Trilogia de l'Estatut, Part III i última: El seny del Si

Ara que ja he explicat perquè, tot i entendre fins a cert punt a aquells que ho fan, no em deixaré endur per la rauxa del NO a l’Estatut, podria acabar i posar el punt i final. L’argumentació contra el no, però, no m’és suficient per a anar a votar amb una idea clara. Què hauria de fer? Anar a votar o no? Votar en blanc, nul, o votar si? Segueixo estant en la incertesa... Em torno a mirar l’Estatut, aquests 223 articles, preguntant-los si tenen algun motiu per a que pugui ser més entusiasta, anar més enllà d’una repulsa del no i explicar-me que no estan gens malament.

I, efectivament, les meves preguntes no són en va. Em miro i torno a mirar els articles i aquests acaben responent-me. Si anem més enllà del cabreig natural per les retallades a Madrid, pels crits que han posat al cel els de l’Espanya negra per atrevir-nos a dir que “Catalunya és una nació”, si anem més enllà, doncs, ens podrem parar a mirar el text i escoltar el que ens vol dir. Passem de la rauxa, doncs, i mirem de raonar amb aquell instrument que, segons el prejudici – i últimament, durant les discussions entorn el referèndum, sembla encara més que aquest prejudici no té correspondència real –, tenim tan desenvolupat els catalans: El seny.

Vist des d’aquesta perspectiva, aquest Estatut no està tan malament. Començo a entendre perquè el PP espanyolista amb aires nacional-catòlics i Ciutadans de Catalunya, aquest intent esperpèntic de neolerrouxisme victimista i populista, estan tan esverats, i això em fa veure amb tristor l’alt grau de paroxisme d’una ERC alineada en el mateix front.

La posició de Catalunya a Espanya no surt tan malparada d’aquest text, com molts ens volen fer creure. Comencem amb les finances: És veritat que potser no hem tingut tot el que demanàvem. Però els que es queixen d’això obliden que no és a l’Estatut a on es fixen els impostos de l’Estat que rebrem. És per això que l’augment de la participació catalana en l’IRPF, l’impost sobre productes com el tabac o l’IVA recaptats a Catalunya es fixen com a disposicions addicionals i no com a articles al text. No ens creguem, doncs, que acceptar aquest text és quedar-nos per sempre en l’estat que aquest ens marca, ni que ens caldrà un nou Estatut per a sortir del suposat pou. I no ens creguem tampoc que l’objectiu principal d’aquest Estatut és millorar aquest punt. Si algun polític s’hagués embarcat en aquesta aventura per això, hagués estat ben babau: Hi ha mecanismes més ràpids i senzills per a aconseguir una millora, i els seguira havent-hi el dia u després del referèndum.

Passem, doncs, per aquest punt ràpidament però amb les coses clares per a seguir mirant-nos la nova posició de Catalunya des d’altres perspectives. L’ampliació de competències i el mecanisme innovador del blindatge s’han comentat prou per com no haver de repetir aquí el que ja hem escoltat mil cops. Passem a veure, doncs, la nova posició de Catalunya respecte a altres actors (l’Estat i la UE). En el títol V, sobre les relacions institucionals de la Generalitat, el bilateralisme s’obre pas d’una forma cautelosa però decidida. I el fet de que el multilateralisme també hi sigui present no hauria de ser motiu de pors, perquè és evident que en un Estat com l’espanyol sempre serà adient posar-hi una mica de multilateralisme. I pel que fa a les relacions exteriors de Catalunya i de la projecció exterior que ha d’impulsar la Generalitat, el text és ben clar: Pel que fa a la llengua, als articles 6.3 s’impulsen els esforços per a fer del català una llengua oficial a Europa (dins d’un Estatut no és pot anar més enllà que posar aquestes bases que ens han d’ajudar a lluitar amb més convicció) i a l’article 6.4 es busca la cooperació amb d’altres terres de parla catalana. Potser encara amb més carn política, al Capítol segon del Títol cinquè s’assegura una àmplia participació a les institucions europees. Això és un avenç espectacular i d’una importància central: Quan es va aprovar l’Estatut del 79, no hi érem, a la Unió. Ara, correm el perill de que les antigues i les noves competències es vegin “sabotejades” per les decisions d’Espanya a la UE que es prenen sense preguntar a ningú. Amb aquest nou Estatut, evitem aquest risc establint mecanismes de participació en l’elaboració de les posicions espanyoles a Europa i mecanismes de participació a les institucions de la Unió.

I un altre avenç ben espectacular és el de la posició del català. S’estableix la obligatorietat de parlar no només el castellà, sinó també el català (article 6.2) i s’aprofundeix en un fet ja establert al text del 1979: Que el català és la llengua pròpia de Catalunya (article 6.1). Aquestes passes tenen conseqüències importants que no han agradat gens a les forces del nacionalisme espanyol: Els jutges i els treballadors de l’administració hauran de saber parlar català a més de castellà (articles 33.3 i 33.4) per a garantir allò que s’estableix com a dret lingüístic dels catalans: El poder ser atesos en qualsevol de les dues llengües sense discriminacions (articles 33.1 i 33.2). A més a més, com a llengua pròpia, el català haurà de ser la d’ús normal en molts àmbits, sobretot en el de l’educació (articles 6.1 i 35). Això ha irritat una colla de gent de tendències centralistes, perquè significa que ha guanyat la posició que defensa que el català ha de ser la llengua utilitzada amb qüotidianitat a Catalunya enfront de les posicions que defensaven, des d’una mena de darwinisme cultural i partint de la opinió neolliberal de que les societats tenen pocs recursos per a intentar capgirar o fomentar processos que els semblen poc desitjats o molt favorables, que el castellà i el català haurien de tenir igual presència i que el Govern de la Generalitat hauria de mirar amb impotència un procés d’expansió del castellà presentat com a imparable, per molt que la majoria d’electors desitgi posar-hi remeis (vegeu, per exemple, les tesis del malaguanyat Juan Ramón Lodares, que defensava una mena de neoimperialisme castellano-ibèric de caire neolliberal i darwinista). Aprovant aquest Estatut, deixem clar que la majoria de les catalanes i els catalans no pensem així i estem disposats a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, demostrant que som capaços de conduir el nostre futur comú i mostrant una gran porció d’imaginació, perquè podem conduir aquest futur sense necessitat d’una Estat propi, sent capaços de mantenir-nos solidaris amb la resta de pobles d’Espanya. Un fet que, en temps de separatismes sectaris i mancats d’imaginació i d’independències penoses com la de Montenegro, a on la població demostra que no ha passat del pensament de l’Estat-nació del segle XIX, és un signe de capacitat d’innovació perquè va més enllà d’aquest Estat-nació gestat durant l’absolutisme (“une foi, une loi, un roi”) i construït definitivament a l’època del liberalisme clàssic. Som una de les primeres nacions capaces de pensar més enllà d’aquesta construcció (que tants maldecaps ha portat als catalans, tan a Espanya com a França) i intentar un model nou de convivència, digne d’un pensament de la diversitat com és el postmodern, dins d’un Estat plurinacional que reconegui els nostres drets. I amb aquest Estatut això no ho aconseguim (com he deixat clar quan m’he mirat els arguments del no) però sí que fem un pas endavant en aquesta direcció. I no cal que ens vulguem enganyar advertint que el reconeixement d’aquests drets lingüístics és paper mullat: Com quedarà clar més endavant, els drets i deures i els principis rectors (entre els que es troben els de caràcter lingüístic) tenen garantia jurídica. Anem en una bona direcció, però encara ens mancarà molta capacitat de convicció per a fer entendre les nostres idees revolucionàries a la resta d’Espanya. Crec, però, que val seguir per aquest camí difícil i prometedor enlloc de resignar-nos a pensar que mai ens podrem entendre i marxar donant un cop de porta. Si seguim per aquest camí difícil, sí que serem un exemple admirat per la resta del món.

Podem discutir, doncs, sobre el grau d’avenç per Catalunya que suposen totes aquestes normes. Del que no es pot dubtar sense perdre la realitat de sota els peus és que d’avenç n’hi ha. I bastant. I, sobretot, no ens hem d’enganyar: Renunciar aquest text no vol dir tenir-ne un de millor, sinó quedar-nos a on ja érem al 1979. I que és poc realista voler millorar aquest marc de 1979 si renunciem aquest text ja ha quedat prou clar quan he renunciat al No. Vist això, doncs, entenc poc a poc que el PP ha estat prou conseqüent amb les seves posicions a l’hora de renunciar aquest text que, a poc a poc però amb bona lletra, va engrandint la posició de Catalunya.

D’altres grups, com Ciutadans de Catalunya, ens volen advertir de que aquest text és una enganyifa dels polítics catalans per a augmentar el seu pes dins de la societat catalana. És aquesta posició victimista de la minoria no catalanista que, pel fet de no estar d’acord amb la immensa majoria dels ciutadans i els polítics de Catalunya, pinten les decisions legitimades democràticament com a intents dels polítics de construir una dictadura “totalitària” (si, aquesta paraula s’ha escoltat en algunes boques, per molt que sembli increïble). Aquesta gent va de víctimes d’aquest suposat “totalitarisme” (i és ben trist, per cert, que figures com en Boadella, que ha viscut de les subvencions de la Generalitat durant anys, vagi de víctima....). Doncs bé, ens diuen que aquest Estatut és una engatussada i que un cop feta la llei feta la trampa: Caurem en una dictadura nacional-catalanista. Escoltant-los, hom es pregunta si parlen del mateix text del que estem parlant nosaltres. Perquè una de les avantatges del text que jo tinc al davant és que millora, aprofundeix i fa més transparent el sistema polític de Catalunya, aprofitant l’experiència de vint-i-tres anys d’autogovern. I aquest és un altre avanç contra el que hi ha poc que objectar. En el títol II sobre les Institucions, d’una banda, es milloren i aprofundeixen aspectes antics d’aquest sistema polític català (s’aprofundeix en el Parlament, el Govern i el President de la Generalitat), i, de l’altra, s’introdueixen o institucionalitzen noves figures com un possible Conseller Primer, el Síndic de Comptes, el Síndic de Greuges o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. És difícil entendre com, aquestes institucions millorades i aprofundides o de nova creació, haurien de tendir a crear un sistema a on una casta de polítics sense control fan i desfan com volen, com pretenen els victimistes de Ciutadans de Catalunya. Més aviat, aquestes institucions estan pensades per a controlar millor el sistema de govern i aprofundir en la responsabilitat i la qualitat democràtiques de l’autogovern de Catalunya. I aquest també és l’objectiu dels nous mecanismes de participació de la població que s’estableixen en diferents articles i de diferents formes.

I, més important encara, aquest text que tenim al davant, amb un Títol Primer dedicat als Drets i Deures i els Principis Rectors de l’acció de govern, un Títol absolutament innovador i no conegut fins ara a un Estatut català, és un catàleg que podem entendre com a una oferta dels polítics, un compromís amb la ciutadania que, com diu l’article 39.3 clarament, és “exigible davant la jurisdicció” i per tant haurà de ser respectat i que podrà ser fer respectat mitjançant el Síndic de Greuges i el Consell de Garanties Estatutàries (Articles 76.2.b), c), d) i 78.1). Aquest nou aspecte atorga a l’Estatut un nou caràcter, una nova simbologia: Encara que segueix sent, com abans, una (“mera”) Llei Orgànica d’Autonomia, passa a adquirir un vel de constitucionalitat desconegut fins ara a Catalunya. I constitucionalitat vol dir, no ho oblidem, estatalitat. Aquesta estatalitat es reforça establint, en els articles 5 i 8, els drets històrics i els símbols de Catalunya. Serem nació o no ho serem (i al preàmbul ho posa, que ho som), però els efectes de ser nació és clar que els tenim. I no només podem estar contents per a rebre aquest nou Títol, sinó que podem presentar-lo orgullosos. I és que si mirem a d’altres textos constitucionals, ens costarà de trobar un catàleg de Drets i Deures tan avançats. És fàcil d’entendre, doncs, com a la dreta, tant la nacionalista espanyola del PP com la regionalista i pseudocatalanista de CiU i sobretot d’UDC li vénen ganes de tremolar cada cop que pensen en aquests títols que atorguen a Catalunya una nova personalitat i han intentat boicotejar-los sempre que han pogut. No només incorporem els drets i deures clàssicament lliberals i presents des dels primers moviments revolucionaris burgesos del Segle XIX europeu, no només ens fem nostres àmpliament els drets socials incorporats pel moviments democràtics i socialdemocràtes més tard, sinó que els ampliem en una tercera direcció innovadora: Els Drets dignes d’una societat postmaterialista decidida a fer seu el Segle XXI. Dret a una mort digna (article 20), drets de les dones (article 19) i persecució de la igualtat de condicions en tots els àmbits (article 41), drets de participació (article 29), protecció de dades (article 31), posició fonamental de la família i diversitat de formes familiars en igualtat de condicions (article 40), defensa del Medi Ambient (article 46), cooperació i foment de la pau (article 51), accés a les tecnologies de la informació (article 53), etc... Amb aquest catàleg sota el braç, no tinc por de mirar al meu voltant, a Europa, al món, i afirmar amb orgull que Catalunya és un país tan avançat com els capdavanters, que el meu país és dels primers en adoptar un catàleg de drets tan amplis i a l‘alçada dels temps que corren (un catàleg que, sens dubte, només ha estat possible gràcies al caràcter progressista del govern).

Tocant el Títol primer crec que hem arribat al cim de la nostra excursió per terres estatutàries, aquella excursió que hem començat fent una ullada general al paisatge de la vall, hem continuat seguint els senders retorçats i marejants per on ens porta la rauxa del No, fins a arribar al tram final de la pujada amb la consideració assenyada d’aquest text estatutari. Dalt d'aquest cim m’agradaria acabar fent una diferenciació fonamental en la que crec que es divideixen les forces que, des de l’intent de defensar Catalunya, prenen posicions a favor o en contra del nou Estatut. Crec que hi ha, d’una banda, allò que ja he anomenat “nacionalisme buit”, cridaner, el nacionalisme del “perquè sí”, perquè em dóna la gana ser nacionalista i està de moda ser-ho; i d’una altra, el patriotisme cívic, assenyat i amb una base solida, que té motius per a estimar-se Catalunya, allò que al nostre país anomenem “catalanisme”. Per a explicar a què em refereixo, reprenc aquí allò que he dit abans: Serem nació o no ho serem (i al preàmbul ho posa, que ho som), però els efectes de ser nació és clar que els tenim. Els tenim amb el nostre catàleg avançadíssim de Drets i Deures. I tenint això, m’és bastant igual com em vegin o em deixin de veure a la resta d’Espanya. Al preàmbul ja em deixat clar com ens veiem nosaltres, a través del Parlament: Com una nació. I això és el que m’importa. No estimo el meu país perquè la bandera sigui maca o deixi de ser-ho, ni perquè estigui de moda, ni perquè el meu grup de rock català preferit escridassi “Visca Catalunya” a cada concert, ni perquè molts dels meus amics siguin independentistes radicals, ni perquè el Barça sigui el millor d’Europa (que ho és, aquest any sí). Tot això pot estar bé o malament, però el cas és que la gent amb seny fa temps que va descobrir – o millor dit va aprendre a pensar – que les nacions són una història inventada fa ben poc, al Segle XIX. I que té poc sentit seguir amb aquest conte si no és per un motiu: El fet de que el patriotisme, com ens diuen els teòrics polítics comunitaristes, és una força progressista que no va néixer per casualitat a l’època de les revolucions democràtiques; que el patriotisme és un invent que ens ha ajudat a fer millor les nostres comunitats. M’importa el meu país perquè m’importa la seva gent – ja siguin Puig i Casadevall, López Martínez o Muhammad i Fàtima – la gent amb qui comparteixo una llengua i una cultura, és a dir un horitzó vital. I que al meu país li vagi bé no depèn de quatre paraules escrites en un text o de que aquestes frases ens facin avançar per la via nacional, sinó del fet de que aquestes quatre paraules i aquestes frases, aquesta nació que ens em inventat, en fi, ens posin a la mà instruments per a fer més còmoda, agradable i feliç la vida dels que, com nosaltres, viuen i treballen a Catalunya o se senten part d’aquest país. Estic orgullós del meu país, perquè ha produït un text que el situa al capdavant del futur.

És per això que, un cop acabada aquesta vista al plànol general del paisatge, agafo el sobre de la votació i hi introdueixo, per amor a Catalunya, i espero que ple de seny, la papereta del SI.