Trilogia de l'Estatut, Part III i última: El seny del Si

Ara que ja he explicat perquè, tot i entendre fins a cert punt a aquells que ho fan, no em deixaré endur per la rauxa del NO a l’Estatut, podria acabar i posar el punt i final. L’argumentació contra el no, però, no m’és suficient per a anar a votar amb una idea clara. Què hauria de fer? Anar a votar o no? Votar en blanc, nul, o votar si? Segueixo estant en la incertesa... Em torno a mirar l’Estatut, aquests 223 articles, preguntant-los si tenen algun motiu per a que pugui ser més entusiasta, anar més enllà d’una repulsa del no i explicar-me que no estan gens malament.

I, efectivament, les meves preguntes no són en va. Em miro i torno a mirar els articles i aquests acaben responent-me. Si anem més enllà del cabreig natural per les retallades a Madrid, pels crits que han posat al cel els de l’Espanya negra per atrevir-nos a dir que “Catalunya és una nació”, si anem més enllà, doncs, ens podrem parar a mirar el text i escoltar el que ens vol dir. Passem de la rauxa, doncs, i mirem de raonar amb aquell instrument que, segons el prejudici – i últimament, durant les discussions entorn el referèndum, sembla encara més que aquest prejudici no té correspondència real –, tenim tan desenvolupat els catalans: El seny.

Vist des d’aquesta perspectiva, aquest Estatut no està tan malament. Començo a entendre perquè el PP espanyolista amb aires nacional-catòlics i Ciutadans de Catalunya, aquest intent esperpèntic de neolerrouxisme victimista i populista, estan tan esverats, i això em fa veure amb tristor l’alt grau de paroxisme d’una ERC alineada en el mateix front.

La posició de Catalunya a Espanya no surt tan malparada d’aquest text, com molts ens volen fer creure. Comencem amb les finances: És veritat que potser no hem tingut tot el que demanàvem. Però els que es queixen d’això obliden que no és a l’Estatut a on es fixen els impostos de l’Estat que rebrem. És per això que l’augment de la participació catalana en l’IRPF, l’impost sobre productes com el tabac o l’IVA recaptats a Catalunya es fixen com a disposicions addicionals i no com a articles al text. No ens creguem, doncs, que acceptar aquest text és quedar-nos per sempre en l’estat que aquest ens marca, ni que ens caldrà un nou Estatut per a sortir del suposat pou. I no ens creguem tampoc que l’objectiu principal d’aquest Estatut és millorar aquest punt. Si algun polític s’hagués embarcat en aquesta aventura per això, hagués estat ben babau: Hi ha mecanismes més ràpids i senzills per a aconseguir una millora, i els seguira havent-hi el dia u després del referèndum.

Passem, doncs, per aquest punt ràpidament però amb les coses clares per a seguir mirant-nos la nova posició de Catalunya des d’altres perspectives. L’ampliació de competències i el mecanisme innovador del blindatge s’han comentat prou per com no haver de repetir aquí el que ja hem escoltat mil cops. Passem a veure, doncs, la nova posició de Catalunya respecte a altres actors (l’Estat i la UE). En el títol V, sobre les relacions institucionals de la Generalitat, el bilateralisme s’obre pas d’una forma cautelosa però decidida. I el fet de que el multilateralisme també hi sigui present no hauria de ser motiu de pors, perquè és evident que en un Estat com l’espanyol sempre serà adient posar-hi una mica de multilateralisme. I pel que fa a les relacions exteriors de Catalunya i de la projecció exterior que ha d’impulsar la Generalitat, el text és ben clar: Pel que fa a la llengua, als articles 6.3 s’impulsen els esforços per a fer del català una llengua oficial a Europa (dins d’un Estatut no és pot anar més enllà que posar aquestes bases que ens han d’ajudar a lluitar amb més convicció) i a l’article 6.4 es busca la cooperació amb d’altres terres de parla catalana. Potser encara amb més carn política, al Capítol segon del Títol cinquè s’assegura una àmplia participació a les institucions europees. Això és un avenç espectacular i d’una importància central: Quan es va aprovar l’Estatut del 79, no hi érem, a la Unió. Ara, correm el perill de que les antigues i les noves competències es vegin “sabotejades” per les decisions d’Espanya a la UE que es prenen sense preguntar a ningú. Amb aquest nou Estatut, evitem aquest risc establint mecanismes de participació en l’elaboració de les posicions espanyoles a Europa i mecanismes de participació a les institucions de la Unió.

I un altre avenç ben espectacular és el de la posició del català. S’estableix la obligatorietat de parlar no només el castellà, sinó també el català (article 6.2) i s’aprofundeix en un fet ja establert al text del 1979: Que el català és la llengua pròpia de Catalunya (article 6.1). Aquestes passes tenen conseqüències importants que no han agradat gens a les forces del nacionalisme espanyol: Els jutges i els treballadors de l’administració hauran de saber parlar català a més de castellà (articles 33.3 i 33.4) per a garantir allò que s’estableix com a dret lingüístic dels catalans: El poder ser atesos en qualsevol de les dues llengües sense discriminacions (articles 33.1 i 33.2). A més a més, com a llengua pròpia, el català haurà de ser la d’ús normal en molts àmbits, sobretot en el de l’educació (articles 6.1 i 35). Això ha irritat una colla de gent de tendències centralistes, perquè significa que ha guanyat la posició que defensa que el català ha de ser la llengua utilitzada amb qüotidianitat a Catalunya enfront de les posicions que defensaven, des d’una mena de darwinisme cultural i partint de la opinió neolliberal de que les societats tenen pocs recursos per a intentar capgirar o fomentar processos que els semblen poc desitjats o molt favorables, que el castellà i el català haurien de tenir igual presència i que el Govern de la Generalitat hauria de mirar amb impotència un procés d’expansió del castellà presentat com a imparable, per molt que la majoria d’electors desitgi posar-hi remeis (vegeu, per exemple, les tesis del malaguanyat Juan Ramón Lodares, que defensava una mena de neoimperialisme castellano-ibèric de caire neolliberal i darwinista). Aprovant aquest Estatut, deixem clar que la majoria de les catalanes i els catalans no pensem així i estem disposats a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, demostrant que som capaços de conduir el nostre futur comú i mostrant una gran porció d’imaginació, perquè podem conduir aquest futur sense necessitat d’una Estat propi, sent capaços de mantenir-nos solidaris amb la resta de pobles d’Espanya. Un fet que, en temps de separatismes sectaris i mancats d’imaginació i d’independències penoses com la de Montenegro, a on la població demostra que no ha passat del pensament de l’Estat-nació del segle XIX, és un signe de capacitat d’innovació perquè va més enllà d’aquest Estat-nació gestat durant l’absolutisme (“une foi, une loi, un roi”) i construït definitivament a l’època del liberalisme clàssic. Som una de les primeres nacions capaces de pensar més enllà d’aquesta construcció (que tants maldecaps ha portat als catalans, tan a Espanya com a França) i intentar un model nou de convivència, digne d’un pensament de la diversitat com és el postmodern, dins d’un Estat plurinacional que reconegui els nostres drets. I amb aquest Estatut això no ho aconseguim (com he deixat clar quan m’he mirat els arguments del no) però sí que fem un pas endavant en aquesta direcció. I no cal que ens vulguem enganyar advertint que el reconeixement d’aquests drets lingüístics és paper mullat: Com quedarà clar més endavant, els drets i deures i els principis rectors (entre els que es troben els de caràcter lingüístic) tenen garantia jurídica. Anem en una bona direcció, però encara ens mancarà molta capacitat de convicció per a fer entendre les nostres idees revolucionàries a la resta d’Espanya. Crec, però, que val seguir per aquest camí difícil i prometedor enlloc de resignar-nos a pensar que mai ens podrem entendre i marxar donant un cop de porta. Si seguim per aquest camí difícil, sí que serem un exemple admirat per la resta del món.

Podem discutir, doncs, sobre el grau d’avenç per Catalunya que suposen totes aquestes normes. Del que no es pot dubtar sense perdre la realitat de sota els peus és que d’avenç n’hi ha. I bastant. I, sobretot, no ens hem d’enganyar: Renunciar aquest text no vol dir tenir-ne un de millor, sinó quedar-nos a on ja érem al 1979. I que és poc realista voler millorar aquest marc de 1979 si renunciem aquest text ja ha quedat prou clar quan he renunciat al No. Vist això, doncs, entenc poc a poc que el PP ha estat prou conseqüent amb les seves posicions a l’hora de renunciar aquest text que, a poc a poc però amb bona lletra, va engrandint la posició de Catalunya.

D’altres grups, com Ciutadans de Catalunya, ens volen advertir de que aquest text és una enganyifa dels polítics catalans per a augmentar el seu pes dins de la societat catalana. És aquesta posició victimista de la minoria no catalanista que, pel fet de no estar d’acord amb la immensa majoria dels ciutadans i els polítics de Catalunya, pinten les decisions legitimades democràticament com a intents dels polítics de construir una dictadura “totalitària” (si, aquesta paraula s’ha escoltat en algunes boques, per molt que sembli increïble). Aquesta gent va de víctimes d’aquest suposat “totalitarisme” (i és ben trist, per cert, que figures com en Boadella, que ha viscut de les subvencions de la Generalitat durant anys, vagi de víctima....). Doncs bé, ens diuen que aquest Estatut és una engatussada i que un cop feta la llei feta la trampa: Caurem en una dictadura nacional-catalanista. Escoltant-los, hom es pregunta si parlen del mateix text del que estem parlant nosaltres. Perquè una de les avantatges del text que jo tinc al davant és que millora, aprofundeix i fa més transparent el sistema polític de Catalunya, aprofitant l’experiència de vint-i-tres anys d’autogovern. I aquest és un altre avanç contra el que hi ha poc que objectar. En el títol II sobre les Institucions, d’una banda, es milloren i aprofundeixen aspectes antics d’aquest sistema polític català (s’aprofundeix en el Parlament, el Govern i el President de la Generalitat), i, de l’altra, s’introdueixen o institucionalitzen noves figures com un possible Conseller Primer, el Síndic de Comptes, el Síndic de Greuges o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. És difícil entendre com, aquestes institucions millorades i aprofundides o de nova creació, haurien de tendir a crear un sistema a on una casta de polítics sense control fan i desfan com volen, com pretenen els victimistes de Ciutadans de Catalunya. Més aviat, aquestes institucions estan pensades per a controlar millor el sistema de govern i aprofundir en la responsabilitat i la qualitat democràtiques de l’autogovern de Catalunya. I aquest també és l’objectiu dels nous mecanismes de participació de la població que s’estableixen en diferents articles i de diferents formes.

I, més important encara, aquest text que tenim al davant, amb un Títol Primer dedicat als Drets i Deures i els Principis Rectors de l’acció de govern, un Títol absolutament innovador i no conegut fins ara a un Estatut català, és un catàleg que podem entendre com a una oferta dels polítics, un compromís amb la ciutadania que, com diu l’article 39.3 clarament, és “exigible davant la jurisdicció” i per tant haurà de ser respectat i que podrà ser fer respectat mitjançant el Síndic de Greuges i el Consell de Garanties Estatutàries (Articles 76.2.b), c), d) i 78.1). Aquest nou aspecte atorga a l’Estatut un nou caràcter, una nova simbologia: Encara que segueix sent, com abans, una (“mera”) Llei Orgànica d’Autonomia, passa a adquirir un vel de constitucionalitat desconegut fins ara a Catalunya. I constitucionalitat vol dir, no ho oblidem, estatalitat. Aquesta estatalitat es reforça establint, en els articles 5 i 8, els drets històrics i els símbols de Catalunya. Serem nació o no ho serem (i al preàmbul ho posa, que ho som), però els efectes de ser nació és clar que els tenim. I no només podem estar contents per a rebre aquest nou Títol, sinó que podem presentar-lo orgullosos. I és que si mirem a d’altres textos constitucionals, ens costarà de trobar un catàleg de Drets i Deures tan avançats. És fàcil d’entendre, doncs, com a la dreta, tant la nacionalista espanyola del PP com la regionalista i pseudocatalanista de CiU i sobretot d’UDC li vénen ganes de tremolar cada cop que pensen en aquests títols que atorguen a Catalunya una nova personalitat i han intentat boicotejar-los sempre que han pogut. No només incorporem els drets i deures clàssicament lliberals i presents des dels primers moviments revolucionaris burgesos del Segle XIX europeu, no només ens fem nostres àmpliament els drets socials incorporats pel moviments democràtics i socialdemocràtes més tard, sinó que els ampliem en una tercera direcció innovadora: Els Drets dignes d’una societat postmaterialista decidida a fer seu el Segle XXI. Dret a una mort digna (article 20), drets de les dones (article 19) i persecució de la igualtat de condicions en tots els àmbits (article 41), drets de participació (article 29), protecció de dades (article 31), posició fonamental de la família i diversitat de formes familiars en igualtat de condicions (article 40), defensa del Medi Ambient (article 46), cooperació i foment de la pau (article 51), accés a les tecnologies de la informació (article 53), etc... Amb aquest catàleg sota el braç, no tinc por de mirar al meu voltant, a Europa, al món, i afirmar amb orgull que Catalunya és un país tan avançat com els capdavanters, que el meu país és dels primers en adoptar un catàleg de drets tan amplis i a l‘alçada dels temps que corren (un catàleg que, sens dubte, només ha estat possible gràcies al caràcter progressista del govern).

Tocant el Títol primer crec que hem arribat al cim de la nostra excursió per terres estatutàries, aquella excursió que hem començat fent una ullada general al paisatge de la vall, hem continuat seguint els senders retorçats i marejants per on ens porta la rauxa del No, fins a arribar al tram final de la pujada amb la consideració assenyada d’aquest text estatutari. Dalt d'aquest cim m’agradaria acabar fent una diferenciació fonamental en la que crec que es divideixen les forces que, des de l’intent de defensar Catalunya, prenen posicions a favor o en contra del nou Estatut. Crec que hi ha, d’una banda, allò que ja he anomenat “nacionalisme buit”, cridaner, el nacionalisme del “perquè sí”, perquè em dóna la gana ser nacionalista i està de moda ser-ho; i d’una altra, el patriotisme cívic, assenyat i amb una base solida, que té motius per a estimar-se Catalunya, allò que al nostre país anomenem “catalanisme”. Per a explicar a què em refereixo, reprenc aquí allò que he dit abans: Serem nació o no ho serem (i al preàmbul ho posa, que ho som), però els efectes de ser nació és clar que els tenim. Els tenim amb el nostre catàleg avançadíssim de Drets i Deures. I tenint això, m’és bastant igual com em vegin o em deixin de veure a la resta d’Espanya. Al preàmbul ja em deixat clar com ens veiem nosaltres, a través del Parlament: Com una nació. I això és el que m’importa. No estimo el meu país perquè la bandera sigui maca o deixi de ser-ho, ni perquè estigui de moda, ni perquè el meu grup de rock català preferit escridassi “Visca Catalunya” a cada concert, ni perquè molts dels meus amics siguin independentistes radicals, ni perquè el Barça sigui el millor d’Europa (que ho és, aquest any sí). Tot això pot estar bé o malament, però el cas és que la gent amb seny fa temps que va descobrir – o millor dit va aprendre a pensar – que les nacions són una història inventada fa ben poc, al Segle XIX. I que té poc sentit seguir amb aquest conte si no és per un motiu: El fet de que el patriotisme, com ens diuen els teòrics polítics comunitaristes, és una força progressista que no va néixer per casualitat a l’època de les revolucions democràtiques; que el patriotisme és un invent que ens ha ajudat a fer millor les nostres comunitats. M’importa el meu país perquè m’importa la seva gent – ja siguin Puig i Casadevall, López Martínez o Muhammad i Fàtima – la gent amb qui comparteixo una llengua i una cultura, és a dir un horitzó vital. I que al meu país li vagi bé no depèn de quatre paraules escrites en un text o de que aquestes frases ens facin avançar per la via nacional, sinó del fet de que aquestes quatre paraules i aquestes frases, aquesta nació que ens em inventat, en fi, ens posin a la mà instruments per a fer més còmoda, agradable i feliç la vida dels que, com nosaltres, viuen i treballen a Catalunya o se senten part d’aquest país. Estic orgullós del meu país, perquè ha produït un text que el situa al capdavant del futur.

És per això que, un cop acabada aquesta vista al plànol general del paisatge, agafo el sobre de la votació i hi introdueixo, per amor a Catalunya, i espero que ple de seny, la papereta del SI.

Trilogia de l'Estatut, part II: La rauxa del No

Un cop he vist, doncs, el paisatge polític general del que ha sortit la proposta de nou Estatut, em puc ocupar del text que m’han posat davant i mirar de fer-me una idea de què puc votar.

NO, em diu un xivarri bastant fort però no majoritari. I, ben mirat, penso enmig de la rauxa de la negativa, a aquest xivarri no li manca raó. Perquè hauríem de votar aquest text una mica estrany sorgit d’aquests pares polítics tan curiosos? Se m’acudeixen moltes altres coses que es podrien haver fet amb aquesta legislatura, aquest xec amb validesa per (en principi) quatre anys, per a aprofitar millor el moment de canvi històric després de vint-i-tres anys de pujolisme i treballar per a millorar el país des d’una perspectiva d’esquerres i catalanista.

Una perspectiva d’esquerres, dic. Des d’aquesta perspectiva penso en el treball quotidià que s’hauria pogut fer i s’ha deixat de fer en aquest moment. El dia a dia fonamental, la lluita política concreta, llei rera llei, article rera article, coma rera coma. El treball eficient i consistent a peu de Conselleria. El servei públic, doncs, que els romans honoraven amb la noblesa i l’honor senatorial. I ho feien perquè sabien que és un treball que pot donar tants fruits com les decisions en els grans moments històrics (i que en el nostre sistema de democràcia representativa i mediatitzada no aporta, però, tanta fama personal per als polítics encarregats de dur-lo a terme).

No vull dir que no s’hagin fet una pila de millores en aquest nivell en els últims tres anys. Només cal veure el pacte d’educació, les mesures en seguretat viària, etc... Però la energia invertida en el gran projecte de l’Estatut és energia que no s’inverteix en d’altres camps. Està clar que per a dur a terme a l’Estatut hom ha renunciat a esclarir o millorar algunes herències del sistema pujolista. Pensem, per exemple, en aquell sonat escàndol del 3% del que ens hem oblidat, fent cas a les amenaces d’en Mas de no donar suport a l’Estatut si s’investigaven uns fets que es fan més evidents arrel d’aquestes amenaces (o les hauria fet si no tingués res a amagar?). Però no, un cop més, els polítics catalans i molts altres ciutadans d’aquest país varen preferir veure la palla a l’ull aliè i ocupar-se dels problemes que, sens dubte, ens venen de fora, d’aquesta “Espanya” de la que no en coneixem gaire bé la cara però que ens agrada tant criticar, enlloc d’adonar-nos de que no tot el mal ve de fora i de que potser sí que és veritat que algunes de les coses que no van bé a Catalunya no ho fan per culpa de la mala gestió dels poders autonòmics (aquí ens podem referir al que demostra amb abundància en Vicenç Navarro quan ens adverteix del dèficit social de Catalunya i que aquest dèficit no només es deu al que aportem a Espanya, sinó a la mala gestió durant els llargs anys d’un govern de dretes).

Des del meu punt de vista ideològic, és una gran satisfacció constatar que un catalanisme general és una font de consens entre tots els partits menys el PP, perquè sóc catalanista i perquè crec que un patriotisme ben entès és molt positiu per la qualitat democràtica d’un país. Però a vegades, el nacionalisme enfervorit a Catalunya ens fa oblidar que no tot el mal ve de fora. I això ha passat en part amb aquest Estatut.

Però això és una crítica de caràcter més general que no se solucionarà votant “no” al projecte de nou Estatut. Aquesta mentalitat catalana d’assetjament continu que, sens dubte, té part de fonament, però que sovint ens porta a no veure els problemes de casa, no desapareixerà dient “no” al projecte presentat al referèndum. A més, trobo que, si els fruits d’un treball valen la pena, és absurd llençar-los pel fet de poder haver invertit els esforços en un altre camp d’acció quan érem a l’inici del trajecte. I, ben mirat, i encara que aquesta no fos l’hora i que aquest projecte no fos necessari per a fer neteja de la casa de portes endins, gestionant millor les competències atorgades, aquest Estatut ens dona més instruments per a desenvolupar la feina del dia a dia ampliant la l’habitacle de portes enfora, ampliant les competències (ja veurem més a baix si podem estar contents amb aquests instruments) i fixant objectius generals de govern. I des d’aquesta perspectiva d’esquerres, aquesta ampliació de la casa no m’acaba de deixar un mal regust de boca: amb els seus drets i deures amb valor jurídic i àmplies garanties i els seus principis rectors, el jardinet de davant la casa no ha quedat gens malament.

Però no només d’esquerres era el projecte, també era catalanista. I són sobretot alguns dels que carreguen més pes sobre aquesta segona columna del govern els que no estan gaire contents amb l’ampliació del xalet. Crec que tenen alguns motius aparents per a no estar-ho. Un cop posats a la feina, un cop acceptada la decisió d’invertir aquí la energia que es podria haver fet en d’altres àmbits, crec es podria haver invertit millor: Penso que aquest és un Estatut covard. I aquí no em refereixo a això de les retallades a Madrid (això vindrà més tard), no: Trobo que va ser un Estatut covard des dels inicis. Sens dubte, molts dels que es varen embarcar en aquesta aventura no només desitjarien una Catalunya amb més competències, sinó una Catalunya dins d’una Espanya diferent, federal o multinacional. Per a caminar cap a aquesta direcció, però, potser hauria valgut més la pena no seguir pel camí d’incerteses obert al 1978. La Constitució ens va portar, per fi, la democràcia estable, i per això mereix respecte. Però la va fer possible, entre d’altres coses, per a obrir un procés descentralitzador indefinit i que encara avui no sabem a on ens durà a parar. Samuel Puffendorf deia del Sacre Imperi Alemany cap a mitjans del Segle XVII que s’assemblava a un monstre deforme i difícil de caracteritzar. L’Estat de les Autonomies a vegades em fa recordar aquesta afirmació. La posició més valenta hagués estat intentar obrir una discussió sobre la validesa del model territorial establert al 1978 i intentar oferir noves vies de desenvolupament: Volem un Estat de les Autonomies i de “café para todos” o volem permetre assimetries? Volem un ordre territorial que ens diu: Si, sou autònoms, però no, no ho volem dir explícitament, o aspirem a un Estat que s’anomeni sense por federal i ho reflexi correctament en les seves institucions? No cal dir que, si s’hagués seguit aquest camí, hom hauria hagut de fer, sens dubte, una pila de concessions i que el resultat no hagués estat el desitjat per tots, com també ha passat ara. Però d’aquesta forma es podria haver utilitzat el cert poder d’”agenda setting” del que gaudeix aquell qui inicia un debat polític i podríem haver obert un camí cap a una altra direcció, un camí més agosarat que no només tractés de Catalunya sinó del model territorial espanyol. Els polítics catalans van renunciar a fer-ho, limitant-se a seguir el camí incert començat al 1978 i ampliant només el sostre dins de la normativa vigent, sense discutir la normativa. A on ens hagués dut a parar aquest camí és una pregunta que deixo oberta. Que cadascú s’imagini el que vulgui al final del trajecte, bé sigui federalisme o bé independència. El cas és que per començar aquest trajecte ens haguéssim pogut posar d’acord.

Però en aquest punt els polítics catalans potser sí que va demostrar saviesa. Un cop vista la reacció a Madrid pel fet que el nostre Parlament s’hagi atrevit a presentar un esbós que afirmava en el seu primer article que “Catalunya és una nació”, estic decebut. No crec que aquest article fos adequat, m’agrada més un text que comença anomenant la dignitat intocable de la persona (com la Constitució alemanya) enlloc de la nació, però un cop escrit així, em decep observar la reacció: Els crits al cel de molts polítics i els insults constants d’alguns mitjans m’han fet perdre l’esperança de que en aquest país es pugui debatre profundament sobre la Constitució en un horitzó de temps raonablement proper. Creia que després de trenta anys de la mort de Franco, després de que la primera generació crescuda totalment en democràcia sigui ja adulta, seria possible mirar més enllà del pacte del 1978. Però sembla que encara en queda molt, de franquisme sociològic disposat a defensar cada coma d’aquell pacte democràtic al que s’hi van oposar al principi però que ara, després d’un progrés inaturable de tres dècades, veuen com a última defensa de les engrunes de la seva hegemonia, com a “centinela” no d’occidente sinó de la obra del caudillo. La “nova transició” en la que somiava en Josep Fontana en el seu discurs de cloenda dels Premis Octubre a València el 2004 haurà d’esperar molt, encara. Donen ganes de donar un cop de porta i marxar. Però enlloc de fer això, d'escapar-se per aquesta porta falsa i fàcil però per això menys prometedora, alguns polítics catalans han ignorat els insults i han buscat l’enteniment sense obrir aquesta qüestió fonamental, amb un Estatut ambiciós, mirant de convèncer en tot el que es pogués al llarg d’un viatge bastant pesat. Veig ara que varen triar l’única estratègia amb opcions de donar resultats.

I més saviesa demostren encara aquells qui, havent arribat a un punt concret després de finalitzar el viatge, no s’aturen com els ases i es neguen a donar el salt definitiu dient que si a l’Estatut. Aturar-se d’aquesta manera és testimoniar la mateixa falta de maduresa que han testimoniat alguns polítics durant tot el recorregut, dient de cop que si, a voltes que no, de quan en quan que vés a saber i, quan els donava la gana, que no sabien. I tot pensat per a treure la foto més comentada, i no per a donar suport al text del Parlament. Aturar-se d’aquesta manera al final de tot és creure’s, amb innocència infantil, que hi ha un altre camí per a aconseguir el progrés del país i el seu reconeixement nacional a Espanya i a Europa. Com pensen fer-ho? “Echándose al monte”, aprofitant que ara ETA hi torna, de la muntanya, i es deixa la cabaneta odiosa lliure? Reclamant els drets nacionals a nivell europeu? Jo que visc a un altre país europeu – un de central per a la formulació de les polítiques de la Unió com és Alemanya – sé ben bé que la UE només farà el que Espanya demani i no se’ns escola gaire, als catalans. Convertint miraculosament l’Espanya profunda i el franquisme sociològic al federalisme de la nit al dia? Els que refusen aquest text el refusen perquè a Madrid s’ha hagut de fer allò que és el centre de la política, allò que ens constitueix com a comunitat democràtica de ciutadans: Negociar i pactar. I no han demostrat encara – gairebé dic que per sort no ho han demostrat – que hi hagi un camí alternatiu al del pacte negociat amb el poder central, demostrant una falta de maduresa com a ciutadans democràtics.

L’únic creïble que es presenta com a alternativa és tornar a començar el procés. Esperar un any com marca la norma de reforma estatutària, tornar a discutir un any a Catalunya, tornar a retallar a Madrid, tornar a muntar el referèndum. Vet-hi aquí que després de tres anys i mig seríem al mateix punt. No sé si alguns haguessin après. El que si que hauríem fet tots és perdre deu anys per a fer avançar aquest país. Suposant que en tres anys segueixi existint aquesta oportunitat històrica que ara hem tingut: Govern d’esquerres i de debò catalanista al Palau de la Plaça de Sant Jaume i socialista a Madrid. I és que no ens hem d’enganyar: Aquesta és una oportunitat única, per molt que ara alguns dels que s’oposen a l’Estatut se n’hagin oblidat.

Els que han oblidat la delicadesa del “Pujol, enano, habla castellano”, de la involució autonòmica durant la majoria absoluta del PP i del pactisme covard de CiU parteixen de la premissa que l’única diferència que importa en el nostre Estat espanyol és la que hi ha entre Catalunya i la resta, i pensen que amb un govern del PP o de CiU serà possible tornar a llançar una proposta profunda des de Catalunya. És una visió bastant estesa i que té conseqüències per la memòria històrica del franquisme (recordem, per exemple, els escàndols entorn de les beques d’investigació a Borja de Riquer i Josep Fontana, entre d’altres, durant l’etapa del Conseller Solà) i per la interpretació poc realista de la política actual. I és una interpretació profundament errònia. Partint d’un nacionalisme buit, que proclama el nacionalisme perquè si, oblida el caràcter progressista que ha tingut el catalanisme de debò i que ha espantat a les dretes tant espanyoles com catalanes. No recorda, d’una banda, que sempre que ha calgut, la dreta regionalista – mai catalanista – ha oblidat al país per a protegir-se la butxaca. Oblida aquell Cambó franquista o aquest Pujol que obrí les portes del govern a un PP sorprès de no haver obtingut una majoria absoluta que va poder obtenir quatre anys després, passada una legislatura de govern amb el suport dels companys de la internacional demòcratacristiana, les dretes regionalistes catalana i basca. I oblida el sentiment federalista de gran part de l’esquerra espanyola, el sentiment de profunda simpatia cap al catalanisme d’aquells que, amb Azaña, el polític que Zapatero cita com a exemple, veuen a Catalunya com l’avantguarda d’Espanya vers la modernitat, la justícia i la qualitat democràtica: “Gracias al catalanismo será libre Cataluña; y al trabajar nosotros, apuntalados en vosotros, trabajamos por la misma libertad nuestra y así obtendremos la libertad de España. Porque muy lejos de ser irreconciliables, la libertad de Cataluña y la de España son la misma cosa”, deia a Barcelona poc després de la dictadura de Primo de Rivera (el 27 de març del 1930) un Azaña que es declarava “al amparo de esta emoción”, de “la emoción del catalanismo”, per a recordar-nos una cosa que molts obliden actualment: “Vosotros, catalanes, maldecís muy justamente del estado español; nosotros también. Pero la frontera que divide a os amigos y enemigos del estado español no es geográfica como la frontera lingüística sino social.”
Menys d’un any després d’haver-se pronunciat aquestes frases, en Macià declarava l’Estat Català dins de la Federació d’Estat Ibèrics a la Plaça de Sant Jaume. Ell i d’altres representants de Catalunya tingueren prou vista de futur, però, com per ser capaços de pactar una solució amb Madrid i obtenir la primera Generalitat moderna. Un pacte, doncs, que fou revolucionari per a Catalunya. Tindrem nosaltres la mateixa visió de futur, o la deixarem perdre quan ja som a punt d’arribar al cim per a caure en la il•lusió de que sempre ens serà possible tornar-ho a intentar? Hem lluitat, tornarem a vèncer?

Un estel blaugrana al cel europeu

Em sorprenc a mi mateix escrivint aquest post dedicat al Barça i a la màgia parisenca. Em sorprenc com em vaig sorprendre ahir a la nit trobant-me de sobte remullant-me amb uns companys catalans, enyorant Canaletes, a la font del centre d'aquesta ciutat alemanya a on visc. Jo, que tot i que sempre he estat del Barça, no sóc l'aficionat al futbol més fidel que es pugui trobar.

Però no cal ser el culé més patidor per a deixar-se endur per la màgia del moment. I més encara estant lluny de Barcelona. Patim la primera part, el gol anul•lat, la falta que no era que permet el gol contrari, el pòster dramàtic d'Eto'o prenent unes Voll Damms importades des de Catalunya a un país a on, si d'alguna cosa en tenen molta, i molt bona, és cervesa. Recordem quan ha costat arribar a París des de la humiliació del Milan a la última final, passant per presidents impresentables, un Van Gaal arrogant i d'altres desastres fins a arribar al nou Dream Team que ens enlluerna aquesta nit tot i el seu joc lent i no brillant del tot, però que domina el partit, picant un formatge manxec i unes olives andaluses. I ens emocionem amb la remuntada, amb la victòria esperada durant catorze anys, fins a brindar amb el cava més famós a Alemanya, Freixenet, just quan en Puyol aixeca la Copa preuada.

Tristos per l'expulsió de la que ha de ser la seva gran carta al Mundial que celebren al seu país, aquest porter que ha de ser la clau per la victòria a casa i que ahir va deixar-los desemparats, alguns alemanys ens observen encuriosits cantar l'himne del Barça i il•lusionar-nos com criatures amb el riure optimista d'en Ronadinho, les corregudes de gasela d'Eto'o i el gol miraculós de Belletti, aquest nou Koeman que encara no s’ho creu. S’estranyen més encara quan, anant cap al centre de la ciutat per a celebrar la victòria, ens trobem amb d’altres grups de catalans que han tingut la mateixa idea i ens saludem cantant (fluixet, fluixet, que som a Alemanya) “tot el camp és un clam”. Mirem, doncs, d'explicar-los allò de que el Barça és "més que un club" per a que entenguin l’eufòria.

Nosaltres, que “som la gent blaugrana”, els expliquem que l’aventura de París és molt més que l’èxit d’una empresa esportiva ben dirigida i ben coordinada. Recordo com el meu avi i el meu pare, durant els vespres d’estiu de la meva infància es miraven – i es miren – el Gamper a la terrassa de la casa d’estiueig. Els recordo parlant dels jugadors dels anys seixanta. Veig la cara del meu avi, un andalús emigrat a Catalunya i que se sent profundament català i culé, fent realitat allò de “tan se val d’on venim, si del sud o del nord, una bandera ens agermana”, quan, duent-me de la ma un matí pel carrer, em va mirar i em va dir amb cara de pena: “Ayer el Milan nos dio un buena”. Era el maig del 1994 i tenia deu anys. Rememoro el meu oncle, catalanista i soci del club, i els partits que he vist al Camp Nou assegut al seu costat. Un fatídic zero a quatre contra el Dínamo de Kíev, per exemple. Em venen al cap alguns dels noms entorn dels que giraven moltes de les discussions amb amics i companys a l’escola o fora d’ella: Guardiola, Nadal, Ferrer, Luis Enrique, Stoichkov, Ronaldo, Figo - si, aquest també – Saviola, etc... Revisc l’ambient dels bars carregats de fum, vibrant de por o d’alegria, i sempre d’emoció, amb l’equip, esperant hissar el “blaugrana al vent” i llançar “un crit valent” per a celebrar alguna victòria. Cap a endins, torno a gaudir d’alguna celebració viscuda a la Plaça de Sant Jaume o al Camp Nou; la més recent, la de la lliga 2004/05, la que va obrir la porta al camí que ens ha dut a París, viscuda amb amics mentre aprofitava una visita de pocs dies a Barcelona.

No estem parlant només d’una equip, no, sinó d’un tros del món a on he crescut i que sempre ha estat present en el dia a dia, a vegades conscientment i a vegades com a teló de fons, en forma de notícia de fons a la ràdio o a la televisió. I els meus companys catalans comparteixen aquest sentiment d’unió al club com a part de l’horitzó personal i comú, que ara estem mirant de comunicar a la resta del grup. Què menys, doncs, que emocionar-se amb aquesta copa que fa brillar aquest equip més enllà de Catalunya, que el col•loca un altre cop al cel europeu i ens fa veure aquest bocí de país, doncs, ben a prop estant tan lluny. Perquè ara si que “tenim un nom que el sap tothom”. Així doncs:
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!