Martínez Pujalte, fòssil d'entreguerres

Senyor Martínez Pujalte: Vist el seu comportament d'ahir al Congrés dels Diputats, podria fer broma fàcil i insinuar l’interès que deu suscitar en vostè, degut a la seva situació individual, la proposta del parlamentari Garrido de codificar alguns drets pels grans simis. Però no vull caure en un joc de barroeria i mal gust en el que no aconseguiria superar-lo sense esforçar-m'hi molt. Preferiré, doncs, limitar-me a advertir com són de greus les seves brometes de pati d'escola que fan riure tant als seus col•legues d'entremaliadures i que els tempta a seguir les seves passes de rumb dubtós,perquè em sembla que no n'és del tot conscient.

Recordo que Azaña defensava en un text seu del 1925 titulat "Apelación a la República" el parlamentarisme en la època d'entreguerres amb aquestes paraules: "Lo provisional e interino, si se quiere prescindir del Parlamento defectuoso, se llama dictadura y tiranía. Ni los detractores del parlamentarismo, ni los países en que más se practica el sistema, han encontrado con qué sustituirlo. (...) tenemos que satisfacernos con unas Cortes defectuosas para no caer en un despotismo perfecto." Tot i els meus dubtes sobre la possibilitat d'un "despotisme perfecte" i les meves diferències pel que fa a alguns axiomes presentats en aquest text, crec important defensar-lo davant de gent com vostè. Si, segurament s'escandalitzarà i em dirà que ara no ve al cas aquesta frase, enunciada en una època a on les joves democràcies parlamentàries estaven amenaçades des de la dreta pel feixisme i des de l'esquerra per moviments revolucionaris i
a on van acabar sucumbint en una orgia que desembocà en la Segona Guerra Mundial. Assegurarà amb rotunditat que vostè no té res a veure amb les actituds d'aquells que, en aquella època, atacaven el sistema parlamentari i proposaven tiranies millors, provocant la defensa del parlamentarisme per part dels pocs que, com Azaña o, també, Ortega y Gasset, s'entossudien defensant el sistema de la democràcia representativa. Em dirà que és injust el paral•lelisme amb aquells que, amb les seves actituds, van contribuir a erosionar també la capacitat de govern de la Segona República espanyola.

Em dirà tot això, si, però aquests arguments només em faran veure un cop més la immaduresa seva i del seu partit per entendre què estan fent cada cop que posen en dubte la legitimitat del govern i munten els seus xivarris al parlament. Es disfressen de màrtirs d'un suposat totalitarisme socialista, pseudocomunista, separatista i maçó, però el que realment fan és vessar una gota constant que, poc a poc i sense adonar-se'n, està foradant les institucions d'aquest país i duent-nos a situacions com les de Weimar o la Segona República. Ens estan italianitzant. Estan fent miques l'edifici que la gent d'aquest país ha construït amb sotracs en els últims trenta anys i
que més o menys s'aguanta (per molt que, evidentment, facin falta reformes). Vostè no s'ho voldrà creure, no serà capaç d'entendre-ho, però és així.

És així perquè actituds com les d'ahir al Congrés surten fora del conflicte habitual i desitjable en qualsevol democràcia com cal, que a vegades pot ser ben fort. Per a mi que els diputats es peguin al Congrés, com fan de quant en quant els membres d'algunes assemblees, em sembla un signe de falta d'educació i civilització dels representants del poble, però no necessàriament de falta de salut democràtica, si ho fan d'igual a igual i convençuts de la necessitat de convèncer als seus col•legues. Però el circ que vostè i els seus varen muntar ahir al Congrés és molt més greu que això, perquè el que van fer va ser posar en dubte l'autoritat del president de la cambra, i no la seva autoritat com a persona d'un signe polític determinat, sinó com a institució destinada a garantir una discussió ordenada i respectuosa entre els representants del poble espanyol. Fent-ho, va fer explícit el que molts creiem que és el leitmotiv que mou l'acció política del seu partit: La creença de que és més important el partit que l'ordenament que ens hem donat tots els ciutadans d'aquest país amb independència del nostre signe polític i de que tota norma és paper mullat si no són vostès qui, tenint la paella pel mànec, la instauren. Ahir, vostè negant-se a sortir de la sala i els seus companys aplaudint-lo, van insultar al poble (i no em digui que no n'era conscient, això no és una excusa per a algú escollit per a actuar en una cambra de la que n'hauria de conèixer el significat). Per molt que les teories institucionalistes ens indiquin una
altra cosa, l’element clau de la democràcia no és la perfecció de es seves institucions, sinó el fet de que els que les han d’utilitzar per a participar en el joc democràtic creguin en elles o no. El seu partit s’esforça en fer-nos dubtar de la seva convicció. I si ni els representants tenen respecte cap als símbols i les institucions que representen la convivència pacífica dels ciutadans, com poden esperar que aquests creguin en el valor d'aquesta pau? No s'estranyi, doncs, que no ens en fiem quan es posen amb orgull la defensa de la constitució i de la unitat d'Espanya a la boca per a pescar vots. Faci el favor de reflexionar. A Weimar, com a la Segona República o a d'altres règims parlamentaris de la època d'entreguerres, actituds irrespectuoses com la seva van dur a l'enfonsament d'aquests sistemes. A l'Alemanya de la postguerra, aprenent dels errors, es va desenvolupar el terme de "wehrhafte Demokratie", que ve a significar "democràcia capaç de
defensar-se" contra els atacs d'aquells qui, explotant la paradoxa inherent a aquest sistema de poder, l'intenten erosionar utilitzant els mecanismes que aquest els posa a l'abast. Ja sap de què li estic parlant, vostès van jugar amb aquest concepte a l'hora d'il•legalitzar Batasuna. Quan ahir en Manuel Marín va aplicar per primer cop en aquesta democràcia l'expulsió d'un Diputat prevista al reglament del Congrés, va deixar clar que la democràcia és capaç de defensar-se dels boicotejadors. Deixin, doncs, de convertir el Congrés en un pati d'escola en què ningú hi creu.