El Manifest Groc

Com commemorar uns clàssics moderns com els avantguardistes catalans, que denunciaven "els joves que pretenen repetir l'antiga pintura, que pretenen imitar l'antiga literatura"...? Com mirar de fer reviure, en una sala de teatre, aquella vitalitat que reivindicaven aquests joves dels anys vint, i que no trobaven en la poesia, l'arquitectura, o qualsevol expressió artística contemporània a ells, sinó en els "sportsmen" , la boxa i el rugby, els tramvies, els salons de l'automòbil i l'aeronàutica o els magnífics transatlàntics? Difícil desafiament, el de recordar en un lloc tan antic com un escenari, a uns activistes de les lletres, com Joan Salvat-Papasseit, o de l'art, com Salvador Dalí, o del pensament, com Sebastià Gasch, i sobretot activistes del present més inmediat, que es van guanyar el seu lloc entre els clàssics de la (nostra) cultura revoltant-se contra el vici de mirar enrere. Arriscat desafiament, que discorre al marge del precipici de la paradoxa i corre el risc de fracassar.

La peça teatral Manifest Groc accepta el repte. I el resol airosament. Com? Llegint bé el "manifest antiartístic català", conegut com a "groc", que van signar Dalí, Guasch i Lluís Montanyà el març del 1928, i que és l'eix vertebral de l'obra. "HI HA el cinema, HI HA la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual, HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall, HI HA la ciència en una gran activitat", van proclamar aquests tres iconoclastes en el seu manifest contra la cultura imperant a la Catalunya noucentista. I el director de l'obra, Xavier Giménez, ha recordat per a bastir-la que ara hi ha, més enllà del teatre, el hip-hop, els DJs, la videocreació, i fins i tot, més enllà de l'art, joves científics que segueixen en gran activitat. Ha baixat de l'escenari, ha recollit elements d'aquests camps, i els ha mesclat amb versos, textos i paraules en llibertat de Papasseit, Joan Miró, Diego Ruiz o Josep Palau i Fabra. D'aquesta forma, ha aconseguit escapar d'un sec recital que es deixés endur per la influència iconoclasta d'aquests vanguardistes que, en el seu manifest, denunciaven "la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà". No, en el Manifest groc, els pensament i les dites que volaven en l'atmosfera més moderna d'una Barcelona que assolà la Guerra Civil no es recorden, sinó que reviuen, fresques, i enganxen. Envoltades de la música electrònica de Make, d'un experiment de Sergi Cuadrado, i dites més que representades pels actors Xavier Llorens, Marta Guasch i Vanessa Torres.

El Manifest groc supera la prova, i aprofundeix així una reviscuda de les avantguardes que Xavier Giménez ja va començar amb el seu ultim espectacle, Cabaret Voltaire, que ha omplert fa poc la sala Brossa de Barcelona durant unes quantes setmanes. Si en la primera obra viatjava al Zúric de la Primera Guerra Mundial, a on Hugo Ball, Tristan Tzara i altres artistes trencaven amb la seva civilització en clau dadà, aquesta nova peça ens du a una Barcelona en la què començaven a instal·lar-se els tramvies i la llum elèctrica i a on avantguardistes que havien sentit a parlar d'aquests experiments d'enllà dels Pirineus es revoltaven ençà de la carena contra una "actual Catalunya inservible per a l'alegria de la nostra època", a on "es continua pasturant idíl·licament", en paraules del manifest.

I la obra ho fa tan bé, això de retornar a aquest moviment, amb tanta vida i tan poc record girat cap enrere, que no ha de témer d'anar al cor de Ciutat Vella a proclamar que avui pot valer la pena sentir el que deien llavors aquests avantguardistes. Un d'ells, Dalí, va assegurar que la millor forma de gestionar el barri gòtic, pudent i brut en la seva època, seria enrunar-lo i fer-hi cases modernes, de formigó. No l'escoltaren i a Ciutat Vella segueix, per exemple, el Palau Montcada, convertit en seu del museu Picasso, inspirador d'aquests joves avantguardistes. Allà, en el marc de l'activitat del Barri Brossa, es representarà el proper dissabte el Manifest Groc.

I qui hi vagi i entri en el joc que proposa el Manifest groc no es limitarà a passar plana després de sentir com Dalí, Montanyà i Gasch preguntaven "de què ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?". Tenim, avui, molts més artefactes de promoció cultural - també fora de les nostres contrades - que en època de Cambó... però es produeix prou material digne de ser promogut, com la obra de Dalí o Miró, que no va necessitar aquests instruments per a atansar la universalitat? Els clàssics greco-latins ja no es llegeixen ni traduïts en una gran col·lecció... però no confonem ara la modernitat dels versos de Papasseit amb els shows kitsch d'Operación Triunfo?

Tradicions

Els joves turistes que aquest vespre baixaven per la Via Laietana potser han recordat vagament allò que els havien comentat les seves mare, abans d’agafar l’avió, de que al país a on anaven era ara normal però que, quan elles hi van començar a anar a torrar-se els pits nus a les platges, hi havia manat un tal Franco. Potser ho han fet, animats per l’espectacle que veien i fotografiaven, de Mossos carregant contra tot el que es mogués. S’ho miraven des d’una distància justa per poder evitar els cops tot sentint la flaira de revolta exòtica, estranya. I sense saber que, en realitat, estaven veient una tradició ben arrelada a la ciutat visitada.

Tan arrelada, que els estudiants, jugant a cuit-i-amagar amb els Mossos, semblaven donar un sentit que està amagat, però present, en l’espai que utilitzaven de tauler en aquest joc d’escacs contra els antidisturbis. Precisament a la Via Laietana, a tocar de la plaça de Sant Jaume, l’espai urbà no s’enfronta a una càrrega com un fet puntual que el desborda. Al contrari, la revolta és tan habitual en aquesta via, la única prou ample com per fer passar una manifestació al costat del cor institucional del país, que queda fixada en l’entramat de carrers: La via ample del carrer Princesa, oberta per fer de contrapunt als carrerons enrevessats del barri de la Marina, serveix exactament pel què l’han utilitzat els Mossos avui: Fer passar les seves furgonetes per empaitar els manifestants. A tocar de la Jefatura de Policia de trista memòria, jo recordava les grans manifestacions contra el consell europeu de 2002, l’últim cop que vaig sentir helicòpters controlant la ciutat des de l’aire com els sento ara, mesclats amb sirenes de furgons que van i vénen carregats de Mossos, o contra el transvasament, que molt possiblement encapçalava qui ara dirigeix els antidisturbis que m’ho feien reviure.

I veient com carregaven un i altre cop, sense cansar-se, escoltant petar les porres contra parets i cames, entre crits de “feixistes!” i “dissoleu-vos!” (per fi, normalitat: policia responent en català), pensava que, un cop més, tornaven a Barcelona divertiments com el que vaig viure jo tancant-me a les facultats de la UB contra la guerra d’Irak, o van viure els meus pares als setanta, o alguns besavis en algun octubre dels anys trenta. Barcelona la revoltosa, diu el tòpic, i la revolta d’avui a la rosa de foc podria ser una forma de donar per commemorat el centenari la Setmana Tràgica. El rector semblava saber-se esclau d’aquesta tradició aquest matí, quan al•legava uns fets violents puntuals per explicar la decisió d’acabar amb els quatre mesos de “tancada” (no ha volgut dir ocupació) a la central. Però poc li costava deixar de banda aquesta justificació per acceptar que feia uns dies que havia deixat de veure una sortida negociada a la situació. Sembla ser que s’ho veia venir. La història s’acaba repetint. Amb les diferències, això si, que ha volgut deixar clares entre els policies que ha fet entrar ell al rectorat i els que, com ha dit, l’empaitaven a ell fa anys.

I es repetirà mentre Barcelona sigui Barcelona, i que així sigui. Que, generació rere generació, els estudiants es desfoguin fins que monsieur l’État es cansi i marqui el territori del seu monopoli de la força bruta, i tan bruta, amb uns quants blaus que deixaran marca en la memòria cívica dels qui els rebin. Per això no ens matarem, però aprendrem sempre de nou a seguir sent un país una mica estrambòtic i original, de la famosa rauxa creativa. No ens matarem, perquè ens ho prenem amb calma mediterrània: Després de la càrrega, els grupets d’estudiants s’han vessat per tot Ciutat Vella. “Li llençaven pedres!”, “els han arraconat en una cantonada”, “com corrien!”, comentaven animats, sense que pugui saber si parlaven d’una pel•lícula o de la seva experiència recent. “Anem a prendre alguna cosa?”, concloïen. A la salut de Bolonya!

Càrrega del matí