El misteri de la Rambla

Aquell matí, com cada diumenge, en Jaume va caminant Passeig de Gràcia avall amb el seu diari sota el braç tranquil·lament, gaudint de l'espectacle de passejar per una ciutat animada i amb gent de tota mena. Com sempre, el pensionista es dirigeix al cafè de la Rambla a on el cambrer, coneixent-lo ja de fa molts anys, el saludarà amb la mirada quan entri i es dirigeixi a la seva taula de sempre, en un lloc arrecerat però des d'on es pot observar la gent que entra al bar a esmorzar i alhora la riuada de turistes, famílies, gent atrafegada, artistes de carrer, noctàmbuls tornant a casa, i altres espècimens que, a fora, omplen de vida el carrer a on passa els matins de diumenge. S'asseurà a la seva taula, doncs, sempre lliure, demanarà el tallat de sempre i obrirà el diari per a llegir-lo d'esma, entre llambregades cap al carrer i xerrades curtes amb el cambrer interrompudes pel servei d'aquest a d'altres clients. Quina sort que, entre aquells Pans & Company, McDonalds i altres locals recoberts de plàstic que estan sortint com bolets tant a la Rambla com a tot la ciutat, encara sobrevisqui aquest bar a on em puc prendre un cafè amb la calma de saber que no m'estan donant gat per llebre, va pensant l’home mentre creua ja la Plaça de Catalunya i passa per davant del monument a Macià, fent un cop més un homenatge mental
al president a qui, de petit i de la mà del seu pare, va veure un matí d’abril fent un discurs encaramat al balcó de la Plaça de Sant Jaume. Ja s'endinsava en la gentada que sempre coincideix en trobar-se davant del Zuric quan es va adonar, per les cares de la gent i l'esverament col•lectiu, que aquell no seria un dia normal. I, en efecte, quan va fer-se pas entre la
gentada per a creuar el carrer, li va costar fer-se el cas del que veia...

- Jordi, assegura't d'enviar els documents que em van demanar ahir els de la comissió d'urbanisme abans que agafem el pont aeri. - Diu l'alcaldessa al seu diligent secretari personal, segur de que, com sempre, ell complirà amb efectivitat el que li manin. I, sense temps per a parar-se a veure com el Jordi li indica amb un lleuger gest amb el cap que ha rebut i processat les indicacions, segueix ràpid el camí cap al seu despatx, a on l'esperen altres tres alcaldes de l'àrea metropolitana del mateix partit per a acabar de coordinar la seva posició a la reunió a Madrid aquest migdia, a on aniran tots quatre, acompanyats del seu secretari i un parell de regidors. Migdia de diumenge, si, així és la vida de l'alcaldessa, amunt i avall, dia si, dia també, de dilluns a diumenge i tornem a començar. Tot just va a entrar al seu despatx quan sent la veu del Jordi que l'encalça corrent darrera seu. L'alcaldessa es gira i veu que va acompanyat d'un guàrdia urbà a qui elsulls de sorpresa li omplen tota la cara
- Què passa, Jordi?
- Ai, senyora alcaldessa, cal avisar el cap de la guàrdia urbana, el regidor d'urbanisme, no, millor els del Districte de Ciutat Vella, no, no, millor...
L'alcaldessa es mira el seu secretari sorpresa, espera una resposta clara a la seva pregunta i, per primer cop en molt de temps, el sobtat Jordi no és capaç d'articular-la. Entén el desconcert, però, quan el secretari aconsegueix transmetre la notícia. L'alcaldessa repassa mentalment tothom a qui cal avisar, pensa convocar una reunió d'urgència, cancel•lar l'assistència a la reunió de Madrid i convocar una roda de premsa al migdia per a evitar que l'oposició sigui la primera en valorar els fets. Ben endins seu, però, no se'n sap avenir.

Vestit per a anar a la seva feina en un Pans & Company de la Rambla, l’Ibrahim surt del pis que comparteix amb quatre marroquins més i enfila el carrer estret, brut i sorollós sota dels balcons d'on penja la bugada i les fulles d'algunes plantes que creixen en testos i intenten sense gaire èxit
aprofitar els pocs raigs de llum que s'escolen pels angles alts i estrets d'aquells carrers. Tot i ser diumenge al matí, l’Ibrahim es troba de seguida envoltat de gent que va i ve, i, sense aturar-se mai, saluda alguns coneguts que es creuen amb ell. La majoria va a treballar; ells no han vingut cap aquí a passar l'estona, sinó a aconseguir tots els diners que puguin per a enviar-los a casa i demostrar amb orgull que no han fet l'esforç en va. Ja té moltes ganes, l’Ibrahim, d'anar cap al seu poble de l'Atlas carregat de presents barats però que seran vistos com un gran luxe a la seva vil•la, i de fardar de nou ric davant dels seus veïns... Però això, de moment, són pardals. Ara cal no fer tard a la feina, i per a això camina amb un pas ràpid pel carrer Elisabets cap al seu lloc de treball. Bismil•là, i ara com arribaré la feina?, pensa quan arriba a la desembocadura del carrer a la Rambla i s'obre davant seu aquell espectacle...

- Streit foruard, an den to the raight, si? - El turista fa veure amb el cap que més o menys ha entès la indicació del jove que l'indica per on es va a la Rambla. L’anglès rudimentari d’aquell que intenta mostrar-li el camí no el sorprèn gaire; en quatre dies de visita que porten ell i un parell
d'amics ja ha après que no es pot basar gaire en les indicacions dels nadius, per a trobar els monuments que busquen... Amb escepticisme, es reuneix amb els altres dos amics i fan cap a la direcció que els han indicat, amb les seves motxilles, les seves bermudes de colors a ple mes de
març i la seva pell roja, cansada de suportar hores i hores a l'aire lliure i sota el sol pèrfid d'aquell país que ja a aquelles alçades de l'any arruïna el cutis de tants visitants nòrdics. Estan cansadíssims, després d'una nit de festa, però ja marxen aquell vespre i no estan disposats a
deixar de fotografiar-se en un carrer que surt indicat a la seva guia turística com un dels llocs amb més encant de la ciutat. "The Rambla is, of course, the best known landmark of Barcelona, and deservedly so. Meandering down from the Pl. de Catalunya to the Columbus statue, filled with newspaper kiosks, flower and animal stalls, and all sorts of artists, it is undoubtedly the place where everyone comes together, both tourists and locals, from the most inconspicuous to the most exaggerated representative of all sorts of urban tribes", diu a la guia. I, és clar, no poden pujar a l'autobús que els durà a l'aeroport sense deixar constància de que han estat
en aquell lloc. Així doncs, atents a les carteres i altres pertinences - ja n’han sentit moltes, d'històries de robatoris i atracaments a turistes -, baixen pel carrer indicat fins a mesclar-se amb la gentada que sembla més esverada del que ja de per si acostuma a estar-ho la gent en aquest país escandalós. Es pregunten què és el que està passant fins que ho veuen amb els seus propis ulls. En quatre dies de visita han pogut observar moltes coses ben estranyes, i ja estan acostumats als contratemps que poden sorgir en qualsevol moment en aquell país. Però això ja és massa. Sembla que aquest cop no hi haurà foto...

En Pau s'aixeca amb mal humor. Ahir a la nit va anar a dormir bastant tard després de sortir amb els amics, però tot i això el seu cos ja s'ha cansat d'estar-se al llit i el maleït despertador biològic el fa llevar-se a contracor. Bé, què hi farem, pensa d'esma mentre arrossega els peus cap al bany. Abans d'agafar el raspall de dents, connecta la ràdio, seguint la rutina diària. Acostumat al rumor de fons que l'acompanya cada matí, no en fa gaire cas, de les notícies que estan sent comentades. Quan ja s'està esbandint les dents, però, arriba a través de les ones radiofòniques allòque el farà sortir de cop de l'esma del recent llevat:

"Notícia d'última hora. Segons ens informa la Guàrdia Urbana, aquest matí a Barcelona hi ha hagut una desaparició insòlita. Les Rambles han desaparegut a partir de l'alçada de la Rambla de Canaletes. Al lloc a on era la via, hi ha ara un forat d'una profunditat d'uns tres-cents metres. La policia ha acordonat la zona i no s'han de lamentar víctimes fins ara. L'Ajuntament ha convocat una roda de premsa a les dotze per a donar més informació. Hem enviat una unitat mòbil per a cobrir el succés i recollir les impressionsd'alguns vianants, que afirmen..."

Trilogia de l'Estatut (o no, o potser, o si, o en blanc?), part I: Els papes (i

Notícia del dia, amb raó, al País: " El Senado aprueba definitivamente el Estatut con la abstención de ERC". Bé, penso, això de "definitivament" s'hauria de mirar, falta enacara que el més important de tots es pronunciï sobre el tema: El poble de Catalunya. I com que m'acabo d'adonar que, encara que hi visqui ben lluny, d'aquest país, en formo orgullosament part, d'aquest poble que encara ha de decidir, penso que m'hauria d'anar formantuna opinió sobre el què he de votar al proper referèndum del 18 de juny.

Tràngol difícil, el que tenim al davant els catalans... Envejo els meus pares i fins i tot, per un cop a la vida, els meus rebesavis, que van votar uns estatuts al 32 i al 79 il•lusionats i sense dubtes perquè eren uns estatuts que tothom volia, que tothom desitjava per a començar a caminar per
un camí d'autonomia. Calia pensar poc: Votar sí era una promesa de futur esperançadora, i estava clar contra qui anaven aquells estatuts: Contra els cacics de l'Espanya centralista i provinciana i sempre endarrerida. Però tinc la sort d'estar en una posició més complicada, de ser el fill d'una democràcia a on les coses no són del tot blanc o del tot negres, a on no ens la juguem tot del tot a cada passa, a on cada polític no és només bo o només dolent, per molt que el PP s'empenyi en mostrar-se com el més dolent de la pel•lícula. I, com a fill d'aquesta democràcia que ja fa temps que va deixar de ser una "niña", les coses són una mica més complicades. Ara no tots els catalanistes el volen, aquest estatut. Alguns hi estan a favor, d'altres, molts, no saben què pensar, alguns volen votar en blanc, i uns quants, no pocs, tenen clar que això és paper mullat. Molt difícil, aquest tràngol, d'això és l'únic que en tinc la certesa.

Caldrà, doncs, muntar-se una opinió per a resistir els embats electorals que de ben segur ens cauran a sobre durant la turmentosa campanya del referèndum i poder exercir la meva responsabilitat com a ciutadà el dia 18. Em miro el text. Unes 107 planes en la versió de la Generalitat, uns 217 articles; unapila de text... Per on començar?

Mirem de fer un quadre de situació. Fem una ullada a aquesta Catalunya política d'on ha sortit aquest text que és, acceptem-ho, una mica estrambòtic i que sembla venir a deshora. Fem cas, doncs, a aquella expressió castellana de "a tal palo tal trancazo i mirem-nos els pares per a començar a sospitar com és el fill. Uns pares excèntrics, no hi ha dubte. No en són dos, en són tres o quatre o més i ara mateix es barallen de valent. Sembla que estan sobre unes plaques tectòniques que es freguen sense parar i regiren tot el que hi ha a sobre. En quina hora s'han decidit a posar-se a fer terratrèmols, aquestes plaques, després de vint-i-tres anys d'estar dormides d'una manera tan profunda que aquell que hi regnava sobre la muntanya més alta, en Pujol, ja somniava en un regnat demòcratacristià com el que hi ha al seu país model, Baden-Württemberg: cinquanta anys bentranquils amb vocació d'allargar-se a l'eternitat!

D'una banda, veig un PSC que es debat entre la seva legitimitat al germà PSOE i la seva aversió envers els cosins extremenys; que mira de fer contents els votants treballadors de la perifèria barcelonina, els Pérez i els López, que s'estimen Catalunya però encara més el partit socialdemòcrata de tota la vida, alhora que vol mimar aquests barcelonins de casa bona i
catalana i una mica esquerranosos en la seva època universitària i amb un avi que fou poeta nacional fa una pila d'anys. I d'aquests votants, els necessita a tots, per a mantenir el lloc que va guanyar fa dos anys i mig després de tants anys d'intentar-ho. No hi voldria ser, sobre la seva placa tectònica, jo.

I molt menys sobre la dels partits nacionalistes, que sembla molt més activa encara. Després d'estar-se quieta vint-i-tres anys, sembla haver volgut capgirar la truita i voler saltar de la hegemonia dretana a l'esquerrana com qui no vol la cosa. Ja se sap, els Josep, Joans i ases de comarca i de missa cada diumenge van extingint-se i la clientela nacionalista d'ara és un jovent casteller que es passa la setmana al campus de Bellaterra o de la Diagonal i els caps de setmana va cap a casa els pares a Vic o al concert que munten les JERC amb Gossos i en Gerard Quintana per a jugar a ser radicals. I aquests, de votar a CiU, res de res. Com a molt - i ja es demanar que hi vagin, a votar, i votin algú amb opcions parlamentàries - a ERC. Una evolució que, com a persona d'esquerres, no em sap gaire greu. Però el problema és que queda una pila de gent que d'això de les dretes i les esquerres no en vol saber pas gaire, perdre el temps en això és una pèrdua d'energies invertibles en la causa catalana, i per només es fixa en qui la diu més grossa a Madrid. I li és igual si és un filòleg tarragoní, un pijo de la Diagonal o un dretà de la franja. I és clar, ni un ni l'altre ni el tercer es volen quedar enrere en la carrera, així que agafen les maletes i
marxen a Madrid buscar fotos, declaracions explosives i el que faci falta per a mantenir o guanyar posicions en aquest terratrèmol que amenaça amb canviar els signes de l'hegemonia en el camp nacionalista.

I resulta que, en aquest paisatge insegur i en revolució constant, a algú se li va acudir cridar fa uns quants anys: "Estatut!!!" cap al debat falta gent. Ningú es volia quedar enrera, ningú volia ser titllat de traïdor a la causa catalana ni deixar de fer rodes de premsa sobre un tema tan candent com la reforma estatutària, i menys en aquesta època tan mogudeta a on el vell rei Pujol abdicava i no se sabia - ni se sap encara - qui en serà el successor a llarg termini. Després d'aquesta vista general, doncs, em fa l'efecte que el sistema de partits català va ser crionitzat al març del 80 i l'han descongelat cap al 1999 o 2003, quan els successors van començar a competir per l'herència d'en Pujol. I, en contra del desitjat per a vell rei, no està sent una transició fàcil, perquè les coses no estan "atadas y bien atadas" i, com que les bases socials es mouen, no està clar quin és el lloc de cada partit. L'Estatut ha estat un instrument fabulós per a prendre posicions.

Però bé, estic fugint d'estudi i distraient-me amb el paisatge, perquè del que es tractava aquí era de fer-me una idea sobre el nou text que ens caldràvotar.

Perdent el tren de la modernitat. Viatge en AVE cap a...on?

Avui torno a ser al tren, passant-hi hores, en direcció a Berlín. M’'encanta viatjar amb aquest mitjà de transport. Trobo que és una experiència sociològica fascinant: Mirar la gent, com n’és de diversa, i veure el paisatge, tot un país amb les seves diferències, passant per la finestra (ara mateix, quan escric això, els gratacels de Frankfurt, el Banc Central Europeu, la Deutsche Bank, i la resta de colossos alemanys estan desfilant al meu davant; és tot un món, Frankfurt, algun dia en parlaré). Tot i això, passa l’estona i hom acaba mirant de trobar alguna distracció. Així doncs, he pensat que com anar en tren a Alemanya m’apassiona per raons moltconcretes, puc aprofitar aquesta estona per a descriure aquesta experiència.

Comencem explicant el que els dic mig en broma als alemanys, aquesta gent amb el sentiment patriòtic tan escaldat. Cada cop que un AVE (ICE, en alemany) entra volant en una estació d’aquest país, la gent s’hauria d’aixecar i cantar l’himne, Einigkeit und Recht und Freiheit. I no només ho hauria de fer per raons terapèutiques, per a ajudar a retrobar un sentiment patriòtic que ara tenen escaldat de forma ben disfuncional, sinó també perquè haurien d’estar orgullosos (i, de fet, íntimament, no en tinc cap dubte de que n’estan), de que la Siemens hagi produït aquest foc d’artifici de la tècnica i la modernitat que balla sobre els rails del país, d’aquesta meravellosa catedral del segle XXI que és l’AVE, que no va sobre les vies sinó vola, entrant “viento en popa a toda vela” a l’estació, escampant a tort i a dret amb gest magnànim la seva bellesa esvelta que el marca des del seu nas exacte fins a la cua perfecta.Suposo que aquesta imatge està delatant algun punt amagat de fal•locentrisme. Com a mínim, ara mateix em ve
al cap una poesia del futurista Marinetti, que als anys vint del segle passat es meravellava de l’AVE de la seva època, el tramvia, i sobretot dels “príaps erectes” que el feien funcionar.

Fal•locèntrica o no, la meva fascinació per a aquesta màquina m’omple d’alegria cada cop que pujo a un AVE. Fent d’alguna manera un homenatge a aquells que, venint d’un poble perdut entre les muntanyes, van anar a parar durant el segle XX a una metròpoli, o de l’emigrant que arribava amb la maleta plena de xoriços a la República Federal dels anys seixanta, m’ho miro tot com si fos el primer cop que gaudís de la descoberta dels detalls exactes que s’amaguen a cada racó d’aquest tren: Els lavabos nets i espaiosos, els seients còmodes i més espaiosos encara, les pantalles digitals que anuncien amb exactitud velocitat, distància, estacions i tota dada imaginable del viatge, el silenci de la meravella relliscant suaumentper les vies... En fi, tot.

Però no només em meravella la construcció de la màquina, sinó també la exactitud meticulosa que va saludant-la al seu pas altiu i rasant per cada estació. Els treballadors del tren són atents i eficients, la puntualitat exquisida, les connexions amb altres línies perfectes i l’atenció al passatger central. I la xarxa sobre de la que es desplaça és també una expressió màxima de la bona planificació gràcies a la qual aquest país s’ha guanyat una fama única arreu: Gairebé tothom, fins a la capital de província més ínfima, té accés a la xarxa d’AVE a la porta de casa. Un senyal genuïnament democràtic, d’altra banda, que demostra que eficiència i democràcia van de la mà, per molt que ens vulguin convèncer d’altres coses.

Vaig gaudint de trajecte, doncs, i escrivint, escrivint el tren s’apropa a l’estació de Fulda (i els que es preguntin què carai és Fulda que no es preocupin, ja he dit que l’AVE arriba a cada petita capital de província, per desconeguda que sigui...) i es disposa a fer parada. Jo, arrepapat al
meu seient, crec més aviat que estic arribant al cel de la tecnologia i la modernitat i no a la capitaleta.

A punt d’entrar al cel recordo, però, el que em comenten alguns amics quan els explico mig en broma la meva admiració per aquesta màquina: “Si, si, potser tens raó, però... tu has vist la cara dels de davant teu?”. Miro al viatger del meu davant. Un home de mitjana edat, vestit elegantment, està a punt de caure adormit; senyal d’això és que el llavi li penja de forma una
mica ridícula.

Però estic fugint d’estudi descrivint el meu company de viatge concret. Ells parlen en un to figurat, i sé perfectament el que volen dir: Es refereixen a que, tot i poder gaudir d’una tècnica tan avançada, preferirien viatjar en un tren més humil i a canvi amb un ambient més agradable i obert. En la seva aspiració, els que em diuen això s’imaginen un tren del Sud, atrotinat, lent i brut, però carregat de gent alegre i xerraire, sorollosa, i els agrada. És una imatge romàntica del Sud (així, en majúscules i sense concretar; tot lloc concret perd el seu caràcter utòpic) que comparteixen bastants persones d’aquestes contrades. Els podria contestar que pugessin un dia de cada dia a dos quarts de vuit del matí al Rodalies de Barcelona (que per ells és una de les grans capitals del seu Sud) i intentessin deixar-se endur per l’actitud alegre i oberta d’uns passatgers meravellats per poder gaudir del plaer de fer el mateix trajecte dia si, dia també, i desitjant arribar al treball quotidià a on l’estimat “jefe” els amaga tantes noves sorpreses, fins a
acabar ballant la samba dins del tren, i que quan haguessin comprovat com n’és de gran la festa dins el tren matiner, ja en parlaríem. Però callo, perquè en el fons entenc bastant bé la seva preocupació.

I, recordant el que em diuen, començo a veure’m a mi, assegut en aquell vagó que de quan en quan si que fa algun sotrac, amb uns altres ulls, amb els seus ulls. De fet, aquest revisor tan amable i atent que entra per la porta per a controlar els bitllets podria tornar-se ben desagradable si algú decideix sortir-se de les regles marcades i que ell ha de mantenir. Tot és
al seu lloc, sí, però també podem dir que tot ha de ser al seu lloc. I aquella senyora asseguda al costat de la finestra, a l’altra costat del vagó, fa l’efecte d’estar-se amagant darrera del seu mur d’amabilitat. Amabilitat. El millor instrument per a aconseguir sobreviure unes hores inacabables a on hom es veu obligat a passar el tràngol d’estar-se amb uns individus amb els qui hom no es volia trobar. Disciplina. Només així, amb aquesta característica bàsica moderna segons Foucault que ens domina cada racó de l’ànima, som capaços de passar aquestes hores en un vagó que, per ser tan petit, ens obliga a creuar les fronteres rera de les que els altres es reclouen en la seva intimitat. Per sort, tenim els nostres ordinadors, els nostres lectors portàtils de CDs i ara també els nostres ipods per a fer la muralla més forta. Bona educació: Només així no caurem en l’infern que són els altres. Som individus ben moderns, i tant.

Individus moderns gaudint de les comoditats d’aquesta civilització que no sempre ha estat tan civilitzada. Me’n recordo, per exemple, que aquell Marinetti amb qui m’identificava al principi acabà projectant les seves paranoies fal•locèntriques en un Mussolini embogit de poder i en un feixismeatordidor.

I, per molt que amb la meva actitud vulgui fer un homenatge als primers que, enfrontats amb la modernitat, van mostrar la seva meravella, recordo que a aquells pioners també els van impresionar altres espectacles menys agradables que ens ha ofert la tècnica des d’Hiroshima fins a Xernòbil. A on no hem tingut mai espectacle tècnic ha estat a l’Àfrica, a on la gent segueix anant amb els carros de sempre i de trens fugaços n’han sentit a parlar com a molt a la televisió, que els mostra l’Europa de les milmeravelles a on qualsevol persona de seny voldria emigrar.

I mentre m'aturdeix aquesta pluja d'associacions, Zygmund Baumann es deixa caure per la meva ment i m’aboca a l’abisme de pensar, en fi, que per aquests rails per a on passo també passaren escopint fum de bogeria fa algunes – no tantes – dècades trens de ramats carregats de persones a qui els havien imprès a la mà un bitllet horrible sense tornada cap a escorxadors a on es tenia perfectament – perfectament! – acurat i controlat fins a l’últim detall. I que aquesta meravellosa disciplina burocràtica i despresa de qualsevol ètica individual fou precisament la que feu possible això. Potser la gent, a les estacions, manifesta en silenci un signe de saviesa quan resten impàvids davant l’entrada del colós i eviten posar-se afer el paperina cantant qualsevol tipus d’himne.

I així, assegut en el meu seient d’aquest mitjà de transport que no és més que això, un mitjà de transport ben pràctic, perdut el tren de la modernitat i vagant amb rumb sense fixar, arribo gairebé sense adonar-me a la següent parada, Kassel, pensant en els sotracs mentals que té amagats lapostmodernitat darrera dels racons més impensats...

Martínez Pujalte, fòssil d'entreguerres

Senyor Martínez Pujalte: Vist el seu comportament d'ahir al Congrés dels Diputats, podria fer broma fàcil i insinuar l’interès que deu suscitar en vostè, degut a la seva situació individual, la proposta del parlamentari Garrido de codificar alguns drets pels grans simis. Però no vull caure en un joc de barroeria i mal gust en el que no aconseguiria superar-lo sense esforçar-m'hi molt. Preferiré, doncs, limitar-me a advertir com són de greus les seves brometes de pati d'escola que fan riure tant als seus col•legues d'entremaliadures i que els tempta a seguir les seves passes de rumb dubtós,perquè em sembla que no n'és del tot conscient.

Recordo que Azaña defensava en un text seu del 1925 titulat "Apelación a la República" el parlamentarisme en la època d'entreguerres amb aquestes paraules: "Lo provisional e interino, si se quiere prescindir del Parlamento defectuoso, se llama dictadura y tiranía. Ni los detractores del parlamentarismo, ni los países en que más se practica el sistema, han encontrado con qué sustituirlo. (...) tenemos que satisfacernos con unas Cortes defectuosas para no caer en un despotismo perfecto." Tot i els meus dubtes sobre la possibilitat d'un "despotisme perfecte" i les meves diferències pel que fa a alguns axiomes presentats en aquest text, crec important defensar-lo davant de gent com vostè. Si, segurament s'escandalitzarà i em dirà que ara no ve al cas aquesta frase, enunciada en una època a on les joves democràcies parlamentàries estaven amenaçades des de la dreta pel feixisme i des de l'esquerra per moviments revolucionaris i
a on van acabar sucumbint en una orgia que desembocà en la Segona Guerra Mundial. Assegurarà amb rotunditat que vostè no té res a veure amb les actituds d'aquells que, en aquella època, atacaven el sistema parlamentari i proposaven tiranies millors, provocant la defensa del parlamentarisme per part dels pocs que, com Azaña o, també, Ortega y Gasset, s'entossudien defensant el sistema de la democràcia representativa. Em dirà que és injust el paral•lelisme amb aquells que, amb les seves actituds, van contribuir a erosionar també la capacitat de govern de la Segona República espanyola.

Em dirà tot això, si, però aquests arguments només em faran veure un cop més la immaduresa seva i del seu partit per entendre què estan fent cada cop que posen en dubte la legitimitat del govern i munten els seus xivarris al parlament. Es disfressen de màrtirs d'un suposat totalitarisme socialista, pseudocomunista, separatista i maçó, però el que realment fan és vessar una gota constant que, poc a poc i sense adonar-se'n, està foradant les institucions d'aquest país i duent-nos a situacions com les de Weimar o la Segona República. Ens estan italianitzant. Estan fent miques l'edifici que la gent d'aquest país ha construït amb sotracs en els últims trenta anys i
que més o menys s'aguanta (per molt que, evidentment, facin falta reformes). Vostè no s'ho voldrà creure, no serà capaç d'entendre-ho, però és així.

És així perquè actituds com les d'ahir al Congrés surten fora del conflicte habitual i desitjable en qualsevol democràcia com cal, que a vegades pot ser ben fort. Per a mi que els diputats es peguin al Congrés, com fan de quant en quant els membres d'algunes assemblees, em sembla un signe de falta d'educació i civilització dels representants del poble, però no necessàriament de falta de salut democràtica, si ho fan d'igual a igual i convençuts de la necessitat de convèncer als seus col•legues. Però el circ que vostè i els seus varen muntar ahir al Congrés és molt més greu que això, perquè el que van fer va ser posar en dubte l'autoritat del president de la cambra, i no la seva autoritat com a persona d'un signe polític determinat, sinó com a institució destinada a garantir una discussió ordenada i respectuosa entre els representants del poble espanyol. Fent-ho, va fer explícit el que molts creiem que és el leitmotiv que mou l'acció política del seu partit: La creença de que és més important el partit que l'ordenament que ens hem donat tots els ciutadans d'aquest país amb independència del nostre signe polític i de que tota norma és paper mullat si no són vostès qui, tenint la paella pel mànec, la instauren. Ahir, vostè negant-se a sortir de la sala i els seus companys aplaudint-lo, van insultar al poble (i no em digui que no n'era conscient, això no és una excusa per a algú escollit per a actuar en una cambra de la que n'hauria de conèixer el significat). Per molt que les teories institucionalistes ens indiquin una
altra cosa, l’element clau de la democràcia no és la perfecció de es seves institucions, sinó el fet de que els que les han d’utilitzar per a participar en el joc democràtic creguin en elles o no. El seu partit s’esforça en fer-nos dubtar de la seva convicció. I si ni els representants tenen respecte cap als símbols i les institucions que representen la convivència pacífica dels ciutadans, com poden esperar que aquests creguin en el valor d'aquesta pau? No s'estranyi, doncs, que no ens en fiem quan es posen amb orgull la defensa de la constitució i de la unitat d'Espanya a la boca per a pescar vots. Faci el favor de reflexionar. A Weimar, com a la Segona República o a d'altres règims parlamentaris de la època d'entreguerres, actituds irrespectuoses com la seva van dur a l'enfonsament d'aquests sistemes. A l'Alemanya de la postguerra, aprenent dels errors, es va desenvolupar el terme de "wehrhafte Demokratie", que ve a significar "democràcia capaç de
defensar-se" contra els atacs d'aquells qui, explotant la paradoxa inherent a aquest sistema de poder, l'intenten erosionar utilitzant els mecanismes que aquest els posa a l'abast. Ja sap de què li estic parlant, vostès van jugar amb aquest concepte a l'hora d'il•legalitzar Batasuna. Quan ahir en Manuel Marín va aplicar per primer cop en aquesta democràcia l'expulsió d'un Diputat prevista al reglament del Congrés, va deixar clar que la democràcia és capaç de defensar-se dels boicotejadors. Deixin, doncs, de convertir el Congrés en un pati d'escola en què ningú hi creu.