Trilogia de l'Estatut (o no, o potser, o si, o en blanc?), part I: Els papes (i

Notícia del dia, amb raó, al País: " El Senado aprueba definitivamente el Estatut con la abstención de ERC". Bé, penso, això de "definitivament" s'hauria de mirar, falta enacara que el més important de tots es pronunciï sobre el tema: El poble de Catalunya. I com que m'acabo d'adonar que, encara que hi visqui ben lluny, d'aquest país, en formo orgullosament part, d'aquest poble que encara ha de decidir, penso que m'hauria d'anar formantuna opinió sobre el què he de votar al proper referèndum del 18 de juny.

Tràngol difícil, el que tenim al davant els catalans... Envejo els meus pares i fins i tot, per un cop a la vida, els meus rebesavis, que van votar uns estatuts al 32 i al 79 il•lusionats i sense dubtes perquè eren uns estatuts que tothom volia, que tothom desitjava per a començar a caminar per
un camí d'autonomia. Calia pensar poc: Votar sí era una promesa de futur esperançadora, i estava clar contra qui anaven aquells estatuts: Contra els cacics de l'Espanya centralista i provinciana i sempre endarrerida. Però tinc la sort d'estar en una posició més complicada, de ser el fill d'una democràcia a on les coses no són del tot blanc o del tot negres, a on no ens la juguem tot del tot a cada passa, a on cada polític no és només bo o només dolent, per molt que el PP s'empenyi en mostrar-se com el més dolent de la pel•lícula. I, com a fill d'aquesta democràcia que ja fa temps que va deixar de ser una "niña", les coses són una mica més complicades. Ara no tots els catalanistes el volen, aquest estatut. Alguns hi estan a favor, d'altres, molts, no saben què pensar, alguns volen votar en blanc, i uns quants, no pocs, tenen clar que això és paper mullat. Molt difícil, aquest tràngol, d'això és l'únic que en tinc la certesa.

Caldrà, doncs, muntar-se una opinió per a resistir els embats electorals que de ben segur ens cauran a sobre durant la turmentosa campanya del referèndum i poder exercir la meva responsabilitat com a ciutadà el dia 18. Em miro el text. Unes 107 planes en la versió de la Generalitat, uns 217 articles; unapila de text... Per on començar?

Mirem de fer un quadre de situació. Fem una ullada a aquesta Catalunya política d'on ha sortit aquest text que és, acceptem-ho, una mica estrambòtic i que sembla venir a deshora. Fem cas, doncs, a aquella expressió castellana de "a tal palo tal trancazo i mirem-nos els pares per a començar a sospitar com és el fill. Uns pares excèntrics, no hi ha dubte. No en són dos, en són tres o quatre o més i ara mateix es barallen de valent. Sembla que estan sobre unes plaques tectòniques que es freguen sense parar i regiren tot el que hi ha a sobre. En quina hora s'han decidit a posar-se a fer terratrèmols, aquestes plaques, després de vint-i-tres anys d'estar dormides d'una manera tan profunda que aquell que hi regnava sobre la muntanya més alta, en Pujol, ja somniava en un regnat demòcratacristià com el que hi ha al seu país model, Baden-Württemberg: cinquanta anys bentranquils amb vocació d'allargar-se a l'eternitat!

D'una banda, veig un PSC que es debat entre la seva legitimitat al germà PSOE i la seva aversió envers els cosins extremenys; que mira de fer contents els votants treballadors de la perifèria barcelonina, els Pérez i els López, que s'estimen Catalunya però encara més el partit socialdemòcrata de tota la vida, alhora que vol mimar aquests barcelonins de casa bona i
catalana i una mica esquerranosos en la seva època universitària i amb un avi que fou poeta nacional fa una pila d'anys. I d'aquests votants, els necessita a tots, per a mantenir el lloc que va guanyar fa dos anys i mig després de tants anys d'intentar-ho. No hi voldria ser, sobre la seva placa tectònica, jo.

I molt menys sobre la dels partits nacionalistes, que sembla molt més activa encara. Després d'estar-se quieta vint-i-tres anys, sembla haver volgut capgirar la truita i voler saltar de la hegemonia dretana a l'esquerrana com qui no vol la cosa. Ja se sap, els Josep, Joans i ases de comarca i de missa cada diumenge van extingint-se i la clientela nacionalista d'ara és un jovent casteller que es passa la setmana al campus de Bellaterra o de la Diagonal i els caps de setmana va cap a casa els pares a Vic o al concert que munten les JERC amb Gossos i en Gerard Quintana per a jugar a ser radicals. I aquests, de votar a CiU, res de res. Com a molt - i ja es demanar que hi vagin, a votar, i votin algú amb opcions parlamentàries - a ERC. Una evolució que, com a persona d'esquerres, no em sap gaire greu. Però el problema és que queda una pila de gent que d'això de les dretes i les esquerres no en vol saber pas gaire, perdre el temps en això és una pèrdua d'energies invertibles en la causa catalana, i per només es fixa en qui la diu més grossa a Madrid. I li és igual si és un filòleg tarragoní, un pijo de la Diagonal o un dretà de la franja. I és clar, ni un ni l'altre ni el tercer es volen quedar enrere en la carrera, així que agafen les maletes i
marxen a Madrid buscar fotos, declaracions explosives i el que faci falta per a mantenir o guanyar posicions en aquest terratrèmol que amenaça amb canviar els signes de l'hegemonia en el camp nacionalista.

I resulta que, en aquest paisatge insegur i en revolució constant, a algú se li va acudir cridar fa uns quants anys: "Estatut!!!" cap al debat falta gent. Ningú es volia quedar enrera, ningú volia ser titllat de traïdor a la causa catalana ni deixar de fer rodes de premsa sobre un tema tan candent com la reforma estatutària, i menys en aquesta època tan mogudeta a on el vell rei Pujol abdicava i no se sabia - ni se sap encara - qui en serà el successor a llarg termini. Després d'aquesta vista general, doncs, em fa l'efecte que el sistema de partits català va ser crionitzat al març del 80 i l'han descongelat cap al 1999 o 2003, quan els successors van començar a competir per l'herència d'en Pujol. I, en contra del desitjat per a vell rei, no està sent una transició fàcil, perquè les coses no estan "atadas y bien atadas" i, com que les bases socials es mouen, no està clar quin és el lloc de cada partit. L'Estatut ha estat un instrument fabulós per a prendre posicions.

Però bé, estic fugint d'estudi i distraient-me amb el paisatge, perquè del que es tractava aquí era de fer-me una idea sobre el nou text que ens caldràvotar.