El Líban, ben a prop a la blogosfera

لبنان - تضامن

Es parla molt de les noves formes de comunicació i les noves comunitats que estan naixent a través de les noves tecnologies de la informació, i els blocs són un dels fenòmens més nous i que més estan contribuint a l'aparició d'un d'aquests móns virtuals "paral•lels", a on es creen noves comunitats que desenvolupen noves formes de comunicació, regides per criteris que van sent creats poc a poc. És la construcció social d'una nova realitat virtual en la època de les noves tecnologies. Però no només són nous els criteris reguladors de la comunicació i les formes, els criteris que serveixen per a crear i comunicar sentits i opinions, sinó també les fronteres d'aquestes comunitats, els àmbits que sorgeixen a la xarxa. Quan vaig decidir obrir un bloc, ho vaig fer expressament en aquesta plataforma de blocat.com perquè volia fomentar el sorgiment d'una presència, una comunitat catalano-parant a la xarxa. Les llengües i les cultures que no siguin presents a internet tindran, tenen ja molts desavantatges.

El més apassionant és, però, que a la xarxa no es reprodueixen només les comunitats existents en el que podem anomenar, per a entendre'ns, la "vida material", sinó que se'n creen de noves, i els límits del que és factible, que regulen la creació d'aquestes comunitats, no coincideixen sempre amb els límits que en regulen la creació al que hem anomenat la "vida material". Molts cops s'ha dit que alguns moviments actuals no es podrien comprendre si no s’haguessin creat, com a mínim en part, dins del marc que ofereix, crea, aquest nou espai de comunicació. En desenvolupar nous àmbits, nous marcs d'una banda i criteris reguladors del discurs propis de l'altra, aquest nou espai no només se suma als que ja teníem, a la plaça del poble, al mercat, als diaris o la ràdio, al Parlament o a les associacions, per anomenar alguns exemples, sinó que crea un nou espai i una nova qualitat comunicativa fins ara desconeguts i que hem d'anar desenvolupant poc a poc.

El que hagi començat a llegir aquest post llegint el títol es preguntarà què caram té a veure tot aquesta excursió teòrica, bastant banal, sobre els blocs i l'internet, amb el que està passant al Líban. Doncs bé, per a la meva percepció del conflicte ha estat molt important. Per a explicar-me, remetré als articles que ha estat publicant la Maruja Torres a El País des de Beirut. La excel•lent periodista era ja abans de l'atac israelià al país amb la voluntat d'explicar, en un principi, com es vivia l'estiu a l'altra punta de la costa mediterrània en un moment en què, després de l'assassinat de'n Hariri pare, després de la retirada siriana i les eleccions, semblava que el renaixement de finals dels anys noranta prenia embranzida i les esperances començaven a ser alguna cosa més que llavors hivernant al magatzem esperant la primavera. Ja llavors, la Maruja Torres explicava com molts detalls de la vida en aquella part del mediterrani li recordaven a la d'aquesta altra banda del mar. Per exemple, com els diaris libanesos varen informar de l'accident de metro a València amb una empatia sorgida de la consciència de que València és una ciutat a la ribera del Mare Nostrum com ho és, per exemple, Beirut; una consciència que genera identificació. I, després de l'inici de l'agressió israeliana, la Maruja Torres es va negar a adoptar el to neutre dels periodistes de guerra que informen fredament sobre les últimes estratègies i les xifres fresques de morts per a seguir-nos parlant d'allò del que ens estava parlant quan l'estiu encara brillava al Beirut renaixent: La gent, la quotidianitat, les seves grans esperances i els seus problemes del dia a dia. Ens parlava de les bombes que queien al sud de la capital libanesa, aquells barris que els estrategs del Ministeri de Defensa de Tel Aviv ens presenten com nius de terroristes de Hizbullah, demostrant la seva gran capacitat per a adaptar en Maquiavel al món del segle XXI a on les batalles es guanyen, com sabem, a la CNN. La periodista ens mantenia desperts entre aquest aixodador temporal propagandista dient-nos, en una frase que em va colpir perquè he crescut al Prat de Llobregat i que miro de reconstruir aquí de memòria: "Imagínense ustedes Bellvitge y San Idelfons en el área metropolitana de Barcelona o Vallecas o la Concepción en Madrid". Amb les paraules de la Maruja Torres aquell estereotip, aquells prejudici que ens intenta vendre la propaganda del Ministeri de Defensa - els prejudicis són la millor metralla a la CNN -, aquells terroristes fanàtics armats fins a les dents i amb un odi antisemita horrible que de ben segur existeixen, deixaven pas als homes i les dones que, com al barri a on vaig créixer, anaven a treballar cada matí, a comprar al mercat, a la seva botiga, als joves que creaven les seves esperances i anaven teixint el seu projecte, els nanos que a l'escola pensaven en anar a jugar al parc a la tarda, i que de sobte s'han trobat un altre cop enmig del malson dels seus anys vuitanta. Enlloc de parlar de grans solucions geopolítiques del problema, la Maruja Torres ens parlava del primer del que cal prendre consciència per a mantenir el cap serè enmig de tant d'odi i de tanta propaganda bèl•lica: De la gent normal que pateix. Una gent normal que, evidentment, també veig en els reportatges a l'altra banda: Aquells joves que ja no s'atreveixen a gaudir de la nit a les carpes dels estius de Tel Aviv, aquells pagesos d'olivers al nord d'Israel que veuen com els Katiushas escombren uns marges que ben bé podrien ser d'aquesta banda del mar.

El més espantós d'aquesta agressió és precisament veure l'altíssim grau de semblances que ens uneix amb aquella gent. I precisament per això he començat a parlar dels blocs en aquest post: Com nosaltres, la gent del Líban renaixent va descobrir aquest nou món que s'està desenvolupant a la xarxa; molta d'aquella gent, sobretot els joves, no només estaven reconstruint el país, recomposant la societat complexa i multiconfessional del Líban, sinó que estava assajant en aquest nou àmbit comunicatiu en el que ara estem. La Maruja Torres ens parlava fa poc, per exemple, del bloc que ha organitzat un moviment de libanesos a la plataforma de Google "blogger.coms. El moviment ha crescut espontàniament per a ajudar als conciutadans desplaçats i refugiats (aquells a qui l'exèrcit israelià, generosament, llença advertències des de l'aire per "salvar-los" de les bombes que pensen llençar, demanant-los que amablement abandonin les seves cases, els seus camps, la terra a on molts han viscut tota la vida i l'únic lloc a on tenen un sostre, per a poder arrasar tot allò, aquell camp de terroristes, tranquilament i sense por d'acabar amb vides civils). L'adreça del bloc és mowatinun.blogspot.com i val la pena fer-hi una ullada. Una altra plataforma que ens envia un bocí viu, latent, de la realitat libanesa, és el "Lebanese Blogger Forum" a l'adreça lebanonheartblogs.blogspot.com. En aquestes plataformes on normalment més que odi, ganes de venjança el fanatisme religiós, confessional i ètnic de la Guerra Civil el que s'expressa és pena pel fet de veure com la normalitat és agredida, s'esfondra en pocs dies com un castell de cartes. Mirant els diaris digitals d’aquesta gent la guerra mostra la seva cara més terrible: Gent com nosaltres, que escriu als seus blocs, i parla del que li passa, el que observa al seu voltant: Fins fa poc exactament com nosaltres aquí, amb el seu dia a dia; ara les bombes i la por. Es esgarrifant.

Evidentment, amb aquesta empatia no se solucionarà el problema, i el fet de mirar la gent que pateix com qui mira per un microscopi no ens pot fer oblidar que també cal mirar pel telescopi per a descobrir el marc geopolític del Pròxim Orient, el marc en el que s'ha de treballar per a aconseguir una solució estable. Però veient la penosa situació dels EE.UU., còmplices passius d'Ehud Olmert a l'hora de mostrar-nos la cara més dolenta d'Israel, que als que ens sentim units amb els jueus i el seu projecte de viure en pau en la terra en la que han somniat tantes generacions ens sona a ofensa vers l'Estat democràtic i de dret que han construït durant els últims seixanta anys; veient la comparsa ridícula de la Unió Europea, incapaç de sortir-se de la correcció política i aprofitar l’ocasió històrica donant un cop de puny a la taula amb una autoritat que seria nova i li aniria tan bé a la Unió; veient la posició ridícula i fanàtica d'un Ahmadinejad que el que voldria veure és més sang per a fer oblidar als que el varen votar massivament que de fet el varen votar per a que els donés feina i benestar i no plans dements; veient una Lliga Àrab desunida i desorientada, com sempre; veient tot aquest panorama, hom pensa que el que els passa a aquests comparses és que de tan mirar pel telescopi (sense saber-lo interpretar gaire bé, tampoc), s'han oblidat de mirar pel microscopi. El que haurien de fer, abans de seure a la taula de negociacions per a demostrar la seva incapacitat vergonyosa, és navegar una mica per la realitat virtual libanesa, fer una ullada als blogs. Potser així recordarien la gent que pateix i aprendrien a mirar pel telescopi mirant pel microscopi.

Fins llavors, per cert, seguiré trobant rient o plorant amb la caricatura que avui publica en Ferreres al Periódico. Un home amb un diari sota el braç que anuncia la passivitat d’Europa és davant d’una guixeta de la UE i una amable secretària li pregunta perquè vol renunciar a la seva ciutadania europea. L’home li respon amb un trist encert: “Pateixo atacs galopants de vergonya”.