El Manifest Groc

Com commemorar uns clàssics moderns com els avantguardistes catalans, que denunciaven "els joves que pretenen repetir l'antiga pintura, que pretenen imitar l'antiga literatura"...? Com mirar de fer reviure, en una sala de teatre, aquella vitalitat que reivindicaven aquests joves dels anys vint, i que no trobaven en la poesia, l'arquitectura, o qualsevol expressió artística contemporània a ells, sinó en els "sportsmen" , la boxa i el rugby, els tramvies, els salons de l'automòbil i l'aeronàutica o els magnífics transatlàntics? Difícil desafiament, el de recordar en un lloc tan antic com un escenari, a uns activistes de les lletres, com Joan Salvat-Papasseit, o de l'art, com Salvador Dalí, o del pensament, com Sebastià Gasch, i sobretot activistes del present més inmediat, que es van guanyar el seu lloc entre els clàssics de la (nostra) cultura revoltant-se contra el vici de mirar enrere. Arriscat desafiament, que discorre al marge del precipici de la paradoxa i corre el risc de fracassar.

La peça teatral Manifest Groc accepta el repte. I el resol airosament. Com? Llegint bé el "manifest antiartístic català", conegut com a "groc", que van signar Dalí, Guasch i Lluís Montanyà el març del 1928, i que és l'eix vertebral de l'obra. "HI HA el cinema, HI HA la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual, HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall, HI HA la ciència en una gran activitat", van proclamar aquests tres iconoclastes en el seu manifest contra la cultura imperant a la Catalunya noucentista. I el director de l'obra, Xavier Giménez, ha recordat per a bastir-la que ara hi ha, més enllà del teatre, el hip-hop, els DJs, la videocreació, i fins i tot, més enllà de l'art, joves científics que segueixen en gran activitat. Ha baixat de l'escenari, ha recollit elements d'aquests camps, i els ha mesclat amb versos, textos i paraules en llibertat de Papasseit, Joan Miró, Diego Ruiz o Josep Palau i Fabra. D'aquesta forma, ha aconseguit escapar d'un sec recital que es deixés endur per la influència iconoclasta d'aquests vanguardistes que, en el seu manifest, denunciaven "la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà". No, en el Manifest groc, els pensament i les dites que volaven en l'atmosfera més moderna d'una Barcelona que assolà la Guerra Civil no es recorden, sinó que reviuen, fresques, i enganxen. Envoltades de la música electrònica de Make, d'un experiment de Sergi Cuadrado, i dites més que representades pels actors Xavier Llorens, Marta Guasch i Vanessa Torres.

El Manifest groc supera la prova, i aprofundeix així una reviscuda de les avantguardes que Xavier Giménez ja va començar amb el seu ultim espectacle, Cabaret Voltaire, que ha omplert fa poc la sala Brossa de Barcelona durant unes quantes setmanes. Si en la primera obra viatjava al Zúric de la Primera Guerra Mundial, a on Hugo Ball, Tristan Tzara i altres artistes trencaven amb la seva civilització en clau dadà, aquesta nova peça ens du a una Barcelona en la què començaven a instal·lar-se els tramvies i la llum elèctrica i a on avantguardistes que havien sentit a parlar d'aquests experiments d'enllà dels Pirineus es revoltaven ençà de la carena contra una "actual Catalunya inservible per a l'alegria de la nostra època", a on "es continua pasturant idíl·licament", en paraules del manifest.

I la obra ho fa tan bé, això de retornar a aquest moviment, amb tanta vida i tan poc record girat cap enrere, que no ha de témer d'anar al cor de Ciutat Vella a proclamar que avui pot valer la pena sentir el que deien llavors aquests avantguardistes. Un d'ells, Dalí, va assegurar que la millor forma de gestionar el barri gòtic, pudent i brut en la seva època, seria enrunar-lo i fer-hi cases modernes, de formigó. No l'escoltaren i a Ciutat Vella segueix, per exemple, el Palau Montcada, convertit en seu del museu Picasso, inspirador d'aquests joves avantguardistes. Allà, en el marc de l'activitat del Barri Brossa, es representarà el proper dissabte el Manifest Groc.

I qui hi vagi i entri en el joc que proposa el Manifest groc no es limitarà a passar plana després de sentir com Dalí, Montanyà i Gasch preguntaven "de què ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?". Tenim, avui, molts més artefactes de promoció cultural - també fora de les nostres contrades - que en època de Cambó... però es produeix prou material digne de ser promogut, com la obra de Dalí o Miró, que no va necessitar aquests instruments per a atansar la universalitat? Els clàssics greco-latins ja no es llegeixen ni traduïts en una gran col·lecció... però no confonem ara la modernitat dels versos de Papasseit amb els shows kitsch d'Operación Triunfo?