Religions & Co.!?

Poso la CNN i un documental em recorda que avui fa un any que va morir el Papa Joan Pau II. M'enrecordo del xou que van muntar els mitjans de comunicació al voltant d'aquesta notícia i del seu enterrament, i de la paciència que vam haver de tenir els que no ens identifiquem amb la esglèsia catòlica.

I m'enrecordo de la meva visita a Roma en el marc d'un curs a l'Institut Històric Alemany de la capital italiana, al setembre passat; de quan vaig
visitar les catacombes de Sant Pere i vaig estar davant la tomba del Papa que hauria pogut ésser la estrella d'una edició inoblidable d'Operación Triunfo. Unes catacombes que no són gens extraordinàries; tant el que hi ha a sota (les restes de la necròpoli romana) com la basílica que hi ha a sobre són molt més interessants des del punt de vista històrico-artístic, però aquestes catacombes seguient atraient a molts més turistes, curiosos i creients. Recordo el que vaig pensar quan varem tenir la oportunitat de passar a les catacombes quan aquestes restaven tancades al públic, podent visitar-les d'una forma pausada que no és possible durant l'allau de
turistes. Recordo que allà, davant de la tomba de Joan Pau II, vaig fer un repàs de les meves impressions d'aquells dies al Vaticà i això em va dur a enrecordar-me de que tans sols feia uns mesos abans, havia estat reflexionant davant d'una altra tomba, dins d'una mesquita de proporcions gegantines però a mig construir, als afores del sud de Teheran, davant de la
tomba de Khomeini.

Sorprenentment, l'ambient de les dues ciutats s'assemblava de forma sorprenent: La gent rara que va mostrant amb orgull la seva raresa - tan monjos vestits amb tela de sac com imams orientals en ple carrer, en ciutats perfectament modernes -; els guàrdies armats que ens miraven amb desconfiança pels carrers de Teheran o pels de la ciutat pontifícia quan ens
dirigíem als dipòsits dels Arxius Secrets del Vaticà; els captaires que tant a Roma com a Teheran omplen els carrers perquè hi ha uns sistemes que fan de la caritat un punt fort del seu sistema de creences... (una caritat, però, que no és solidaritat i allarga la pobresa fins a l'infinit). I, sobretot, el sentiment de ser un intrús en les dues ciutats pel fet de no creure en les religions que les governen. La consciència de saber que no era un visitant ben rebut.

Davant d'aquest sentiment, crec que estaria bé recordar l'article de José María Mendiluce que vaig llegir fa ben poc al Periòdico, a on defensava el seu dret a ser ateu. Quan es parla tan de guerres de civilitzacions i ens anuncien la necessitat de defensar la nostra Europa dels bàrbars, és important recordar de quina Europa estem parlant. Estem parlant de l'Europa sorgida de la Il·lustració a pesar de l'Esglèsia catòlica. Aquesta Il·lustració que ens va servir per a passar de fonamentar-nos en la religió per a legitimitzar el poder terrenal a fomentar-nos en el pacte entre ciutadans lliures i iguals, i per a reservar la religió per al terreny privat. Una societat laica, doncs, i no la Europa cristiana que ens volenvendre els que mai han acceptat aquest trànsit a la modernitat.

Cal defensar aquests ideals, si, però no com a Europeus davants dels sarraïns infidels; d'això ja havíem après a passar. Cal defensar el laicisme enfront de grups de cristians i musulmans que defensen en el pitjor dels casos un societat d'una sola religió i en el millor dels casos una societat
a on només tenen cabuda les altres religions. Ja Mahoma protegí les religions monoteístes del llibre (Ahl Al-Kitab). Al cristianisme li ha costat una mica més, però accepta també aquest ecumensime interreligiós. El que sempre queda fora en aquesta visió harmònica és, però, el no creient. Això és així perquè aquest individu que no creu és sospitós de no poder ser una bona persona. A Alemanya, per exemple, a on la religió mai ha deixat de jugar el paper fonamental que fa temps que ha perdut a d'altres països com a França, molta gent em confessa de que dubten de que una persona pugui ser bona envers els altres si no creu en un Déu que doni sentit a la vida, és igual quin sigui aquest Déu.

Paralelament, al segle XVII, durant les lluites confessionals a Europa, els teòrics polítics debatien si era possible que els súbdits d'una altra confessió acceptessin el Príncep si no compartien el mateix Déu. Això tenia a veure amb el fet de que el poder terrenal emanava de Déu. La revolució del Segle de les Llums va ser acabar amb aquesta funció legitimitzadora de la
religió, fent possible que els no creients fossin vistos com a ciutadans iguals, com a membres de ple drets de la comunitat d'iguals. I això és el que no han acceptat mai els que ara ens diuen que el que cal defensar és l'Europa cristiana de l'islamisme totalitari.

No, el que cal és defensar la societat laïca d'aquells que, tot i a vegades ser capaços de tolerar altres religions, no són capaços de tolerar els no creients. Aquells que ens deixen clar que si no creiem no som benvinguts. És difícil, si, viure sense un Déu comú, però fa un segle que ho intentem i crec que val més seguir per aquest camí que no tornar enrera, a la Françadel segle XVII o la Medina del segle VII.

Reclinat a l'àmpit de la finsetra del piset, observo: "En abril, palabras mil"

Avui he obert les finestres del piset global i des de l'àmpit he vist, pel sol que feia i els ocells que piulaven, que ja ha arribat l'abril, i això és motiu d'alegria! En aquest mes, la gent per fi comença a sortir de la seva dormida d'hivern i omple els carrers d'alegria, sobretot durant la millor festa que ens arriba amb el seu dia 23, Sant Jordi. Per a celebrar l'arribada d'aquest mes, vull indicar que a la plana web www.escueladeescritores.com han decidit iniciar una votació per a escollir la paraula més maca del castellà i estan esperant participants. Jo ja hi he participat i he escollit, sense dubtar-ho gaire, la paraula "alféizar". Perquè? Doncs com que a la plana web ens demanen que fem una mena de redacció d'escola per a justificar la nostra decisió, us deixo llegir aquí la meva redacció. I des de l'ámpit del piset global, us desitjo a tots un bon i vital abril!

"Alféizar: Esta palabra es para mí, entre las palabras españolas que conozco, la más bonita. En primer lugar, por su fonética alegre y juguetona. Como un pájaro ágil, inicia el vuelo con su a inicial, símbolo de apertura y optimismo, lo adorna con una pirueta risueña que salta en su diptongo de la e a la i y lo redondea insistiendo en su optimismo con su nueva a final. Y durante el vuelo, acaricia dos suaves consonantes fricativas, la f y la z. La z, sobretodo la z; esta letra tan española que expresa tanto la originalidad de nuestra lengua como la pluralidad de su uso a lo largo yancho de las regiones donde la hablamos.

Pero no sólo sus letras, sus ladrillos, sino el edificio que forman estos ladrillos es con su significado, en segudo lugar, optimista y abierto. Un alféizar, una "vuelta o derrame que hace la pared en el corte de una puerta o ventana, tanto por la parte de adentro como por la de afuera, dejando al descubierto el grueso del muro", como indica el DRAE, no es sólo el lugar donde ponemos las flores cuando llega la primavera, sino también el lugar desde donde, estando en nuestra casa, podemos asomarnos al mundo cuando llega el buen tiempo, observarlo, comentarlo, participar en él y mezclarnos con nuestros conciudadanos. Una palabra, pues, que expresa los valores democráticos i cívicos de nuestra cultura mediterránea, donde las plazas de las poblaciones son lugar de reunión y tertulia de los vecinos.

"Alféizar" es una palabra tolerante y abierta en su etimología, por último. Con su "al" inicial, resto del artículo determinado que acompañaba en su día la palabra original árabe "ha'izah", con su f y su z, luce esta palabra en su rostro bellos rasgos moros, orientales. Y los luce orgullosamente, porque sabe que son un testimonio gentil de la riqueza mestiza que han dado en herencia al español las muchas culturas, las muchas madres que nuestra lengua ha tenido.

Así, a quienes hoy en día remachan nuestra paciencia con el retintín de sus luchas de culturas y sus choques de civilizaciones, podemos responderles que abran las ventanas de su mente para airearla, se reclinen con calma en el alféizar, y disfruten del vuelo amable y optimista de los pájaros cuando llega la primavera y la gente sale a la calle para celebrar el día del libro y la cultura. La buena cultura."