avui en dia, per cert, els agustins segueixen tranquil•lament al lloc a on Azaña els va trobar, deixant clar qui ha guanyat la partida...), sorprès de que aquest ambient d’opressió seguís allà tot i el temps.

Pensant en el possible origen d’aquesta sensació, vaig acabar anant a petar al panoptisme de Foucault. I efectivament, em sembla que allà estava la clau per a entendre per què aquest element arquitectònic que sempre m’ha fascinat tant de cop i volta em va semblar tan incòmode. Foucault ens explica com les presons modernes descobriren el panoptisme com a forma de control social, com a instrument disciplinari. A través d’una estructura circular o quadrangular en la que, col•locant-se en un punt central, hom és capaç de guaitar totes les cel•les disposades entorn d’aquest centre, es pot controlar tot moviment. De la cel•la estant, hom està indefens en front d’aquesta forma de control total, que imposa la disciplina. Estant al centre del claustre, el que em va passar, doncs, és que vaig sentir la incomoditat de poder ésser observat des de qualsevol racó, em vaig sentir al mig d’aquest instrument de control i disciplina en què s’havia tornat el claustre, aquell element que fins ara m’havia semblat no només símbol de bellesa, sinó també de llibertat.

Sempre m’havia semblat que els claustres acostumaven a aparèixer en monestirs pel fet de convidar a la creativitat del divagar, és a dir perquè oferien un lloc adient per a l’”ora”, un cop acomplert el “labora” a l’hort, el taller o la cuina del monestir. Ara, però, intuïa que el claustre no només era funcional en aquest sentit en una institució monacal. També ho era pel fet de ser susceptible de convertir-se en una mena de panòpticum, és a dir en un gran instrument de control i disciplina. De cop, la ombra del rei ultracatòlic i inquisidor de Felip II, el pare del monestir a on em trobo, s’apareixia com sortida del panteó i reia contenta d’haver trobat una forma arquitectònica tan adient pel seu projecte: Tot el monestir s’enrosca com una serp entorn de claustres que, en conjunt, evoquen la graella a on diuen que agonitzà San Llorenç. Tot un avançat al seu temps, en Felip II, descobrint ja al segle XVI uns instruments de control que s’estendrien sobretot al XIX... Quina predecessora del totalitarisme, la Inquisició... S’havien apoderat de la idea del claustre, simple element de distribució i per a mi símbol de llibertat, per a convertir-lo en un element de control.

Davant d’aquesta apropiació, potser caldria abandonar l’ideal del claustre, lloc a on es comuniquen els diferents elements d’un edifici, quadrat entorn del que els ciutadans lliures i iguals podrien haver-se trobat en la seva diversitat i haver dialogat, creant un món conjunt a on tothom tingués cabuda. Perquè enlloc de servir per a això, aquests claustres de monestirs, seminaris catòlics o antigues escoles decimonòniques més aviat oferien un gran instrument de suport d’una autoritat central que en deixà ben poc, de lloc per al diàleg i la pluralitat. Potser caldria sortir del claustre, amenaçant de totalitarisme, per a anar a cercar altres formes d’organització de l’espai que no es deixin aprofitar tant per a controlar els que hi viuen.
En aquest moment, me’n recordo de la meva visita, ja fa alguns anys, a Connecticut. Rememoro els poblets verds i tranquils de Nova Anglaterra, ben diferents als que he vist al meu país d’origen. Ben mirat, el nom de pobles per a designar la forma d’ocupar el territori que vaig observar a Nova Anglaterra ens du a un malentès si per a poble entenem una agrupació compacta de cases. Els pobles que vaig veure allà, són molt més carreteres enmig de boscos frondosos que uneixen les diferents cases entre elles. Aquestes cases estan enmig del bosc, envoltades de jardins acurats i terrenys dels que tenen cura els propietaris. Cada casa és independent, està sola, i si en algun lloc hi ha més d’un edifici junt és només en el centre de la comunitat, a on es pot trobar un centre comercial, alguna escola, l’ajuntament... Evidentment, a aquest centre distribuït seguint el traçat de la carretera s’hi arriba en cotxe, el mitjà de transport per excel•lència en aquest tipus d’urbanització. Per això, no és d’estranyar que amb setze anys ja s’hi pugui conduir, als EE.UU.

Quina diferència, doncs, amb les atapeïdes ciutats de la Mediterrània, ja siguin el Casc Antic de Barcelona, la Medina de Fes o la Roma de l’Edat Mitjana! En aquestes ciutats, les cases semblen apilonar-se unes sobre les altres, alçant-se al cel i volent-se unir al capdamunt de la obertura del carrer, unint els seus terrats. Sembla talment com si es pogués caminar més pels terrats que pels carrers estrets per els que a vegades s’escola un raig de llum (i aquí recordo, per exemple, alguns passatges de la novel•la “El Pianista” d’en Vázquez Montalbán, a on l’autor evoca la seva infància als terrats del Raval). I quina munió de gent corre, treballa, xerra, negocia per aquests carrers! Quina vida sorollosa i estressant, bé sigui a Fes o a Nàpols! En aquest teixit urbà, és clar que els únics refugis que queden són la Mesquita o l’Església i la casa familiar, l’habitacle que se separa del formigueig del carrer, a on els ciutadans es troben per a intercanviar mercaderies, opinions i tractes. I al cor d’aquests oasis de descans separats del món per amples murs s’hi sol trobar un claustre. El claustre ocupa aquí, doncs, el lloc del descans, ja sigui per a recuperar forces vitals en família o per a fer una pausa del treball i dedicar-se a crear amb els altre membres de la comunitat.

En el poble de Nova Anglaterra a on volíem fugir tot sembla molt més tranquil. No és la polis, sinó els pobles més dispersos del Nord d’Europa, d’Escandinàvia, el nord d’Alemanya i Anglaterra, i més tard la colònia pionera al nou món, els gèrmens d’aquesta forma d’urbanització: Ja en tenien prou, de ciutats atapeïdes i veïns sorollosos, els primer colonitzadors d’Amèrica del Nord. Fugien de l’antiga Europa, a on ja els havien vigilat durant molt de temps, sobretot per sospita religiosa. Un cop arribats al nou món, doncs, la riquesa d’aquest continent en terres verges i sense treballar semblaven convidar a marxar a l’Oest, cercar un gran terreny, construir una casa al mig i dedicar-se a treballar per al profit personal, enlloc de tornar-se a entortolligar en disputes amb els veïns pel fet de no posar-se d’acord sobre la religió o, més tard, la ideologia comuna que ens permet conviure amb ell. De fet, per a conviure-hi, només cal tenir-lo ben lluny i dotar-se d’unes normes neutres que ens permetin prendre decisions comunes: El veí ben lluny, una bona Constitució lliberal per a quan calgui parlar-hi, i a treballar la terra. Un cop hem descobert la inquietud del claustre, doncs, perquè no seguir els passos dels pioners i buscar el benestar en una casa de Nova Anglaterra?

Aturem-nos, però, abans de fer les maletes precipitadament i marxar corrent cap a la nova terra promesa seguint els passos del Mayflower. Perquè precisament a l’altra banda de l’Atlàntic s’han adonat que, en aquest poblet a on cada veí sembla tenir amb el seu jardinet i el seu terreny al voltant de la casa un espai vital immens i una autonomia il•limitada, de fet també hi ha fronteres invisibles que no es poden traspassar, un cànon de normalitat i normalitzador que un poder subtil s’encarrega de protegir i fomentar. Els comunitaristes, per exemple, han criticat els pensadors lliberals i els han fet adonar que també en aquesta terra promesa, a part d’una constitució que marca uns procediments neutrals i impecables per a resoldre els problemes amb el veí, es necessiten uns valors comuns amb aquest veí com a fonament per a resoldre aquests problemes i com a deu d’on mana tota regla, que més que ser neutra el que fa és ocultar els seus valors. No ens enganyem, en fi: La forma de colonitzar el territori al poblet de Nova Anglaterra no només és una forma de garantir l’autonomia personal (o familiar, perquè algunes feministes tindrien molt a dir de les estructures patriarcals dels WASP a Nordamèrica i de la societat que han construït i en d’altres societats lliberals), sinó que també és una forma d’establir, fixar aquest sistema que afirma basar-se en la llibertat individual i fer-lo immutable gràcies a un establiment d’aquest sistema en el territori: Un cop construït el poblet a l’estil lliberal (abandonem ja la metàfora territorial de Nova Anglaterra per a no abusar d’ella i caure així en l’error, el prejudici d’identificar massa aquest sistema amb Amèrica del Nord) ja no queda cap altra forma de viure. El fet de decidir-se a establir aquest sistema també n’exclou d’altres, també ens exigeix, per tant, que acceptem un determinat cànon normalitzat i normalitzador per a poder entrar a la comunitat. Perquè, és clar, en aquesta comunitat només hi entren els que acompleixen aquest cànon: Els ciutadans honrats. I si no, podem preguntar-ho a les dones, els negres, els homosexuals, els musulmans, etc... Sembla, doncs, que ens ho haurem de pensar dos cops abans de fer les maletes i marxar corrents del claustre, perquè no evitarem el control d’un poder normalitzador. El podrem amagar (extraient-lo, així, d’una possible discussió democràtica) però no el podrem fer desaparèixer. Ens seguirà com una ombra, com ens segueix allà a on anem la nostra condició humana – i precisament per això, perquè va unit a la nostra condició.

Què fer, doncs? Quedar-nos en la presó del claustre? Jo diria que millor quedar-nos-hi, però sense dramatitzar. Intentem convertir la presó en una àgora, una plaça pública: D’una cosa a una altra hi ha un molt poc. Acceptem, per començar, el poder com a cosa creativa, seguint allò que ens diu Foucault al final de la tercera part del seu llibre “Surveiller et Punir”: “En realitat, el poder és productiu i produeix realitat. (...) L’individu i el seu coneixement són resultats d’aquesta producció”. Un cop vist això, l’hem d’anar a buscar sense por pels racons del claustre, il•luminar aquesta ombra que tot ho segueix, enlloc d’ignorar-la i naturalitzar-la d’aquesta forma. No és seguint la inacabable tasca de Sísif d’eliminar el poder, sinó descobrint els llocs a on es troba, portant-hi allà la discussió democràtica, que ens podrem fer més lliures i podrem utilitzar-lo. Precisament aquí, el que a primera vista pot semblar una desavantatge del claustre, es transforma en el seu potencial més emancipador: Pel fet de ser un lloc a on els mecanismes de poder són ben clars, pot ser fàcilment un lloc de vigilància i control, una presó, però també pot ser, igual de fàcilment, un lloc a on els diferents membres de la comunitat, aquells qui habiten les celes que s’enrosquen al voltant del claustre, es troben d’igual a igual i creen un món conjunt, discuteixen sobre com gestionar aquests instruments de poder. Un cop arribats a aquest punt, penso amb alleujament en la bona idea que he tingut no fent les maletes: Com podria trobar el veí per a parlar-hi, ara, perdut en la meva casa i el meu terreny, perdut rera les meves tanques, per a parlar del que ens és comú, si m’hagués refugiat en un lloc aïllat del món buscant la llibertat?

Un claustre, doncs, convertit en una àgora, una plaça pública, a on els ciutadans, com a l’antiga Atenes, es troben i parlen d’allò que els ateny a tots, estableixen límits de la comunitat i discuteixen les normes que els cal seguir democràticament. Quin potencial amagat! M’acompanyeu a donar-hi voltes?

Sobre fins i mitjans: De què ens serveix una cultura en català?

Estant de vacances per Catalunya sempre retrobo moltes coses, algunes buscant-ho i d’altres de forma casual, trobant-me-les allà a on les havia deixat sense ser conscient. Un retrobament casual va ser el que vaig tenir amb la TVC fa poc, durant aquestes vacances. I no va ser un retrobament gaire agradable. De fet, la mala impressió que vaig tenir m’ha mogut a escriure aquest post. M’explico.
Ja feia unes setmanes que corria pel meu país quan un vespre vaig dedicar a mirar una mica la tele. Aquest mitjà de comunicació, amb les seves novetats, és potser un dels signes que més palès em fan el fet de viure fora i d’estar, d’alguna forma, allunyat del dia a dia del país: Cada cop que dedico uns minuts a veure l’aparell m’enduc una pila de sorpreses, i quan les comento els que m’envolten acostumen a mirar-me estranyats de que no m’hagi assabentat de que ja no facin tal o qual programa o de que ara la sèrie que està més de moda és aquesta o aquella. Recordo divertidament que el xoc més gran fou quan, llegint un reportatge a l’edició digital d’”El País” sobre el Mundial de Futbol d’Alemanya i els drets de retransmissió dels partits, em vaig assabentar de passada de que existia un canal anomenat “la Sexta” des de feia temps.
Doncs bé, això també em passa quan faig una ullada a TV3 i veig, per exemple, que els formats del Telenotícies han tornat a canviar o han deixat de fer alguna sèrie per a emitir-ne una de nova. L’altre dia, el retrobament gens agradable el va marcar la visió de la recta final del (per a mi nou) xou “Cantamania”, un concurs a on uns pobles catalans competien, suposo que per a veure qui havia ofert la millor actuació musical (vaig veure els últims minuts, a on s’estaven presentant les puntuacions). Doncs bé, em va semblar una imitació bastant mediocre – a voltes tenia la sensació d’estar tornant a veure la TVC més cutre, la dels inicis als anys vuitanta, i no l’autonòmica de qualitat que em pensava que teníem – de tots aquells xous que exploten el gust de cantar a la dutxa i les ànsies de fama dels ciutadans com tots nosaltres, és a dir normalets, i que han florit en els últims temps; Operación Triunfo al capdavant de totes elles. El programa em va semblar d’un nivell sorprenentment baix, si ho mesuro amb el criteri al que em tenia acostumat TV3.
Al cap d’uns dies, vaig aprofitar per a mirar-me algun altre programa de la TV3 i aquesta impressió es va anar aprofundit, de forma que la meva imatge de l’autonòmica catalana com a illot d’una qualitat més o menys acceptable si la comparem amb les privades (prova no gaire difícil) i, sobretot, amb les públiques espanyoles i d’altres autonòmiques, ha començat a trontollar ben fortament. Ara sembla que tenim una tele moderna, amb programes d’entreteniment com els que podem trobar a d’altres cadenes: Sèries que, com a d’altres ofertes, segueixen el patró americà més cutre i cridaner, xous horteres, pseudointeractivitat amb un públic enganxat als missatges de mòbil, etc... Podem estar contents, doncs. O no?
Al meu parer, de cap manera ho podem estar. Molts cops se senten queixes sobre la qualitat de la televisió pública i s’afirma que aquestes no haurien de competir amb les privades, que s’haurien de poder permetre el luxe de transmetre altres productes, de més qualitat, al públic (aquí parlo de la TV3, el 33 és una altra cosa). I vull prendre partit per a la banda de la discussió que afirma això, tot i que em sembla que la cosa queda clara si parlem en un pla una mica més general, més enllà de la televisió, i aclarim quins podrien ser els nostres objectius, les nostres finalitats, i què no és més que un mitjà per a aconseguir-los.
Abans d’entrar en aquest pla general vull deixar clar que el que em sembla una patranya cínica és aquella mentida que afirma que la tele actual, la pública i sobretot la privada, és així perquè s’imposen els formats que tenen més audiència i que, per tant, a la jungla del mercat de les programacions televisives el sobirà és el consumidor, el televident: Ell mana i decideix què li donen. Argumentar contràriament a això que el televident és estúpid i “menja” tot el que li donen és massa simplista (ara em ve al cap, per cert, el text cèlebre de Stuart Hall sobre “Codificar/Decodificar” sobre la variada recepció de missatges a través dels mitjans de comunicació), però és evident que aquesta patranya tampoc es queda curta pel que fa al simplisme. Parteix de la creença sorda i cega en el mercat com a lloc a on el consumidor és un sobirà que, encara que no decideix què li ofereixen (això és cosa del productor), si que decideix qui s’acaba imposant, oblidant tot el marc a on tenen lloc les interaccions entre el consumidor i el productor, que influeix profundament el resultat del que alguns anomenarien – un altre simplisme estúpid – “joc”. Dir que el telespectador és qui decideix i quedar-se satisfet amb aquesta afirmació és oblidar el món real a on es realitza el producte televisiu, amb tots els seus factors com la competència entre els canals, la hegemonia cultural, les diferències entre els grups de telespectadors, el marc de decisió lliure dels programadors, etc. Com en molts altres cops, també aquí podem dir que la microeconomia en el seu estat més simplista produeix monstres darwinistes que roben a l’ésser humà la capacitat de criticar i corregir els resultats no desitjats d’un procés d’intercanvi sense control.
Però tornem a la nostra línia central d’argumentació. Deia que la discussió sobre una televisió pública de qualitat es pot enquadrar en la diferenciació més general sobre quins són – i, en el pla normatiu, quins haurien de ser – els nostres objectius, els fins, i què són merament mitjans per a assolir aquests fins.
M’explicaré amb un exemple que va de llibres, i no de tele, tot i que el vaig escoltar si fa no fa pel passat Dia de Sant Jordi als Matins d’en Cuní a TV3. Una sèrie de personatges del món del llibre parlaven sobre la idoneïtat de la lectura i sobre la qualitat dels títols que s’estaven llençant per la diada de la lectura. Una escriptora famosa de la que ara no recordo el nom defensava aferrissadament – i jo crec que amb encert – que no tot el que s’oferia per Sant Jordi era qualitat indubtable i que moltes de les coses que s’anuncien per aquelles dates són, més enllà de relativismes i postmodernitats pel que fa als criteris que estableixen què és qualitat, pastixes no gaire suportables que no parteixen de conviccions estètiques alternatives sinó de càlculs de maximització de costos d’editorials que tendeixen a concentrar els seus escrúpols més en la secció de finances que no pas en el lectorat. L’escriptora posava en dubte la capacitat del lliure mercat de produir els millors rendiments culturals i anomenava, a més, els arguments que he tocat més a munt sobre la patranya de la sobirania del consumidor. A aquesta escriptora li respongué un editor defensant la publicació de tot tipus de pastitxes, utilitzant la llagrimeta pseudocatalanista per a afirmar que podíem estar contents de que es publiquessin també aquests pastitxes, ja que això era un signe del bon estat de la llengua catalana i la edició en aquesta llengua, que no només era capaç de llançar a la fama a Verdaguers, Carners, Plas, Rodoredas o Pere Quarts, sinó també produir porqueries variades: Entre totes les cultures que no han perdut el tren vertiginós d’aquest món globalitzat, que són ben poques, podem trobar orgullosament la catalana, que produeix cofoia allò que la cultura de masses del segle XXI sembla demanar o, millor dit, allò que s’imposa com a cànon cultural hegemònic del ciutadà “normal”. El que deia l’editor sobre el món del llibre, es podria dir també pel que fa a la televisió: Tenim una TVC a l’alçada dels temps, que pot mesurar tranquil•lament les seves forces amb qualsevol altre teletransmissor del cànon. I, a més a més i en el cas concret català, aquest èxit editorial i televisiu es pot pintar també com un èxit de construcció nacional, afirmant que per fi em creat mitjans de comunicació dignes d’altres cultures establertes, el que ens allunya de la eterna incertesa sobre la supervivència de la nostra cultura.
Però precisament aquí, a on la defensa d’aquesta “normalització” cultural arriba al seu punt àlgid, ens podem preguntar de què serveix tot aquest papanatisme. Per a començar, una paradoxa: El que hem anomenat cànon cultural hegemònic del ciutadà “normal”, que estableix el que és una tele “normal” un món editorial “normal”, no s’imposa de forma multidireccional o dialògica des de diferents centres, sinó que habitualment ve directament des de la indústria de l’”entertaintment” americà, així que ens podem preguntar de què serveix que la cultura catalana estigui en aquest flamant tren si al cap i a la fi ho és a canvi de quedar reduïda al paper de mera receptora.
Aquesta paradoxa ens hauria de dur a començar a intuir que em confós els fins – una cultura de qualitat, o una cultura catalana normalitzada i amb un futur assegurat – amb un possible mitjà – la oferta de productes culturals de masses en català que, si no s’ofertessin en aquesta llengua, serien consumides en castellà o en anglès i produirien un debilitament de l’ús del català; la televisió com a mitjà social per a transmetre valors i idees, etc.... I em sembla que aquesta confusió entre mitjans i objectius, aquesta crescuda dels mitjans de tal magnitud que ens porta a no veure més els objectius, va més enllà d’aquesta paradoxa que combina la integració amb la pèrdua d’originalitat. Es tracta de fer clar per a què volem una televisió pública (de qualitat), de per a que defensem la extensió de la lectura o per a què defensem una cultura en català vital.
Els que defensen que una TV3 capaç d’emetre els mateixos pastitxes que qualsevol privada o un món editorial en català que pot produir productes de qualitat dubtosa són un senyal d’èxit cauen en el mateix error dels que defensen aferrissadament la extensió de l’hàbit de la lectura a qualsevol preu, independentment del que es llegeixi. Obliden que la lectura en si no és cap valor, i menys en un món a on només els llibres poden servir per a transmetre idees i principis i – el més important de tot – incitar la discussió entorn seu. Cauen un en romanticisme de la lectura a vegades nostàlgic – molts d’aquests defensors, si són una mica grans, evoquen la seva infància a on varen fugir de la superficialitat franquista refugiant-se en els llibres, que llavors si que no havien de competir amb d’altres mitjans de comunicació social – i a vegades bastant carrinclò i superficial – quan es limiten a repetir educadament i amb disciplina consignes apreses a l’escola en defensa de la lectura, quan precisament la lectura hauria de servir per a aprendre a posar en dubte qualsevol consigna. Els arguments per a defensar la extensió de l’hàbit de llegir són que aquest hàbit fomenta ciutadans capaços de pensar, d’entendre altres idees i de posar-les en dubte d’una forma raonada i respectuosa. Defensar la lectura a qualsevol preu és posar la part pel tot, el mitjà en el lloc de l’objectiu, oblidant que no tota la lectura condueix als fins que es volen assolir. I aquesta defensa és absurda.
D’aquesta forma, també em sembla absurda la defensa d’una televisió pública que busqui igualar-se, en quotes de televidència i en l’estil, a les televisions privades. La televisió pública no pot ser un fi en si, i si es tracta de finançar amb diners de tots programes del tipus de l’Aquí hay tomate més valdrà tancar la paradeta. Per sort no em sembla que haguem arribat a aquests nivells, però l’exemple negatiu d’altres comunitats ens indica que és un perill que cal tenir en ment. Una televisió finançada pels poders públics només té sentit si es dedica a oferir una alternativa de més qualitat. Sovint, es que defensen la lectura acompanyen la seva defensa d’una crítica bastant absurda i generalitzada de la televisió: Confonent aquí un altre cop els mitjans amb els fins, parlen dels llibres com a via de salvació i la tele com a forma de guanyar-se el càstig etern. En contra d’això, jo defenso que el que cal transmetre són les formes de pensar que combinin l’esperit crític i raonable amb una tolerància respectuosa, els valors que busquin la creació d’espais de llibertat i defensin la bellesa enfront de la grolleria i el mal gust. Aquestes actituds són la base per a crear una societat amb persones educades i felices i una comunitat amb ciutadans capaços de desenvolupar una bona política. Aquest és l’objectiu. I això no només es pot aconseguir a través de la lectura, ni la lectura fomenta sempre l’assoliment d’aquests fins. La lectura és un mitjà de comunicació social com qualsevol altre, com la tele o com la blogosfera a on ens trobem, amb els seus propis criteris reguladors del discurs. El que importa no és, doncs, el mitjà, sinó la forma que se’n fa d’ell. Entre un bon programa de televisió, informatiu i fomentador del debat, i una novel•la insípida i hortera, jo trio la tele, i no en tinc cap remordiment. Partint d’aquí, trobo que un tele pública només té sentit si es dedica a desenvolupar els valors i les actituds de les que parlava abans. I no només té sentit, sinó que desenvolupa una funció molt important, no només com a alternativa a la privada, sinó també com a forma d’influenciar els continguts d’aquesta. Així com l’Estat socialdemòcrata desenvolupat a l’Europa de la postguerra té instruments que utilitza per a influir en l’economia de mercat i corregir-ne els efectes nocius, la televisió pública pot servir per a llançar propostes i continguts de qualitat que serveixin també per a les privades. El que cregui la patranya de la sobirania del telespectador que he discutit abans no entendrà això, perquè el que aquí estic posant en dubte és el pressupòsit de que una televisió de qualitat estigui condemnada a un baix nivell d’audiència. No ha de ser així, la qualitat no es renyeix amb la quantitat.
Aquí no podem evitar de parlar de les masses i dels criteris que estableixen què es cultura. Molts respondran que només cal comprar les quotes d’audiència del 33 i de Telecinco per a veure que una televisió que busca qualitat està condemnada a ser minoritària. Doncs bé, potser el que cal criticar aquí és el concepte de qualitat del que es parteix. La perspectiva marxista ens diu que l’Estat és un element de l’Überbau espiritual d’una societat que està destinat mantenir les relacions materials que fonamenten el poder de les classes dirigents. Doncs bé, em paral•lel a aquesta visió, molts cops he tingut, en visites a l’òpera o al teatre o veient canals de televisió com Arte, que la política cultural dels poders públics intenta defensar i imposar la hegemonia cultural d’una classe mitja-alta i subvencionar una cultura carrinclona i un cànon poc variable. És per això que crec important definir de què estic parlant quan parlo de cultura. Els humans som animals caracteritzats per a estar poc marcats pels instints, per a tenir més opcions obertes que la resta d’espècies. Això és la nostra llibertat, que ens obliga a interpretar un món que se’ns presenta obert. I també estem caracteritzats per la capacitat de comunicar-nos amb d’altres, el que ens fa ser un animal social. Aquestes dues característiques antropològiques fan que desenvolupem interpretacions del món que ens envolta i hi busquem significat. I aquestes interpretacions no són sempre individuals. Gran part de les nostres interpretacions les hem adquirit amb el llenguatge o a través d’altres símbols i són conseqüència de la societat a on hem crescut. Aquests significats, aquestes interpretacions del món, és el que anomeno cultura. En un estat més avançat, els humans no només som capaços de – i estem obligats a – desenvolupar aquests significats individuals i col•lectius, sinó que també aprenem a adonar-nos del caràcter temporal i de la contingència d’aquests significats; ens adonem, doncs, que la nostra cultura no és essencial, sinó variable. La podem ajustar i modificar per tal de crear valors i significats més pràctics o que ens ajudin a crear un món millor. Basant-nos en aquesta excursió breu per teories constructivistes podem entendre perquè quan parlo de cultura i dels continguts que s’haurien de promoure a la televisió i a d’altres mitjans de comunicació, i quan cito una qualitat que obligatòriament s’ha de basar en alguns criteris variables, no ho faig des d’una posició elitista. Els que han mirat amb despreci les masses com a incapaces d’assolir un nivell cultural a la alçada de l’espectador que les mira sempre m’han semblat no només pedants, sinó tamnbé ignorants de les cultures que no són la seva i cínics que creuen poc en la capacitat de millorar de qualsevol ésser humà. És per això que quan dic que la televisió pública ha de fomentar productes de qualitat no només em refereixo a el que entenem com a Cultura en majúscules, sinó també a la cultura en minúscules, aquella cultura diària i popular que els Cultural Studies anglesos dels anys seixanta ens varen ensenyar a apreciar com a valor autònom. Com a cultura digna de ser transmesa no em baso tant en formes concretes, com la Òpera, el teatre, la lectura, etc., sinó molt més en el fons que es vol transmetre: L’actitud crítica, capaç tant de produir interpretacions del món com de fer prendre consciència a l’espectador de la contingència d’aquestes interpretacions, obrint així la possibilitat de prendre una posició crítica. Em veig aquí temptat de citar el concepte de massa de l’Ortega y Gasset precisament per a defensar aquest concepte de cultura: Massa no és per a ell un concepte que s’iguali a una classe socioeconòmica, sinó un que intenta definir un grup social caracteritzat pel fet de renunciar a crear una interpretació pròpia del món que l’envolta, un grup doncs que renuncia a definir un horitzó vital concret i peculiar, a reflectir en el seu pensament la circumstància en la que es troba. I massa pot ser tant el director d’orquestra com el treballador de a SEAT. Un grafitti als afores d’una gran ciutat que ens fa reflexionar sobre la realitat a les urbs actuals, per exemple la alienació de molta gent al món modern, o, per què no, un bloc cridaner que ens apropi a una realitat desconeguda, és per a mi molt més valuós que una gran òpera que només serveixi per a passar una bona estona i fer possible que algunes dames es vegin i siguin vistes en amables i elegants salons. Un altre cop, aquí cal diferenciar els mitjans – les formes concretes – dels fins – el fons cultural que cal transmetre. Des d’aquesta perspectiva, doncs, queda clar que una televisió pública de qualitat, destinada a fomentar la cultura tal i com la he descrit i no tant a propagar des de dalt un cànon hegemònic concret, tancat i avorrit pels que en queden fora, no té per què ser una opció minoritària sinó ben bé al contrari: Pot tenir com a repte engrescar al major nombre possible de grups a posar-hi el seu gra de sorra, enriquir amb la seva perspectiva el canal i convertir-se així en una plaça pública a on les diferents cultures i subcultures, les diferents visions del món d’una comunitat, dialoguen. Una proposta pels petits públics, que tots junts formen el gran públic.
Acabo aquesta defensa d’una televisió pública de qualitat tocant també el tema del catalanisme, allò que he anomenat “llagrimeta pseudocatalanista” quan parlava dels arguments de l’editor que deia que un món editorial en català capaç de produir pastitxes és un senyal que ens permet mirar al futur amb optimisme. Doncs bé, jo crec que també aquí es confonen els mitjans amb els fins. Tractem la construcció nacional, és a dir la creació d’un àmbit cultural de llengua catalana, com a un fi quan jo crec que és un mitjà.
M’explico. Molts amics internacionalistes discuteixen el meu catalanisme dient que a ells tant els fa haver nascut a Catalunya; podrien haver nascut a Pequín. Evidentment, el fet de néixer en un lloc o en un altre és pura casualitat. Però si la casualitat hagués volgut veure’m néixer a Pequín i no a Barcelona, no seria la persona que sóc. Això és una evidència tan gran com el fet de la casualitat. Néixer en un lloc vol dir trobar-se abocat a un horitzó cultural en el que creixem, del que aprenem les interpretacions del món i en el que construïm la nostra pròpia subjectivitat. Encara que des d’aquesta subjectivitat acabem per allunyar-nos del context a on hem crescut, el critiquem, i encara que siguem capaços d’adoptar un altre context cultural voluntàriament, sempre ho farem des d’un punt de partida concret que, com en un camí de dependència a on unes decisions passades predeterminen els marcs d’acció futurs, ens influeix en tot moment. Això ho noto, per exemple, quan alguns companys alemanys critiquen el país a on han crescut i em diuen que és a Espanya on se senten realment còmodes. Pot ser així, però aquesta visió l’han desenvolupat com a alemanys i com a alemanys han criticat al seu país. Els mateixos internacionalistes que em diuen que el lloc a on s’ha nascut és casual obliden que les seves pròpies posicions són resultat d’un complexíssim procés d’evolució cultural: L’internacionalisme no l’haguessin pogut pensar si no fossin fills d’una societat que va passar per un procés d’industrialització a on determinats sectors del moviment obrer es varen distanciar d’una proposta cultural nacionalista burgesa. L’internacionalisme és doncs una identitat contingent i carregada d’història, com qualsevol altra.
Doncs bé, com crec que el fet de pertànyer a una cultura determinada que ens marca és una característica present en tota realitat humana, crec que també es important desenvolupar instruments que ens permetin discutir sobre els continguts d’aquesta cultura en la que hem crescut. Es tracta aquí d’obrir places en el sentit figurat, de crear canals de comunicació que ens permetin reflectir els valors i principis d’una cultura comú i, si cal, plantejar alternatives. I un dels horitzons culturals importants és el que marca la llengua. Jo puc sentir-me burgès o treballador, ateu, jove, home, blanc, europeu, però també em sento català. I crec que el fet de crear i mantenir fòrums a on discutir què implica el fet de ser català (o el fet de ser europeu, blanc, home, jove, ateu, burgès o treballador, etc.) és un pas cap a la emancipació personal o col•lectiva: Com deia abans, les comunitats humanes a vegades assoleixen un punt en el que no només creen significats comuns, sinó que també són capaces de reflexionar sobre aquests significats i si cal criticar-los i modificar-los.
Des d’aquesta perspectiva, em sembla que queda clar perquè no crec que tot valgui a l’hora de crear una cultura catalana normalitzada. Crear un espai cultural català només és un fi per als nacionalistes essencialistes, que creuen que cal crear aquest àmbit per a protegir una cultura especial i que ha de ser tractada com una espècia natural. Aquests nacionalistes, a més, somnien en un àmbit cultural tancat, a on les tradicions marquin el límit del que pertany a aquest àmbit i no es pugui innovar, perquè això vol dir trencar les essències. Per a mi, com a catalanista, crear un espai cultural català vol dir en canvi desenvolupar canals de comunicació a on la gent que compartim la cultura catalana siguem capaços de discutir què és aquesta cultura, aprendre com ens ha marcat, cuidar-la, transmetre-la i modificar-la si cal. Un àmbit que ens ha de permetre ser ciutadans més lliures en comunitat i més conscients del que significa pertànyer a un horitzó cultural determinat. És per això que un televisió o un món editorial catalans “normalitzats” en el sentit de que són capaços de crear els mateixos pastitxes que es creen a tot el món no és un valor per a mi. I és així perquè crear una televisió o un món cultural en català només són un mitjà per a poder augmentar la llibertat dels catalans, permetent la reflexió sobre la cultura comuna. Si no ha fan, de ben poc serveixen. I no ens enganyem: Crear aquest espai de reflexió no és condemnar-nos a fer-los minoritaris, perquè un espai d’aquestes característiques, si està ben dissenyat, interessa a tothom.

Un catalanista a Alemanya: El país sense patriostisme?

Ja fa unes quantes setmanes que va acabar el Mundial de Futbol a Alemanya. Estant en aquell país, em va sorprendre (gratament) com molts alemanys no van dubtar a l'hora de celebrar amb tranquilitat i satisfacció l'esdeveniment i a l'hora de sortir al carrer amb banderes per a alegrar-se del bon paper que va fer la seva selecció. En aquest marc, he discutit sobre el tema amb alguns companys de la universitat alemanys que eren bastant escèptics davant d'aquest fenòmen. Per això, fa poc vaig publicar un article a la revista de l'associació d'estudiants de la universitat, que també podeu trobar a www.u-asta.de/engagement/referate/presse/bertran, en el que els intento transmetre la meva visió com a català i catalanista. En ell, explico perquè ser d'esquerres i patriota no són posocions contràries, sinó més aviat complementàries. Tot i que el text és en alemany, trobo interessant tornar-lo al context que m'ha servit de rerafons per a desebvolupar la meva posició i per això el penjo aquí, esperant que els que l'entenguin s'ho passin bé amb ell.

Aus dem Grenzgebiet

Noch ein Brief zur Nacharbeitung der WM und der Erfindung der Nation

Liebe/r KommilitonIn,

ich möchte Dich hier von einem in letzter Zeit oft behandelten Thema sprechen, nämlich die Welle von Patriotismus und Flaggen, die die WM in Deutschland ausgelöst hat. Nun ist die WM zu ende, Deutschland ist Dritter geworden und alles scheint zurück in die Normalität zu kommen. Aber diese Welle ist meines Erachtens also der Anlass gewesen, einen Wandel zu starten, der in Deutschland längst fällig geworden war: Deswegen macht es Sinn, mit Dir eine Nacharbeitung zu unternehmen.

Nun sind wir beide eher linke, progressive Studierende; Du bist aber in Deutschland aufgewachsen und sozialisiert, hast Dich im Geschichtsunterricht oft mit der Terrorherrschaft des NS auseinandergesetzt und in Gemeinschaftskunde gelernt, kühl und vorsichtig gegenüber jedwede deutsche Patriotismusbekündung zu bleiben. Du riechst im Patriotismus nach Rechtsextremismus. Ich dagegen komme aus einem Land, wo die Patriotismusbekundungen nicht selten sind – und manchmal sogar zu häufig stattfinden – und habe mich dort eine andere Umgangsform mit diesen Bekundungen angewohnt. Aus diesem Hintergrund kommend, befinde ich mich in gewissem Sinne zwischen den Grenzen, im Grenzgebiet, und habe ein anderes Verhältnis zu den Freudezeichen im Rahmen der WM entwickelt.

Zu Recht kritisierst Du, dass diese Freudebekundungen etwas unkritisch sind. Die Menschen gehen auf die Strasse mit einer Fahne und vergessen dabei, dass es in diesem gefeierten Land Leute gibt, die unter Armut leiden, oder dass die Arbeitslosenzahlen riesig sind und sich hinter den Zahlen Menschen verbergen, die in dieser WM-Zeit keinen Grund zum Feiern haben, um nur einige der nicht erfreulichen Zustände beispielhaft und plakativ zu nennen. Zu Recht findest Du es merkwürdig, dass die VAG am vergangenen Samstag, als eine Kolonne von tausenden von Menschen zwischen dem Eschholzpark und dem Bertoldsbrunnen den Straßenbahnverkehr während einiger Stunden lahm legte, ihre Fahrgäste mit einem fröhlichen Ton darüber informierte und die BZ im gleichen Ton am Montag berichtete, wenn dabei Studierenden von dieser Zeitung scharf kritisiert werden, wenn sie sich trauen, bei einer Demonstration gegen Studiengebühren fünf Minuten lang im Bertoldsbrunnen das Gleiche mit ernsthafteren Zwecken zu unternehmen… Ja, ich sehe auch einige Momente des Unbehangens und der Kritiklosigkeit in dieser neuen patriotischen Welle.

Aber ich muss Dich gestehen, dass Deine Haltung ein Hauch an der Überheblichkeit der – übrigens sehr deutschen – Figur des Bildungsbürgers hat, der den pöbelnden Massen herunterschaut und sie kritisiert, weil sie nicht dazu fähig sind, zur gleichen aufgeklärten und distanzierten, kritischen Haltung wie Du zu gelangen. Oder, wenn wir es nicht so liberal, eher marxistisch ausdrücken möchten, erinnert mich Deine linke Perspektive an der totalisierenden Sicht eines Orthodoxen, der gegen die entfremdeten, dummen und feiernden Massen spottet und dabei die Haltung eines organischen Intellektuellen einnimmt, der sich eine aufklärende, proletarische Diktatur für das Volk aber ohne das Volk wünscht.

Aber nicht nur diese überhebliche Haltung möchte ich nicht teilen. Auch wenn ich manche Aspekte dieses Feierns kritisch betrachte, kann ich mich des Weiteren mit Deinem radikalen Misstrauen gegenüber dem Inhalt dieser Freudebekundungen nicht identifizieren. Du gehst zu weit, wenn Du vor dem Anblick dieser Welle von Flaggen direkt zum Nationalsozialismus zurückgehst. Lass mich hier Dich daran erinnern, dass Schwarz-Rot-Gold diejenige Flagge ist, wogegen immer die reaktionären und die nationalsozialistischen Kräfte gekämpft haben – vergessen wir nicht den Flaggenstreit in der Weimarer Republik – und die die demokratischen Bewegungen in diesem Land repräsentiert. Aber die Flagge ist nur das Unbedeutendste. Auch in einem tieferen Sinne ist Dein Unbehagen meiner Meinung nach unberechtigt: Die feiernden können sich ruhig mit dieser Flagge und diesem Land identifizieren, ohne dabei noch einmal das ewige deutsche „mea culpa“ zu wiederholen. Sie haben Gründe dafür. Darüber, über die Möglichkeit der Identifikation mit der bundesrepublikanischen Erfolgsgeschichte, hat man schon vieles gesagt. Deswegen möchte ich mich hier auf ein sehr persönliches Beispiel beschränken, dessen Interesse vielleicht bei der Tatsache liegt, dass es sich hierbei um eine vom Ausland kommende Würdigung behandelt: Ich bin in einer sehr jungen, gerade sechs Jahre alten Demokratie geboren, drei Jahre nach dem letzten Staatsstreich gegen dieses junge System. Dass ich trotzdem in einem stabilen, schnell fortschreitenden Land aufwachsen konnte, war zum großen Teil der Tatsache zu danken, dass Deutschland nach dem 2. Weltkrieg es geschafft hat, nicht nur sich selbst, sondern das ganze Zentrum des Kontinents aufzubauen und mit dessen Nachbarn eine Gemeinschaft aufzubauen, die die Herstellung von Wohlstand und Sicherheit gesichert hat. Es ist schwer abzuschätzen, wie sich Portugal, Spanien, Griechenland und später Osteuropa ohne diese Gemeinschaft entwickelt hätten. Darauf kannst Du stolz sein.

Du wirst erwidern, dass diese Erfolge vielleicht unstrittig sind, dass man aber trotzdem auf die Rhetorik des Patriotismus verzichten kann, so wie es in Deutschland in den letzten Jahrzehnten anscheinend getan wurde. Aber gerade hier trennen sich unsere Geister auf der entschiedensten Art und Weise: Meine Gegenmeinung lautet, dass nicht dieser neue Patriotismus, sondern das Fortführen seiner bisherigen Stillhaltung das Fortschritts- und Demokratiehemmende ist. Oder, positiv gesagt: Der neue Patriotismus kann eine demokratische Wirkung haben.

Der Verzicht auf Patriotismusbekundungen kann manchmal dienlich gewesen sein, aber ich erkenne in ihm eine Fortführung derjenigen Haltung, die den Staat von der Gesellschaft absetzen will und ihn als höhere, bessere und unpolitische Instanz ansieht – eine Haltung, die man nach dem 2. Weltkrieg eigentlich hinter sich lassen wollte, die aber im Volksmisstrauen eines Grundgesetzes, das nie im Referendum ratifiziert wurde, fortgeführt wird. Dieses Stillschweigen des Patriotismus teilt diese obrigkeitsstaatliche Angst vor einem Volk, das sich die Aufgabe stellt, die Inhalte und die Grenzen der Gemeinschaft demokratisch selbst zu bestimmen – eines Volkes, das sich also die eminent Politische Frage stellt. Nun sieht es endlich so aus, als ob man die Angst vor dieser zentralen, politischen Auseinandersetzung verliert hätte.

Entgegnen kannst Du mich, dass dieser Patriotismus ein Luftschloss ist, der nur dazu bringen kann, bestimmte Menschen und Ideen auszuschließen und als illegitim zu schildern. Dabei muss ich Dir Recht geben: Wir haben in den letzten Jahrzehnten den Gedanken gelernt, dass die Identifikation mit einer landesweiten Gemeinschaft eine Erfindung ist. Und dass die Konstruktion einer solchen Gemeinschaft das Ausschließen bestimmter Ideen und Alternativen notwendigerweise mit sich bringt – auch, und vielleicht gerade, wenn diese Gemeinschaft demokratisch sein möchte. Aber der Gedanke, es gebe eine Alternative dazu, man könne auf einer solchen Erfindung und Ausgrenzung verzichten, ist für mich zweifelhaft. Verzichtet man auf die Diskussion um die Inhalte und Grenzen unserer Gemeinschaft, lässt man diese Grenzen nicht verschwinden, sondern naturalisiert man sie und macht man dadurch deren demokratische Aushandlung unmöglich. Und gerade dieser naturalisierende, undemokratische Effekt ist der Kollateralschaden des Stillschweigens des Patriotismus, der in Deutschland in den letzten 60 Jahren – nicht zuletzt durch die politische Bildung – teilweise gefördert wurde: Man wollte mit gutem Grund die Wurzeln des Nationalsozialismus ausrotten und man hat dabei vergessen, dass diese Wurzeln und die einer demokratischen, politischen Auseinandersetzung in der Moderne nah beieinander liegen.

Gestatte mich also, Dich eine Herausforderung zu schildern: Versuchen wir es mal, diese Erfindung anzunehmen. Geben wir den Versuch auf, diese Erfindung, dieser Patriotismus als gesellschaftliche Denkkategorie auszulöschen und eine internationalistische Utopie zu bilden. Und erkennen wir dabei das Potential dieser Denkkategorie – gerade als links gesinnte Menschen können wir es tun: Als Erfindung ist der Patriotismus gestaltbar, wandelbar, und das eröffnet die Tür für eine emanzipatorische Arbeit: Beteiligen wir uns also an seiner Gestaltung und bringen wir unsere Werte ein, um das Aussehen unserer Gemeinschaft zu prägen!

Vielleicht wird Dir mein Argument deutlicher, wenn ich Dich etwas aus dem Land erzähle, aus dem ich ursprünglich komme: Dort hat ein patriotisches Selbstverständnis es ermöglicht, einen sehr fortschrittlichen, vor einigen Wochen in einem Referendum akzeptierten Verfassungstext zu erarbeiten, der nicht nur die klassisch-liberalen Rechte des 19. und die sozialdemokratische Rechte des 20. Jahrhunderts, sondern auch postmaterialistisch geprägte Ideen für das 21. Jahrhundert integriert, wie die Gleichberechtigung, der Respekt vor vielfältigen Lebensweisen und Familienstrukturen ( wie z.B. die gleichgeschlechtlichen Ehen), der Umweltschutz, der Recht auf ein anständiges Sterben, die Integration aller Mitglieder einer multikulturellen Gesellschaft, usw. Warum sollte das in Deutschland auch nicht möglich sein? Nehmen wir also die Herausforderung an, ein Land zu gestalten, auf das wir stolz sein können – hier wird Dich dieses „Wir“ vielleicht überraschen, aber ich habe genügend Zeit hier gewohnt, um eine multiple Identity zu entwickeln, die eine gewisse Identifikation mit diesem Land beinhaltet.

Wie könnte dieses Land aussehen, fragst Du mich? Dabei hast Du die Frage formuliert, um die sich eine demokratische Diskussion drehen sollte. Hier kann ich also Dir nur eine Skizze des sehr allgemeinen Bildes anbieten, mit dem wir als links gesinnte Menschen in diese Diskussion mit unseren Mitbürgern eintreten könnten: Der Patriotismus kann bedeuten, dass wir uns verantwortlich gegenüber unserer Gemeinschaft fühlen und uns deswegen verpflichten, im demokratischen Prozess mitzuwirken. Diese Idee kann mit dem Gedanken der Solidarität mit unseren Mitbürgern verbunden werden und uns gegenseitig dazu verpflichten, niemandem in der Armut oder in der Not leben zu lassen und niemandem aufgrund seines Geschlechts, seiner Religion, seiner sexuellen Vorlieben oder seiner Meinungen zu benachteiligen. Vergessen wir es nicht: Diese Ideale sind mit dem Patriotismus, mit der Idee der Gemeinschaft der Citoyens, zur Welt gekommen.

Und die Erfindung eines kollektiven Gedächtnisses kann so gestaltet werden, dass wir Momente wie 1848, 1918 oder 1967, dass wir Denker wie Karl Marx oder Theodor W. Adorno, Dichter wie Bertolt Brecht und Alfred Döblin und Politiker wie Friedrich Ebert, Willy Brandt oder Petra Kelly hervorheben, um mit nur einigen, schnell und ordnungslos gesammelten Chiffren und Namen ein impressionistisches Bild vom Aussehen zu malen, das dieses Land annehmen könnte. Vielleicht kannst Du dieses Bild besser nachvollziehen, wenn ich was aus der Stadt erzähle, wo ich geboren bin: Dort hat Mies van der Rohe 1929, im Rahmen einer Weltausstellung, den Pavillon der Weimarer Republik gebaut und für diesen Pavillon den Stuhl „Barcelona“ entworfen; zwei Werke, die lange Zeit, bis zum Aufkommen der Postmoderne, Standards in der Architektur gesetzt haben und mich immer noch heute, jedes Mal, das ich sie betrachte, als überraschend erscheinen. Auf diese deutsche Geschichte(n) kann man doch stolz sein!

Die oben geschilderten notwendigen Ausgrenzungsmomente der Gemeinschaftsbildung werden Dich aber trotzdem noch nicht in Ruhe gelassen haben. Sie werden heute oft gegen rechtsextremistische Kräfte gewandt. Ausgrenzung kann also als Wehrhaftigkeit gegen denjenigen gestaltet werden, die das friedliche und demokratische Zusammenleben sprengen möchten. Die radikalen Relativisten mögen mich hier kritisieren, aber ich finde es angemessen.

Der Patriotismus kann uns auch dazu führen, stolz auf ein Land zu sein, das Menschen aus anderen Orten der Erde anzieht und versucht, diese Menschen zu integrieren. Eine der schönsten Bilder, die ich in den letzten Tagen gesehen habe, war das von Deutschen türkischer Abstammung, die mit deutschen Flaggen gemeinsam mit den anderen Mitbürgern gefeiert haben. Und der Patriotismus kann uns letztlich dazu helfen, die Verantwortlichkeit unseres Landes in einer globalisierten Welt zu erkennen, wo noch Kriege und Armut herrschen.

Dass der Patriotismus all das bedeutet ist in vielen anderen Ländern völlig normal. Aber dass der Patriotismus das, und nicht Gewalt und Terror bedeutet, ist nicht gesichert. In der Herausforderung, dessen positiven Seiten zu fördern, liegt gerade das radikaldemokratische, nie komplett einzulösende Element von ihm und auch unsere Verantwortlichkeit. Außerdem kann er auch einen konservativen Touch nach der demokratischen Diskussion annehmen, wenn wir die Herstellung eines hegemonialen Selbstbildes des Landes in diesem zentralen Moment, wo dieses Gefühl in Deutschland wieder erwacht, anderen Subgruppen unserer Gesellschaft überlassen. Die WM hat die Chancen eröffnet: Seien wir also kreativ und mischen wir uns in der Erfindung unserer Gemeinschaft ein!

[Bertran studiert seit Langem in Freiburg und hat vor kurzem im Aufsatz Federalisme i Estat plurinacional. Conceptes i mecanismes institucionals per a la organització territorial d’una societat plural des de la radicalitat democràtica (hg.v. von der Stiftung Nous Horitzons, Barcelona 2006) versucht, auch seine katalanischen MitbürgerInnen für eine radikaldemokratische Diskussion über die Inhalte und Grenzen einer Gemeinschaft zu begeistern.]

El Líban, ben a prop a la blogosfera

لبنان - تضامن

Es parla molt de les noves formes de comunicació i les noves comunitats que estan naixent a través de les noves tecnologies de la informació, i els blocs són un dels fenòmens més nous i que més estan contribuint a l'aparició d'un d'aquests móns virtuals "paral•lels", a on es creen noves comunitats que desenvolupen noves formes de comunicació, regides per criteris que van sent creats poc a poc. És la construcció social d'una nova realitat virtual en la època de les noves tecnologies. Però no només són nous els criteris reguladors de la comunicació i les formes, els criteris que serveixen per a crear i comunicar sentits i opinions, sinó també les fronteres d'aquestes comunitats, els àmbits que sorgeixen a la xarxa. Quan vaig decidir obrir un bloc, ho vaig fer expressament en aquesta plataforma de blocat.com perquè volia fomentar el sorgiment d'una presència, una comunitat catalano-parant a la xarxa. Les llengües i les cultures que no siguin presents a internet tindran, tenen ja molts desavantatges.

El més apassionant és, però, que a la xarxa no es reprodueixen només les comunitats existents en el que podem anomenar, per a entendre'ns, la "vida material", sinó que se'n creen de noves, i els límits del que és factible, que regulen la creació d'aquestes comunitats, no coincideixen sempre amb els límits que en regulen la creació al que hem anomenat la "vida material". Molts cops s'ha dit que alguns moviments actuals no es podrien comprendre si no s’haguessin creat, com a mínim en part, dins del marc que ofereix, crea, aquest nou espai de comunicació. En desenvolupar nous àmbits, nous marcs d'una banda i criteris reguladors del discurs propis de l'altra, aquest nou espai no només se suma als que ja teníem, a la plaça del poble, al mercat, als diaris o la ràdio, al Parlament o a les associacions, per anomenar alguns exemples, sinó que crea un nou espai i una nova qualitat comunicativa fins ara desconeguts i que hem d'anar desenvolupant poc a poc.

El que hagi començat a llegir aquest post llegint el títol es preguntarà què caram té a veure tot aquesta excursió teòrica, bastant banal, sobre els blocs i l'internet, amb el que està passant al Líban. Doncs bé, per a la meva percepció del conflicte ha estat molt important. Per a explicar-me, remetré als articles que ha estat publicant la Maruja Torres a El País des de Beirut. La excel•lent periodista era ja abans de l'atac israelià al país amb la voluntat d'explicar, en un principi, com es vivia l'estiu a l'altra punta de la costa mediterrània en un moment en què, després de l'assassinat de'n Hariri pare, després de la retirada siriana i les eleccions, semblava que el renaixement de finals dels anys noranta prenia embranzida i les esperances començaven a ser alguna cosa més que llavors hivernant al magatzem esperant la primavera. Ja llavors, la Maruja Torres explicava com molts detalls de la vida en aquella part del mediterrani li recordaven a la d'aquesta altra banda del mar. Per exemple, com els diaris libanesos varen informar de l'accident de metro a València amb una empatia sorgida de la consciència de que València és una ciutat a la ribera del Mare Nostrum com ho és, per exemple, Beirut; una consciència que genera identificació. I, després de l'inici de l'agressió israeliana, la Maruja Torres es va negar a adoptar el to neutre dels periodistes de guerra que informen fredament sobre les últimes estratègies i les xifres fresques de morts per a seguir-nos parlant d'allò del que ens estava parlant quan l'estiu encara brillava al Beirut renaixent: La gent, la quotidianitat, les seves grans esperances i els seus problemes del dia a dia. Ens parlava de les bombes que queien al sud de la capital libanesa, aquells barris que els estrategs del Ministeri de Defensa de Tel Aviv ens presenten com nius de terroristes de Hizbullah, demostrant la seva gran capacitat per a adaptar en Maquiavel al món del segle XXI a on les batalles es guanyen, com sabem, a la CNN. La periodista ens mantenia desperts entre aquest aixodador temporal propagandista dient-nos, en una frase que em va colpir perquè he crescut al Prat de Llobregat i que miro de reconstruir aquí de memòria: "Imagínense ustedes Bellvitge y San Idelfons en el área metropolitana de Barcelona o Vallecas o la Concepción en Madrid". Amb les paraules de la Maruja Torres aquell estereotip, aquells prejudici que ens intenta vendre la propaganda del Ministeri de Defensa - els prejudicis són la millor metralla a la CNN -, aquells terroristes fanàtics armats fins a les dents i amb un odi antisemita horrible que de ben segur existeixen, deixaven pas als homes i les dones que, com al barri a on vaig créixer, anaven a treballar cada matí, a comprar al mercat, a la seva botiga, als joves que creaven les seves esperances i anaven teixint el seu projecte, els nanos que a l'escola pensaven en anar a jugar al parc a la tarda, i que de sobte s'han trobat un altre cop enmig del malson dels seus anys vuitanta. Enlloc de parlar de grans solucions geopolítiques del problema, la Maruja Torres ens parlava del primer del que cal prendre consciència per a mantenir el cap serè enmig de tant d'odi i de tanta propaganda bèl•lica: De la gent normal que pateix. Una gent normal que, evidentment, també veig en els reportatges a l'altra banda: Aquells joves que ja no s'atreveixen a gaudir de la nit a les carpes dels estius de Tel Aviv, aquells pagesos d'olivers al nord d'Israel que veuen com els Katiushas escombren uns marges que ben bé podrien ser d'aquesta banda del mar.

El més espantós d'aquesta agressió és precisament veure l'altíssim grau de semblances que ens uneix amb aquella gent. I precisament per això he començat a parlar dels blocs en aquest post: Com nosaltres, la gent del Líban renaixent va descobrir aquest nou món que s'està desenvolupant a la xarxa; molta d'aquella gent, sobretot els joves, no només estaven reconstruint el país, recomposant la societat complexa i multiconfessional del Líban, sinó que estava assajant en aquest nou àmbit comunicatiu en el que ara estem. La Maruja Torres ens parlava fa poc, per exemple, del bloc que ha organitzat un moviment de libanesos a la plataforma de Google "blogger.coms. El moviment ha crescut espontàniament per a ajudar als conciutadans desplaçats i refugiats (aquells a qui l'exèrcit israelià, generosament, llença advertències des de l'aire per "salvar-los" de les bombes que pensen llençar, demanant-los que amablement abandonin les seves cases, els seus camps, la terra a on molts han viscut tota la vida i l'únic lloc a on tenen un sostre, per a poder arrasar tot allò, aquell camp de terroristes, tranquilament i sense por d'acabar amb vides civils). L'adreça del bloc és mowatinun.blogspot.com i val la pena fer-hi una ullada. Una altra plataforma que ens envia un bocí viu, latent, de la realitat libanesa, és el "Lebanese Blogger Forum" a l'adreça lebanonheartblogs.blogspot.com. En aquestes plataformes on normalment més que odi, ganes de venjança el fanatisme religiós, confessional i ètnic de la Guerra Civil el que s'expressa és pena pel fet de veure com la normalitat és agredida, s'esfondra en pocs dies com un castell de cartes. Mirant els diaris digitals d’aquesta gent la guerra mostra la seva cara més terrible: Gent com nosaltres, que escriu als seus blocs, i parla del que li passa, el que observa al seu voltant: Fins fa poc exactament com nosaltres aquí, amb el seu dia a dia; ara les bombes i la por. Es esgarrifant.

Evidentment, amb aquesta empatia no se solucionarà el problema, i el fet de mirar la gent que pateix com qui mira per un microscopi no ens pot fer oblidar que també cal mirar pel telescopi per a descobrir el marc geopolític del Pròxim Orient, el marc en el que s'ha de treballar per a aconseguir una solució estable. Però veient la penosa situació dels EE.UU., còmplices passius d'Ehud Olmert a l'hora de mostrar-nos la cara més dolenta d'Israel, que als que ens sentim units amb els jueus i el seu projecte de viure en pau en la terra en la que han somniat tantes generacions ens sona a ofensa vers l'Estat democràtic i de dret que han construït durant els últims seixanta anys; veient la comparsa ridícula de la Unió Europea, incapaç de sortir-se de la correcció política i aprofitar l’ocasió històrica donant un cop de puny a la taula amb una autoritat que seria nova i li aniria tan bé a la Unió; veient la posició ridícula i fanàtica d'un Ahmadinejad que el que voldria veure és més sang per a fer oblidar als que el varen votar massivament que de fet el varen votar per a que els donés feina i benestar i no plans dements; veient una Lliga Àrab desunida i desorientada, com sempre; veient tot aquest panorama, hom pensa que el que els passa a aquests comparses és que de tan mirar pel telescopi (sense saber-lo interpretar gaire bé, tampoc), s'han oblidat de mirar pel microscopi. El que haurien de fer, abans de seure a la taula de negociacions per a demostrar la seva incapacitat vergonyosa, és navegar una mica per la realitat virtual libanesa, fer una ullada als blogs. Potser així recordarien la gent que pateix i aprendrien a mirar pel telescopi mirant pel microscopi.

Fins llavors, per cert, seguiré trobant rient o plorant amb la caricatura que avui publica en Ferreres al Periódico. Un home amb un diari sota el braç que anuncia la passivitat d’Europa és davant d’una guixeta de la UE i una amable secretària li pregunta perquè vol renunciar a la seva ciutadania europea. L’home li respon amb un trist encert: “Pateixo atacs galopants de vergonya”.

Trilogia de l'Estatut, Part III i última: El seny del Si

Ara que ja he explicat perquè, tot i entendre fins a cert punt a aquells que ho fan, no em deixaré endur per la rauxa del NO a l’Estatut, podria acabar i posar el punt i final. L’argumentació contra el no, però, no m’és suficient per a anar a votar amb una idea clara. Què hauria de fer? Anar a votar o no? Votar en blanc, nul, o votar si? Segueixo estant en la incertesa... Em torno a mirar l’Estatut, aquests 223 articles, preguntant-los si tenen algun motiu per a que pugui ser més entusiasta, anar més enllà d’una repulsa del no i explicar-me que no estan gens malament.

I, efectivament, les meves preguntes no són en va. Em miro i torno a mirar els articles i aquests acaben responent-me. Si anem més enllà del cabreig natural per les retallades a Madrid, pels crits que han posat al cel els de l’Espanya negra per atrevir-nos a dir que “Catalunya és una nació”, si anem més enllà, doncs, ens podrem parar a mirar el text i escoltar el que ens vol dir. Passem de la rauxa, doncs, i mirem de raonar amb aquell instrument que, segons el prejudici – i últimament, durant les discussions entorn el referèndum, sembla encara més que aquest prejudici no té correspondència real –, tenim tan desenvolupat els catalans: El seny.

Vist des d’aquesta perspectiva, aquest Estatut no està tan malament. Començo a entendre perquè el PP espanyolista amb aires nacional-catòlics i Ciutadans de Catalunya, aquest intent esperpèntic de neolerrouxisme victimista i populista, estan tan esverats, i això em fa veure amb tristor l’alt grau de paroxisme d’una ERC alineada en el mateix front.

La posició de Catalunya a Espanya no surt tan malparada d’aquest text, com molts ens volen fer creure. Comencem amb les finances: És veritat que potser no hem tingut tot el que demanàvem. Però els que es queixen d’això obliden que no és a l’Estatut a on es fixen els impostos de l’Estat que rebrem. És per això que l’augment de la participació catalana en l’IRPF, l’impost sobre productes com el tabac o l’IVA recaptats a Catalunya es fixen com a disposicions addicionals i no com a articles al text. No ens creguem, doncs, que acceptar aquest text és quedar-nos per sempre en l’estat que aquest ens marca, ni que ens caldrà un nou Estatut per a sortir del suposat pou. I no ens creguem tampoc que l’objectiu principal d’aquest Estatut és millorar aquest punt. Si algun polític s’hagués embarcat en aquesta aventura per això, hagués estat ben babau: Hi ha mecanismes més ràpids i senzills per a aconseguir una millora, i els seguira havent-hi el dia u després del referèndum.

Passem, doncs, per aquest punt ràpidament però amb les coses clares per a seguir mirant-nos la nova posició de Catalunya des d’altres perspectives. L’ampliació de competències i el mecanisme innovador del blindatge s’han comentat prou per com no haver de repetir aquí el que ja hem escoltat mil cops. Passem a veure, doncs, la nova posició de Catalunya respecte a altres actors (l’Estat i la UE). En el títol V, sobre les relacions institucionals de la Generalitat, el bilateralisme s’obre pas d’una forma cautelosa però decidida. I el fet de que el multilateralisme també hi sigui present no hauria de ser motiu de pors, perquè és evident que en un Estat com l’espanyol sempre serà adient posar-hi una mica de multilateralisme. I pel que fa a les relacions exteriors de Catalunya i de la projecció exterior que ha d’impulsar la Generalitat, el text és ben clar: Pel que fa a la llengua, als articles 6.3 s’impulsen els esforços per a fer del català una llengua oficial a Europa (dins d’un Estatut no és pot anar més enllà que posar aquestes bases que ens han d’ajudar a lluitar amb més convicció) i a l’article 6.4 es busca la cooperació amb d’altres terres de parla catalana. Potser encara amb més carn política, al Capítol segon del Títol cinquè s’assegura una àmplia participació a les institucions europees. Això és un avenç espectacular i d’una importància central: Quan es va aprovar l’Estatut del 79, no hi érem, a la Unió. Ara, correm el perill de que les antigues i les noves competències es vegin “sabotejades” per les decisions d’Espanya a la UE que es prenen sense preguntar a ningú. Amb aquest nou Estatut, evitem aquest risc establint mecanismes de participació en l’elaboració de les posicions espanyoles a Europa i mecanismes de participació a les institucions de la Unió.

I un altre avenç ben espectacular és el de la posició del català. S’estableix la obligatorietat de parlar no només el castellà, sinó també el català (article 6.2) i s’aprofundeix en un fet ja establert al text del 1979: Que el català és la llengua pròpia de Catalunya (article 6.1). Aquestes passes tenen conseqüències importants que no han agradat gens a les forces del nacionalisme espanyol: Els jutges i els treballadors de l’administració hauran de saber parlar català a més de castellà (articles 33.3 i 33.4) per a garantir allò que s’estableix com a dret lingüístic dels catalans: El poder ser atesos en qualsevol de les dues llengües sense discriminacions (articles 33.1 i 33.2). A més a més, com a llengua pròpia, el català haurà de ser la d’ús normal en molts àmbits, sobretot en el de l’educació (articles 6.1 i 35). Això ha irritat una colla de gent de tendències centralistes, perquè significa que ha guanyat la posició que defensa que el català ha de ser la llengua utilitzada amb qüotidianitat a Catalunya enfront de les posicions que defensaven, des d’una mena de darwinisme cultural i partint de la opinió neolliberal de que les societats tenen pocs recursos per a intentar capgirar o fomentar processos que els semblen poc desitjats o molt favorables, que el castellà i el català haurien de tenir igual presència i que el Govern de la Generalitat hauria de mirar amb impotència un procés d’expansió del castellà presentat com a imparable, per molt que la majoria d’electors desitgi posar-hi remeis (vegeu, per exemple, les tesis del malaguanyat Juan Ramón Lodares, que defensava una mena de neoimperialisme castellano-ibèric de caire neolliberal i darwinista). Aprovant aquest Estatut, deixem clar que la majoria de les catalanes i els catalans no pensem així i estem disposats a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, demostrant que som capaços de conduir el nostre futur comú i mostrant una gran porció d’imaginació, perquè podem conduir aquest futur sense necessitat d’una Estat propi, sent capaços de mantenir-nos solidaris amb la resta de pobles d’Espanya. Un fet que, en temps de separatismes sectaris i mancats d’imaginació i d’independències penoses com la de Montenegro, a on la població demostra que no ha passat del pensament de l’Estat-nació del segle XIX, és un signe de capacitat d’innovació perquè va més enllà d’aquest Estat-nació gestat durant l’absolutisme (“une foi, une loi, un roi”) i construït definitivament a l’època del liberalisme clàssic. Som una de les primeres nacions capaces de pensar més enllà d’aquesta construcció (que tants maldecaps ha portat als catalans, tan a Espanya com a França) i intentar un model nou de convivència, digne d’un pensament de la diversitat com és el postmodern, dins d’un Estat plurinacional que reconegui els nostres drets. I amb aquest Estatut això no ho aconseguim (com he deixat clar quan m’he mirat els arguments del no) però sí que fem un pas endavant en aquesta direcció. I no cal que ens vulguem enganyar advertint que el reconeixement d’aquests drets lingüístics és paper mullat: Com quedarà clar més endavant, els drets i deures i els principis rectors (entre els que es troben els de caràcter lingüístic) tenen garantia jurídica. Anem en una bona direcció, però encara ens mancarà molta capacitat de convicció per a fer entendre les nostres idees revolucionàries a la resta d’Espanya. Crec, però, que val seguir per aquest camí difícil i prometedor enlloc de resignar-nos a pensar que mai ens podrem entendre i marxar donant un cop de porta. Si seguim per aquest camí difícil, sí que serem un exemple admirat per la resta del món.

Podem discutir, doncs, sobre el grau d’avenç per Catalunya que suposen totes aquestes normes. Del que no es pot dubtar sense perdre la realitat de sota els peus és que d’avenç n’hi ha. I bastant. I, sobretot, no ens hem d’enganyar: Renunciar aquest text no vol dir tenir-ne un de millor, sinó quedar-nos a on ja érem al 1979. I que és poc realista voler millorar aquest marc de 1979 si renunciem aquest text ja ha quedat prou clar quan he renunciat al No. Vist això, doncs, entenc poc a poc que el PP ha estat prou conseqüent amb les seves posicions a l’hora de renunciar aquest text que, a poc a poc però amb bona lletra, va engrandint la posició de Catalunya.

D’altres grups, com Ciutadans de Catalunya, ens volen advertir de que aquest text és una enganyifa dels polítics catalans per a augmentar el seu pes dins de la societat catalana. És aquesta posició victimista de la minoria no catalanista que, pel fet de no estar d’acord amb la immensa majoria dels ciutadans i els polítics de Catalunya, pinten les decisions legitimades democràticament com a intents dels polítics de construir una dictadura “totalitària” (si, aquesta paraula s’ha escoltat en algunes boques, per molt que sembli increïble). Aquesta gent va de víctimes d’aquest suposat “totalitarisme” (i és ben trist, per cert, que figures com en Boadella, que ha viscut de les subvencions de la Generalitat durant anys, vagi de víctima....). Doncs bé, ens diuen que aquest Estatut és una engatussada i que un cop feta la llei feta la trampa: Caurem en una dictadura nacional-catalanista. Escoltant-los, hom es pregunta si parlen del mateix text del que estem parlant nosaltres. Perquè una de les avantatges del text que jo tinc al davant és que millora, aprofundeix i fa més transparent el sistema polític de Catalunya, aprofitant l’experiència de vint-i-tres anys d’autogovern. I aquest és un altre avanç contra el que hi ha poc que objectar. En el títol II sobre les Institucions, d’una banda, es milloren i aprofundeixen aspectes antics d’aquest sistema polític català (s’aprofundeix en el Parlament, el Govern i el President de la Generalitat), i, de l’altra, s’introdueixen o institucionalitzen noves figures com un possible Conseller Primer, el Síndic de Comptes, el Síndic de Greuges o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. És difícil entendre com, aquestes institucions millorades i aprofundides o de nova creació, haurien de tendir a crear un sistema a on una casta de polítics sense control fan i desfan com volen, com pretenen els victimistes de Ciutadans de Catalunya. Més aviat, aquestes institucions estan pensades per a controlar millor el sistema de govern i aprofundir en la responsabilitat i la qualitat democràtiques de l’autogovern de Catalunya. I aquest també és l’objectiu dels nous mecanismes de participació de la població que s’estableixen en diferents articles i de diferents formes.

I, més important encara, aquest text que tenim al davant, amb un Títol Primer dedicat als Drets i Deures i els Principis Rectors de l’acció de govern, un Títol absolutament innovador i no conegut fins ara a un Estatut català, és un catàleg que podem entendre com a una oferta dels polítics, un compromís amb la ciutadania que, com diu l’article 39.3 clarament, és “exigible davant la jurisdicció” i per tant haurà de ser respectat i que podrà ser fer respectat mitjançant el Síndic de Greuges i el Consell de Garanties Estatutàries (Articles 76.2.b), c), d) i 78.1). Aquest nou aspecte atorga a l’Estatut un nou caràcter, una nova simbologia: Encara que segueix sent, com abans, una (“mera”) Llei Orgànica d’Autonomia, passa a adquirir un vel de constitucionalitat desconegut fins ara a Catalunya. I constitucionalitat vol dir, no ho oblidem, estatalitat. Aquesta estatalitat es reforça establint, en els articles 5 i 8, els drets històrics i els símbols de Catalunya. Serem nació o no ho serem (i al preàmbul ho posa, que ho som), però els efectes de ser nació és clar que els tenim. I no només podem estar contents per a rebre aquest nou Títol, sinó que podem presentar-lo orgullosos. I és que si mirem a d’altres textos constitucionals, ens costarà de trobar un catàleg de Drets i Deures tan avançats. És fàcil d’entendre, doncs, com a la dreta, tant la nacionalista espanyola del PP com la regionalista i pseudocatalanista de CiU i sobretot d’UDC li vénen ganes de tremolar cada cop que pensen en aquests títols que atorguen a Catalunya una nova personalitat i han intentat boicotejar-los sempre que han pogut. No només incorporem els drets i deures clàssicament lliberals i presents des dels primers moviments revolucionaris burgesos del Segle XIX europeu, no només ens fem nostres àmpliament els drets socials incorporats pel moviments democràtics i socialdemocràtes més tard, sinó que els ampliem en una tercera direcció innovadora: Els Drets dignes d’una societat postmaterialista decidida a fer seu el Segle XXI. Dret a una mort digna (article 20), drets de les dones (article 19) i persecució de la igualtat de condicions en tots els àmbits (article 41), drets de participació (article 29), protecció de dades (article 31), posició fonamental de la família i diversitat de formes familiars en igualtat de condicions (article 40), defensa del Medi Ambient (article 46), cooperació i foment de la pau (article 51), accés a les tecnologies de la informació (article 53), etc... Amb aquest catàleg sota el braç, no tinc por de mirar al meu voltant, a Europa, al món, i afirmar amb orgull que Catalunya és un país tan avançat com els capdavanters, que el meu país és dels primers en adoptar un catàleg de drets tan amplis i a l‘alçada dels temps que corren (un catàleg que, sens dubte, només ha estat possible gràcies al caràcter progressista del govern).

Tocant el Títol primer crec que hem arribat al cim de la nostra excursió per terres estatutàries, aquella excursió que hem començat fent una ullada general al paisatge de la vall, hem continuat seguint els senders retorçats i marejants per on ens porta la rauxa del No, fins a arribar al tram final de la pujada amb la consideració assenyada d’aquest text estatutari. Dalt d'aquest cim m’agradaria acabar fent una diferenciació fonamental en la que crec que es divideixen les forces que, des de l’intent de defensar Catalunya, prenen posicions a favor o en contra del nou Estatut. Crec que hi ha, d’una banda, allò que ja he anomenat “nacionalisme buit”, cridaner, el nacionalisme del “perquè sí”, perquè em dóna la gana ser nacionalista i està de moda ser-ho; i d’una altra, el patriotisme cívic, assenyat i amb una base solida, que té motius per a estimar-se Catalunya, allò que al nostre país anomenem “catalanisme”. Per a explicar a què em refereixo, reprenc aquí allò que he dit abans: Serem nació o no ho serem (i al preàmbul ho posa, que ho som), però els efectes de ser nació és clar que els tenim. Els tenim amb el nostre catàleg avançadíssim de Drets i Deures. I tenint això, m’és bastant igual com em vegin o em deixin de veure a la resta d’Espanya. Al preàmbul ja em deixat clar com ens veiem nosaltres, a través del Parlament: Com una nació. I això és el que m’importa. No estimo el meu país perquè la bandera sigui maca o deixi de ser-ho, ni perquè estigui de moda, ni perquè el meu grup de rock català preferit escridassi “Visca Catalunya” a cada concert, ni perquè molts dels meus amics siguin independentistes radicals, ni perquè el Barça sigui el millor d’Europa (que ho és, aquest any sí). Tot això pot estar bé o malament, però el cas és que la gent amb seny fa temps que va descobrir – o millor dit va aprendre a pensar – que les nacions són una història inventada fa ben poc, al Segle XIX. I que té poc sentit seguir amb aquest conte si no és per un motiu: El fet de que el patriotisme, com ens diuen els teòrics polítics comunitaristes, és una força progressista que no va néixer per casualitat a l’època de les revolucions democràtiques; que el patriotisme és un invent que ens ha ajudat a fer millor les nostres comunitats. M’importa el meu país perquè m’importa la seva gent – ja siguin Puig i Casadevall, López Martínez o Muhammad i Fàtima – la gent amb qui comparteixo una llengua i una cultura, és a dir un horitzó vital. I que al meu país li vagi bé no depèn de quatre paraules escrites en un text o de que aquestes frases ens facin avançar per la via nacional, sinó del fet de que aquestes quatre paraules i aquestes frases, aquesta nació que ens em inventat, en fi, ens posin a la mà instruments per a fer més còmoda, agradable i feliç la vida dels que, com nosaltres, viuen i treballen a Catalunya o se senten part d’aquest país. Estic orgullós del meu país, perquè ha produït un text que el situa al capdavant del futur.

És per això que, un cop acabada aquesta vista al plànol general del paisatge, agafo el sobre de la votació i hi introdueixo, per amor a Catalunya, i espero que ple de seny, la papereta del SI.

Trilogia de l'Estatut, part II: La rauxa del No

Un cop he vist, doncs, el paisatge polític general del que ha sortit la proposta de nou Estatut, em puc ocupar del text que m’han posat davant i mirar de fer-me una idea de què puc votar.

NO, em diu un xivarri bastant fort però no majoritari. I, ben mirat, penso enmig de la rauxa de la negativa, a aquest xivarri no li manca raó. Perquè hauríem de votar aquest text una mica estrany sorgit d’aquests pares polítics tan curiosos? Se m’acudeixen moltes altres coses que es podrien haver fet amb aquesta legislatura, aquest xec amb validesa per (en principi) quatre anys, per a aprofitar millor el moment de canvi històric després de vint-i-tres anys de pujolisme i treballar per a millorar el país des d’una perspectiva d’esquerres i catalanista.

Una perspectiva d’esquerres, dic. Des d’aquesta perspectiva penso en el treball quotidià que s’hauria pogut fer i s’ha deixat de fer en aquest moment. El dia a dia fonamental, la lluita política concreta, llei rera llei, article rera article, coma rera coma. El treball eficient i consistent a peu de Conselleria. El servei públic, doncs, que els romans honoraven amb la noblesa i l’honor senatorial. I ho feien perquè sabien que és un treball que pot donar tants fruits com les decisions en els grans moments històrics (i que en el nostre sistema de democràcia representativa i mediatitzada no aporta, però, tanta fama personal per als polítics encarregats de dur-lo a terme).

No vull dir que no s’hagin fet una pila de millores en aquest nivell en els últims tres anys. Només cal veure el pacte d’educació, les mesures en seguretat viària, etc... Però la energia invertida en el gran projecte de l’Estatut és energia que no s’inverteix en d’altres camps. Està clar que per a dur a terme a l’Estatut hom ha renunciat a esclarir o millorar algunes herències del sistema pujolista. Pensem, per exemple, en aquell sonat escàndol del 3% del que ens hem oblidat, fent cas a les amenaces d’en Mas de no donar suport a l’Estatut si s’investigaven uns fets que es fan més evidents arrel d’aquestes amenaces (o les hauria fet si no tingués res a amagar?). Però no, un cop més, els polítics catalans i molts altres ciutadans d’aquest país varen preferir veure la palla a l’ull aliè i ocupar-se dels problemes que, sens dubte, ens venen de fora, d’aquesta “Espanya” de la que no en coneixem gaire bé la cara però que ens agrada tant criticar, enlloc d’adonar-nos de que no tot el mal ve de fora i de que potser sí que és veritat que algunes de les coses que no van bé a Catalunya no ho fan per culpa de la mala gestió dels poders autonòmics (aquí ens podem referir al que demostra amb abundància en Vicenç Navarro quan ens adverteix del dèficit social de Catalunya i que aquest dèficit no només es deu al que aportem a Espanya, sinó a la mala gestió durant els llargs anys d’un govern de dretes).

Des del meu punt de vista ideològic, és una gran satisfacció constatar que un catalanisme general és una font de consens entre tots els partits menys el PP, perquè sóc catalanista i perquè crec que un patriotisme ben entès és molt positiu per la qualitat democràtica d’un país. Però a vegades, el nacionalisme enfervorit a Catalunya ens fa oblidar que no tot el mal ve de fora. I això ha passat en part amb aquest Estatut.

Però això és una crítica de caràcter més general que no se solucionarà votant “no” al projecte de nou Estatut. Aquesta mentalitat catalana d’assetjament continu que, sens dubte, té part de fonament, però que sovint ens porta a no veure els problemes de casa, no desapareixerà dient “no” al projecte presentat al referèndum. A més, trobo que, si els fruits d’un treball valen la pena, és absurd llençar-los pel fet de poder haver invertit els esforços en un altre camp d’acció quan érem a l’inici del trajecte. I, ben mirat, i encara que aquesta no fos l’hora i que aquest projecte no fos necessari per a fer neteja de la casa de portes endins, gestionant millor les competències atorgades, aquest Estatut ens dona més instruments per a desenvolupar la feina del dia a dia ampliant la l’habitacle de portes enfora, ampliant les competències (ja veurem més a baix si podem estar contents amb aquests instruments) i fixant objectius generals de govern. I des d’aquesta perspectiva d’esquerres, aquesta ampliació de la casa no m’acaba de deixar un mal regust de boca: amb els seus drets i deures amb valor jurídic i àmplies garanties i els seus principis rectors, el jardinet de davant la casa no ha quedat gens malament.

Però no només d’esquerres era el projecte, també era catalanista. I són sobretot alguns dels que carreguen més pes sobre aquesta segona columna del govern els que no estan gaire contents amb l’ampliació del xalet. Crec que tenen alguns motius aparents per a no estar-ho. Un cop posats a la feina, un cop acceptada la decisió d’invertir aquí la energia que es podria haver fet en d’altres àmbits, crec es podria haver invertit millor: Penso que aquest és un Estatut covard. I aquí no em refereixo a això de les retallades a Madrid (això vindrà més tard), no: Trobo que va ser un Estatut covard des dels inicis. Sens dubte, molts dels que es varen embarcar en aquesta aventura no només desitjarien una Catalunya amb més competències, sinó una Catalunya dins d’una Espanya diferent, federal o multinacional. Per a caminar cap a aquesta direcció, però, potser hauria valgut més la pena no seguir pel camí d’incerteses obert al 1978. La Constitució ens va portar, per fi, la democràcia estable, i per això mereix respecte. Però la va fer possible, entre d’altres coses, per a obrir un procés descentralitzador indefinit i que encara avui no sabem a on ens durà a parar. Samuel Puffendorf deia del Sacre Imperi Alemany cap a mitjans del Segle XVII que s’assemblava a un monstre deforme i difícil de caracteritzar. L’Estat de les Autonomies a vegades em fa recordar aquesta afirmació. La posició més valenta hagués estat intentar obrir una discussió sobre la validesa del model territorial establert al 1978 i intentar oferir noves vies de desenvolupament: Volem un Estat de les Autonomies i de “café para todos” o volem permetre assimetries? Volem un ordre territorial que ens diu: Si, sou autònoms, però no, no ho volem dir explícitament, o aspirem a un Estat que s’anomeni sense por federal i ho reflexi correctament en les seves institucions? No cal dir que, si s’hagués seguit aquest camí, hom hauria hagut de fer, sens dubte, una pila de concessions i que el resultat no hagués estat el desitjat per tots, com també ha passat ara. Però d’aquesta forma es podria haver utilitzat el cert poder d’”agenda setting” del que gaudeix aquell qui inicia un debat polític i podríem haver obert un camí cap a una altra direcció, un camí més agosarat que no només tractés de Catalunya sinó del model territorial espanyol. Els polítics catalans van renunciar a fer-ho, limitant-se a seguir el camí incert començat al 1978 i ampliant només el sostre dins de la normativa vigent, sense discutir la normativa. A on ens hagués dut a parar aquest camí és una pregunta que deixo oberta. Que cadascú s’imagini el que vulgui al final del trajecte, bé sigui federalisme o bé independència. El cas és que per començar aquest trajecte ens haguéssim pogut posar d’acord.

Però en aquest punt els polítics catalans potser sí que va demostrar saviesa. Un cop vista la reacció a Madrid pel fet que el nostre Parlament s’hagi atrevit a presentar un esbós que afirmava en el seu primer article que “Catalunya és una nació”, estic decebut. No crec que aquest article fos adequat, m’agrada més un text que comença anomenant la dignitat intocable de la persona (com la Constitució alemanya) enlloc de la nació, però un cop escrit així, em decep observar la reacció: Els crits al cel de molts polítics i els insults constants d’alguns mitjans m’han fet perdre l’esperança de que en aquest país es pugui debatre profundament sobre la Constitució en un horitzó de temps raonablement proper. Creia que després de trenta anys de la mort de Franco, després de que la primera generació crescuda totalment en democràcia sigui ja adulta, seria possible mirar més enllà del pacte del 1978. Però sembla que encara en queda molt, de franquisme sociològic disposat a defensar cada coma d’aquell pacte democràtic al que s’hi van oposar al principi però que ara, després d’un progrés inaturable de tres dècades, veuen com a última defensa de les engrunes de la seva hegemonia, com a “centinela” no d’occidente sinó de la obra del caudillo. La “nova transició” en la que somiava en Josep Fontana en el seu discurs de cloenda dels Premis Octubre a València el 2004 haurà d’esperar molt, encara. Donen ganes de donar un cop de porta i marxar. Però enlloc de fer això, d'escapar-se per aquesta porta falsa i fàcil però per això menys prometedora, alguns polítics catalans han ignorat els insults i han buscat l’enteniment sense obrir aquesta qüestió fonamental, amb un Estatut ambiciós, mirant de convèncer en tot el que es pogués al llarg d’un viatge bastant pesat. Veig ara que varen triar l’única estratègia amb opcions de donar resultats.

I més saviesa demostren encara aquells qui, havent arribat a un punt concret després de finalitzar el viatge, no s’aturen com els ases i es neguen a donar el salt definitiu dient que si a l’Estatut. Aturar-se d’aquesta manera és testimoniar la mateixa falta de maduresa que han testimoniat alguns polítics durant tot el recorregut, dient de cop que si, a voltes que no, de quan en quan que vés a saber i, quan els donava la gana, que no sabien. I tot pensat per a treure la foto més comentada, i no per a donar suport al text del Parlament. Aturar-se d’aquesta manera al final de tot és creure’s, amb innocència infantil, que hi ha un altre camí per a aconseguir el progrés del país i el seu reconeixement nacional a Espanya i a Europa. Com pensen fer-ho? “Echándose al monte”, aprofitant que ara ETA hi torna, de la muntanya, i es deixa la cabaneta odiosa lliure? Reclamant els drets nacionals a nivell europeu? Jo que visc a un altre país europeu – un de central per a la formulació de les polítiques de la Unió com és Alemanya – sé ben bé que la UE només farà el que Espanya demani i no se’ns escola gaire, als catalans. Convertint miraculosament l’Espanya profunda i el franquisme sociològic al federalisme de la nit al dia? Els que refusen aquest text el refusen perquè a Madrid s’ha hagut de fer allò que és el centre de la política, allò que ens constitueix com a comunitat democràtica de ciutadans: Negociar i pactar. I no han demostrat encara – gairebé dic que per sort no ho han demostrat – que hi hagi un camí alternatiu al del pacte negociat amb el poder central, demostrant una falta de maduresa com a ciutadans democràtics.

L’únic creïble que es presenta com a alternativa és tornar a començar el procés. Esperar un any com marca la norma de reforma estatutària, tornar a discutir un any a Catalunya, tornar a retallar a Madrid, tornar a muntar el referèndum. Vet-hi aquí que després de tres anys i mig seríem al mateix punt. No sé si alguns haguessin après. El que si que hauríem fet tots és perdre deu anys per a fer avançar aquest país. Suposant que en tres anys segueixi existint aquesta oportunitat històrica que ara hem tingut: Govern d’esquerres i de debò catalanista al Palau de la Plaça de Sant Jaume i socialista a Madrid. I és que no ens hem d’enganyar: Aquesta és una oportunitat única, per molt que ara alguns dels que s’oposen a l’Estatut se n’hagin oblidat.

Els que han oblidat la delicadesa del “Pujol, enano, habla castellano”, de la involució autonòmica durant la majoria absoluta del PP i del pactisme covard de CiU parteixen de la premissa que l’única diferència que importa en el nostre Estat espanyol és la que hi ha entre Catalunya i la resta, i pensen que amb un govern del PP o de CiU serà possible tornar a llançar una proposta profunda des de Catalunya. És una visió bastant estesa i que té conseqüències per la memòria històrica del franquisme (recordem, per exemple, els escàndols entorn de les beques d’investigació a Borja de Riquer i Josep Fontana, entre d’altres, durant l’etapa del Conseller Solà) i per la interpretació poc realista de la política actual. I és una interpretació profundament errònia. Partint d’un nacionalisme buit, que proclama el nacionalisme perquè si, oblida el caràcter progressista que ha tingut el catalanisme de debò i que ha espantat a les dretes tant espanyoles com catalanes. No recorda, d’una banda, que sempre que ha calgut, la dreta regionalista – mai catalanista – ha oblidat al país per a protegir-se la butxaca. Oblida aquell Cambó franquista o aquest Pujol que obrí les portes del govern a un PP sorprès de no haver obtingut una majoria absoluta que va poder obtenir quatre anys després, passada una legislatura de govern amb el suport dels companys de la internacional demòcratacristiana, les dretes regionalistes catalana i basca. I oblida el sentiment federalista de gran part de l’esquerra espanyola, el sentiment de profunda simpatia cap al catalanisme d’aquells que, amb Azaña, el polític que Zapatero cita com a exemple, veuen a Catalunya com l’avantguarda d’Espanya vers la modernitat, la justícia i la qualitat democràtica: “Gracias al catalanismo será libre Cataluña; y al trabajar nosotros, apuntalados en vosotros, trabajamos por la misma libertad nuestra y así obtendremos la libertad de España. Porque muy lejos de ser irreconciliables, la libertad de Cataluña y la de España son la misma cosa”, deia a Barcelona poc després de la dictadura de Primo de Rivera (el 27 de març del 1930) un Azaña que es declarava “al amparo de esta emoción”, de “la emoción del catalanismo”, per a recordar-nos una cosa que molts obliden actualment: “Vosotros, catalanes, maldecís muy justamente del estado español; nosotros también. Pero la frontera que divide a os amigos y enemigos del estado español no es geográfica como la frontera lingüística sino social.”
Menys d’un any després d’haver-se pronunciat aquestes frases, en Macià declarava l’Estat Català dins de la Federació d’Estat Ibèrics a la Plaça de Sant Jaume. Ell i d’altres representants de Catalunya tingueren prou vista de futur, però, com per ser capaços de pactar una solució amb Madrid i obtenir la primera Generalitat moderna. Un pacte, doncs, que fou revolucionari per a Catalunya. Tindrem nosaltres la mateixa visió de futur, o la deixarem perdre quan ja som a punt d’arribar al cim per a caure en la il•lusió de que sempre ens serà possible tornar-ho a intentar? Hem lluitat, tornarem a vèncer?