Perdent el tren de la modernitat. Viatge en AVE cap a...on?

Avui torno a ser al tren, passant-hi hores, en direcció a Berlín. M’'encanta viatjar amb aquest mitjà de transport. Trobo que és una experiència sociològica fascinant: Mirar la gent, com n’és de diversa, i veure el paisatge, tot un país amb les seves diferències, passant per la finestra (ara mateix, quan escric això, els gratacels de Frankfurt, el Banc Central Europeu, la Deutsche Bank, i la resta de colossos alemanys estan desfilant al meu davant; és tot un món, Frankfurt, algun dia en parlaré). Tot i això, passa l’estona i hom acaba mirant de trobar alguna distracció. Així doncs, he pensat que com anar en tren a Alemanya m’apassiona per raons moltconcretes, puc aprofitar aquesta estona per a descriure aquesta experiència.

Comencem explicant el que els dic mig en broma als alemanys, aquesta gent amb el sentiment patriòtic tan escaldat. Cada cop que un AVE (ICE, en alemany) entra volant en una estació d’aquest país, la gent s’hauria d’aixecar i cantar l’himne, Einigkeit und Recht und Freiheit. I no només ho hauria de fer per raons terapèutiques, per a ajudar a retrobar un sentiment patriòtic que ara tenen escaldat de forma ben disfuncional, sinó també perquè haurien d’estar orgullosos (i, de fet, íntimament, no en tinc cap dubte de que n’estan), de que la Siemens hagi produït aquest foc d’artifici de la tècnica i la modernitat que balla sobre els rails del país, d’aquesta meravellosa catedral del segle XXI que és l’AVE, que no va sobre les vies sinó vola, entrant “viento en popa a toda vela” a l’estació, escampant a tort i a dret amb gest magnànim la seva bellesa esvelta que el marca des del seu nas exacte fins a la cua perfecta.Suposo que aquesta imatge està delatant algun punt amagat de fal•locentrisme. Com a mínim, ara mateix em ve
al cap una poesia del futurista Marinetti, que als anys vint del segle passat es meravellava de l’AVE de la seva època, el tramvia, i sobretot dels “príaps erectes” que el feien funcionar.

Fal•locèntrica o no, la meva fascinació per a aquesta màquina m’omple d’alegria cada cop que pujo a un AVE. Fent d’alguna manera un homenatge a aquells que, venint d’un poble perdut entre les muntanyes, van anar a parar durant el segle XX a una metròpoli, o de l’emigrant que arribava amb la maleta plena de xoriços a la República Federal dels anys seixanta, m’ho miro tot com si fos el primer cop que gaudís de la descoberta dels detalls exactes que s’amaguen a cada racó d’aquest tren: Els lavabos nets i espaiosos, els seients còmodes i més espaiosos encara, les pantalles digitals que anuncien amb exactitud velocitat, distància, estacions i tota dada imaginable del viatge, el silenci de la meravella relliscant suaumentper les vies... En fi, tot.

Però no només em meravella la construcció de la màquina, sinó també la exactitud meticulosa que va saludant-la al seu pas altiu i rasant per cada estació. Els treballadors del tren són atents i eficients, la puntualitat exquisida, les connexions amb altres línies perfectes i l’atenció al passatger central. I la xarxa sobre de la que es desplaça és també una expressió màxima de la bona planificació gràcies a la qual aquest país s’ha guanyat una fama única arreu: Gairebé tothom, fins a la capital de província més ínfima, té accés a la xarxa d’AVE a la porta de casa. Un senyal genuïnament democràtic, d’altra banda, que demostra que eficiència i democràcia van de la mà, per molt que ens vulguin convèncer d’altres coses.

Vaig gaudint de trajecte, doncs, i escrivint, escrivint el tren s’apropa a l’estació de Fulda (i els que es preguntin què carai és Fulda que no es preocupin, ja he dit que l’AVE arriba a cada petita capital de província, per desconeguda que sigui...) i es disposa a fer parada. Jo, arrepapat al
meu seient, crec més aviat que estic arribant al cel de la tecnologia i la modernitat i no a la capitaleta.

A punt d’entrar al cel recordo, però, el que em comenten alguns amics quan els explico mig en broma la meva admiració per aquesta màquina: “Si, si, potser tens raó, però... tu has vist la cara dels de davant teu?”. Miro al viatger del meu davant. Un home de mitjana edat, vestit elegantment, està a punt de caure adormit; senyal d’això és que el llavi li penja de forma una
mica ridícula.

Però estic fugint d’estudi descrivint el meu company de viatge concret. Ells parlen en un to figurat, i sé perfectament el que volen dir: Es refereixen a que, tot i poder gaudir d’una tècnica tan avançada, preferirien viatjar en un tren més humil i a canvi amb un ambient més agradable i obert. En la seva aspiració, els que em diuen això s’imaginen un tren del Sud, atrotinat, lent i brut, però carregat de gent alegre i xerraire, sorollosa, i els agrada. És una imatge romàntica del Sud (així, en majúscules i sense concretar; tot lloc concret perd el seu caràcter utòpic) que comparteixen bastants persones d’aquestes contrades. Els podria contestar que pugessin un dia de cada dia a dos quarts de vuit del matí al Rodalies de Barcelona (que per ells és una de les grans capitals del seu Sud) i intentessin deixar-se endur per l’actitud alegre i oberta d’uns passatgers meravellats per poder gaudir del plaer de fer el mateix trajecte dia si, dia també, i desitjant arribar al treball quotidià a on l’estimat “jefe” els amaga tantes noves sorpreses, fins a
acabar ballant la samba dins del tren, i que quan haguessin comprovat com n’és de gran la festa dins el tren matiner, ja en parlaríem. Però callo, perquè en el fons entenc bastant bé la seva preocupació.

I, recordant el que em diuen, començo a veure’m a mi, assegut en aquell vagó que de quan en quan si que fa algun sotrac, amb uns altres ulls, amb els seus ulls. De fet, aquest revisor tan amable i atent que entra per la porta per a controlar els bitllets podria tornar-se ben desagradable si algú decideix sortir-se de les regles marcades i que ell ha de mantenir. Tot és
al seu lloc, sí, però també podem dir que tot ha de ser al seu lloc. I aquella senyora asseguda al costat de la finestra, a l’altra costat del vagó, fa l’efecte d’estar-se amagant darrera del seu mur d’amabilitat. Amabilitat. El millor instrument per a aconseguir sobreviure unes hores inacabables a on hom es veu obligat a passar el tràngol d’estar-se amb uns individus amb els qui hom no es volia trobar. Disciplina. Només així, amb aquesta característica bàsica moderna segons Foucault que ens domina cada racó de l’ànima, som capaços de passar aquestes hores en un vagó que, per ser tan petit, ens obliga a creuar les fronteres rera de les que els altres es reclouen en la seva intimitat. Per sort, tenim els nostres ordinadors, els nostres lectors portàtils de CDs i ara també els nostres ipods per a fer la muralla més forta. Bona educació: Només així no caurem en l’infern que són els altres. Som individus ben moderns, i tant.

Individus moderns gaudint de les comoditats d’aquesta civilització que no sempre ha estat tan civilitzada. Me’n recordo, per exemple, que aquell Marinetti amb qui m’identificava al principi acabà projectant les seves paranoies fal•locèntriques en un Mussolini embogit de poder i en un feixismeatordidor.

I, per molt que amb la meva actitud vulgui fer un homenatge als primers que, enfrontats amb la modernitat, van mostrar la seva meravella, recordo que a aquells pioners també els van impresionar altres espectacles menys agradables que ens ha ofert la tècnica des d’Hiroshima fins a Xernòbil. A on no hem tingut mai espectacle tècnic ha estat a l’Àfrica, a on la gent segueix anant amb els carros de sempre i de trens fugaços n’han sentit a parlar com a molt a la televisió, que els mostra l’Europa de les milmeravelles a on qualsevol persona de seny voldria emigrar.

I mentre m'aturdeix aquesta pluja d'associacions, Zygmund Baumann es deixa caure per la meva ment i m’aboca a l’abisme de pensar, en fi, que per aquests rails per a on passo també passaren escopint fum de bogeria fa algunes – no tantes – dècades trens de ramats carregats de persones a qui els havien imprès a la mà un bitllet horrible sense tornada cap a escorxadors a on es tenia perfectament – perfectament! – acurat i controlat fins a l’últim detall. I que aquesta meravellosa disciplina burocràtica i despresa de qualsevol ètica individual fou precisament la que feu possible això. Potser la gent, a les estacions, manifesta en silenci un signe de saviesa quan resten impàvids davant l’entrada del colós i eviten posar-se afer el paperina cantant qualsevol tipus d’himne.

I així, assegut en el meu seient d’aquest mitjà de transport que no és més que això, un mitjà de transport ben pràctic, perdut el tren de la modernitat i vagant amb rumb sense fixar, arribo gairebé sense adonar-me a la següent parada, Kassel, pensant en els sotracs mentals que té amagats lapostmodernitat darrera dels racons més impensats...