Tradicions

Els joves turistes que aquest vespre baixaven per la Via Laietana potser han recordat vagament allò que els havien comentat les seves mare, abans d’agafar l’avió, de que al país a on anaven era ara normal però que, quan elles hi van començar a anar a torrar-se els pits nus a les platges, hi havia manat un tal Franco. Potser ho han fet, animats per l’espectacle que veien i fotografiaven, de Mossos carregant contra tot el que es mogués. S’ho miraven des d’una distància justa per poder evitar els cops tot sentint la flaira de revolta exòtica, estranya. I sense saber que, en realitat, estaven veient una tradició ben arrelada a la ciutat visitada.

Tan arrelada, que els estudiants, jugant a cuit-i-amagar amb els Mossos, semblaven donar un sentit que està amagat, però present, en l’espai que utilitzaven de tauler en aquest joc d’escacs contra els antidisturbis. Precisament a la Via Laietana, a tocar de la plaça de Sant Jaume, l’espai urbà no s’enfronta a una càrrega com un fet puntual que el desborda. Al contrari, la revolta és tan habitual en aquesta via, la única prou ample com per fer passar una manifestació al costat del cor institucional del país, que queda fixada en l’entramat de carrers: La via ample del carrer Princesa, oberta per fer de contrapunt als carrerons enrevessats del barri de la Marina, serveix exactament pel què l’han utilitzat els Mossos avui: Fer passar les seves furgonetes per empaitar els manifestants. A tocar de la Jefatura de Policia de trista memòria, jo recordava les grans manifestacions contra el consell europeu de 2002, l’últim cop que vaig sentir helicòpters controlant la ciutat des de l’aire com els sento ara, mesclats amb sirenes de furgons que van i vénen carregats de Mossos, o contra el transvasament, que molt possiblement encapçalava qui ara dirigeix els antidisturbis que m’ho feien reviure.

I veient com carregaven un i altre cop, sense cansar-se, escoltant petar les porres contra parets i cames, entre crits de “feixistes!” i “dissoleu-vos!” (per fi, normalitat: policia responent en català), pensava que, un cop més, tornaven a Barcelona divertiments com el que vaig viure jo tancant-me a les facultats de la UB contra la guerra d’Irak, o van viure els meus pares als setanta, o alguns besavis en algun octubre dels anys trenta. Barcelona la revoltosa, diu el tòpic, i la revolta d’avui a la rosa de foc podria ser una forma de donar per commemorat el centenari la Setmana Tràgica. El rector semblava saber-se esclau d’aquesta tradició aquest matí, quan al•legava uns fets violents puntuals per explicar la decisió d’acabar amb els quatre mesos de “tancada” (no ha volgut dir ocupació) a la central. Però poc li costava deixar de banda aquesta justificació per acceptar que feia uns dies que havia deixat de veure una sortida negociada a la situació. Sembla ser que s’ho veia venir. La història s’acaba repetint. Amb les diferències, això si, que ha volgut deixar clares entre els policies que ha fet entrar ell al rectorat i els que, com ha dit, l’empaitaven a ell fa anys.

I es repetirà mentre Barcelona sigui Barcelona, i que així sigui. Que, generació rere generació, els estudiants es desfoguin fins que monsieur l’État es cansi i marqui el territori del seu monopoli de la força bruta, i tan bruta, amb uns quants blaus que deixaran marca en la memòria cívica dels qui els rebin. Per això no ens matarem, però aprendrem sempre de nou a seguir sent un país una mica estrambòtic i original, de la famosa rauxa creativa. No ens matarem, perquè ens ho prenem amb calma mediterrània: Després de la càrrega, els grupets d’estudiants s’han vessat per tot Ciutat Vella. “Li llençaven pedres!”, “els han arraconat en una cantonada”, “com corrien!”, comentaven animats, sense que pugui saber si parlaven d’una pel•lícula o de la seva experiència recent. “Anem a prendre alguna cosa?”, concloïen. A la salut de Bolonya!

Càrrega del matí