Les cases d’un país somniat (Dia de la República!)

Volien fer una nova casa pel Gernika de Picasso, i estan reconstruint la casa d’una Espanya somniada. Manuel Borja-Villel va presentar ja farà gairebé un any el nou entorn de l'obra, testimoni cèlebre del segle XX, amb la què ell volia deixar petja en el Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS), que començava a dirigir. Encara no ha acabat de fer tots els canvis que ell voldria, però ja ha creat una mostra que vaig visitar fa una setmana i que crec que hauria de viatjar, reproduïda, per tota la península.

Serviria per emmirallar el país crispat d’avui, bipartit, absurdament monàrquic, tan insuportable per alguns dels seus ciutadans que opten per limitar-lo a la condició “d’Estat espanyol”, amb l’Espanya o les Espanyes, amb totes les seves lletres i els seus plurals, que van somniar i defensar els rojos variats fa ja més de setanta anys. La van defensar amb armes Pirineus ençà, i amb una alta volada intel·lectual Pirineus enllà, a la exposició internacional de París del 1937. No només amb la obra de Picasso. El nou entorn impulsat per Borja-Villel ens recorda ella és una part, central, d’un conjunt de mans, cervells i ulls dotadíssims que es van esforçar en evocar, mitjançant recursos artístics i discursius diversos, allò pel que lluitava, sol, abandonat, el bàndol legítim. Noms propis que representen la flor i nata de l’avantguardisme clàssic, la plenitud de la cara positiva del segle XX, acompanyaren al crit en blanc i negre de Picasso: A l’espai del MNCARS hi són el mòbil d’Alexander Calder, el documental de Luís Buñuel, i una maqueta del pavelló de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, entre d’altres.

Mirant el documental, que utilitza, entre d’altres músiques d’ambient, els Segadors, veiem com aquesta gent imaginava unes Espanyes fetes de baix a dalt, des de les seves nacions, i orgullosa d’elles. Un canvi insòlit fins avui en el principi bàsic d’un Estat genèticament centralista que, si és de les Autonomies, és perquè ha viscut un procés de descentralització del seu poder constituït, encara, en i des del seu centre.

Contemplant els murals i eslògans que decoren la façana del pavelló de Sert (que va utilitzar per primer cop la uralita, un material nou aleshores) constatem uns polítics esforçats realment en construir escoles, instruir persones autònomes, capaces tant de ser bones ciutadanes, crítiques, com de ser bones treballadores, emprenedores. I enyorem aquesta tasca, ara, quan els polítics parlen de reformar l’estructura productiva, d’invertir en I+D per sortir de la crisi i alhora prescindir del sector de la construcció, nociu i insostenible, com a base gairebé exclusiva de creació de riquesa, però que no s’atreveixen a xistar a les grans constructores, poderoses, del país, quan aquestes alcen la veu reclamant ajudes.

I observant els cartells dissenyats, entre d’altres, per Joan Miró o Carles Fontseré, podem diferenciar les fal·làcies dels historiadors revisionistes, tan prestigiosos últimament, dels fets històrics. Per exemple: Davant d’un cartell que utilitza, com a imatge de fons, la façana d’una catedral per a proclamar l’esforç republicà per a preservar el patrimoni, queda clar que la destrucció i les matances, en aquest bàndol, van ser cosa de descontrolats, i no una política sistemàtica de terror sobre la població, com en el cas dels rebels.

Val la pena, doncs, fer accessible aquest patrimoni re-unit entorn del Gernika a més ciutadans, de fer-lo voltar arreu de la península. Potser a on menys cal fer-lo arribar, per cert, és a Barcelona. Perquè aquí tenim alguns originals d’aquestes obres. Curiós diàleg entre Madrid i Barcelona, ciutats, ara, tant poc avingudes en alguns aspectes, a l’hora de conservar el record d’una època en què es penjaven cartells que proclamaven que “Defensar Madrid és defensar Catalunya” (la frase servirà d'eslògan d'una exposició que s'inaugurarà el mes que ve al centre Blanquerna de Madrid).

Una reproducció d’aquesta propaganda penja, per exemple, a la reconstrucció del pavelló de Sert que l’Ajuntament va emplaçar a la Vall d’Hebron a l’època preolímpica. I la font de Calder és a la fundació del seu bon amic Joan Miró, a Montjuïc. Així, aquí més que rebre l’exposició itinerant el que caldria és subratllar aquest patrimoni, ara bastant abandonat. El pati magnífic del pavelló de Sert, per exemple, delimitat per unes parets sòbries, blanques, i ple de l’ombra que proporciona un gran arbre plantat en un escenari sobre el que es devien representar, a París, les obres de García Lorca i llegir els poemes de Miguel Hernández, no s'usa. Abans l’utilitzaven els veïns dels blocs de vivendes propers, però ara ni això. Els tendals que el cobrien han volat. I a dins de l’edifici, que ha perdut el seu terra original d’espart, el Centre d’Estudis Històrics Internacionals sobreviu en un espai que té una estructura massa lleugera, feble per albergar una biblioteca com la que requereix aquest centre d’investigació. El MNCARS està posant el seu gra de sorra per reconstruir la casa d’un país somniat, ara cal que Barcelona també posi el seu gra, que pot ser ben gros.