Em sorprenc a mi mateix escrivint aquest post dedicat al Barça i a la màgia parisenca. Em sorprenc com em vaig sorprendre ahir a la nit trobant-me de sobte remullant-me amb uns companys catalans, enyorant Canaletes, a la font del centre d'aquesta ciutat alemanya a on visc. Jo, que tot i que sempre he estat del Barça, no sóc l'aficionat al futbol més fidel que es pugui trobar.
Però no cal ser el culé més patidor per a deixar-se endur per la màgia del moment. I més encara estant lluny de Barcelona. Patim la primera part, el gol anul•lat, la falta que no era que permet el gol contrari, el pòster dramàtic d'Eto'o prenent unes Voll Damms importades des de Catalunya a un país a on, si d'alguna cosa en tenen molta, i molt bona, és cervesa. Recordem quan ha costat arribar a París des de la humiliació del Milan a la última final, passant per presidents impresentables, un Van Gaal arrogant i d'altres desastres fins a arribar al nou Dream Team que ens enlluerna aquesta nit tot i el seu joc lent i no brillant del tot, però que domina el partit, picant un formatge manxec i unes olives andaluses. I ens emocionem amb la remuntada, amb la victòria esperada durant catorze anys, fins a brindar amb el cava més famós a Alemanya, Freixenet, just quan en Puyol aixeca la Copa preuada.
Tristos per l'expulsió de la que ha de ser la seva gran carta al Mundial que celebren al seu país, aquest porter que ha de ser la clau per la victòria a casa i que ahir va deixar-los desemparats, alguns alemanys ens observen encuriosits cantar l'himne del Barça i il•lusionar-nos com criatures amb el riure optimista d'en Ronadinho, les corregudes de gasela d'Eto'o i el gol miraculós de Belletti, aquest nou Koeman que encara no s’ho creu. S’estranyen més encara quan, anant cap al centre de la ciutat per a celebrar la victòria, ens trobem amb d’altres grups de catalans que han tingut la mateixa idea i ens saludem cantant (fluixet, fluixet, que som a Alemanya) “tot el camp és un clam”. Mirem, doncs, d'explicar-los allò de que el Barça és "més que un club" per a que entenguin l’eufòria.
Nosaltres, que “som la gent blaugrana”, els expliquem que l’aventura de París és molt més que l’èxit d’una empresa esportiva ben dirigida i ben coordinada. Recordo com el meu avi i el meu pare, durant els vespres d’estiu de la meva infància es miraven – i es miren – el Gamper a la terrassa de la casa d’estiueig. Els recordo parlant dels jugadors dels anys seixanta. Veig la cara del meu avi, un andalús emigrat a Catalunya i que se sent profundament català i culé, fent realitat allò de “tan se val d’on venim, si del sud o del nord, una bandera ens agermana”, quan, duent-me de la ma un matí pel carrer, em va mirar i em va dir amb cara de pena: “Ayer el Milan nos dio un buena”. Era el maig del 1994 i tenia deu anys. Rememoro el meu oncle, catalanista i soci del club, i els partits que he vist al Camp Nou assegut al seu costat. Un fatídic zero a quatre contra el Dínamo de Kíev, per exemple. Em venen al cap alguns dels noms entorn dels que giraven moltes de les discussions amb amics i companys a l’escola o fora d’ella: Guardiola, Nadal, Ferrer, Luis Enrique, Stoichkov, Ronaldo, Figo - si, aquest també – Saviola, etc... Revisc l’ambient dels bars carregats de fum, vibrant de por o d’alegria, i sempre d’emoció, amb l’equip, esperant hissar el “blaugrana al vent” i llançar “un crit valent” per a celebrar alguna victòria. Cap a endins, torno a gaudir d’alguna celebració viscuda a la Plaça de Sant Jaume o al Camp Nou; la més recent, la de la lliga 2004/05, la que va obrir la porta al camí que ens ha dut a París, viscuda amb amics mentre aprofitava una visita de pocs dies a Barcelona.
No estem parlant només d’una equip, no, sinó d’un tros del món a on he crescut i que sempre ha estat present en el dia a dia, a vegades conscientment i a vegades com a teló de fons, en forma de notícia de fons a la ràdio o a la televisió. I els meus companys catalans comparteixen aquest sentiment d’unió al club com a part de l’horitzó personal i comú, que ara estem mirant de comunicar a la resta del grup. Què menys, doncs, que emocionar-se amb aquesta copa que fa brillar aquest equip més enllà de Catalunya, que el col•loca un altre cop al cel europeu i ens fa veure aquest bocí de país, doncs, ben a prop estant tan lluny. Perquè ara si que “tenim un nom que el sap tothom”. Així doncs:
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per deixar el teu comentari!