Sobre fins i mitjans: De què ens serveix una cultura en català?

Estant de vacances per Catalunya sempre retrobo moltes coses, algunes buscant-ho i d’altres de forma casual, trobant-me-les allà a on les havia deixat sense ser conscient. Un retrobament casual va ser el que vaig tenir amb la TVC fa poc, durant aquestes vacances. I no va ser un retrobament gaire agradable. De fet, la mala impressió que vaig tenir m’ha mogut a escriure aquest post. M’explico.
Ja feia unes setmanes que corria pel meu país quan un vespre vaig dedicar a mirar una mica la tele. Aquest mitjà de comunicació, amb les seves novetats, és potser un dels signes que més palès em fan el fet de viure fora i d’estar, d’alguna forma, allunyat del dia a dia del país: Cada cop que dedico uns minuts a veure l’aparell m’enduc una pila de sorpreses, i quan les comento els que m’envolten acostumen a mirar-me estranyats de que no m’hagi assabentat de que ja no facin tal o qual programa o de que ara la sèrie que està més de moda és aquesta o aquella. Recordo divertidament que el xoc més gran fou quan, llegint un reportatge a l’edició digital d’”El País” sobre el Mundial de Futbol d’Alemanya i els drets de retransmissió dels partits, em vaig assabentar de passada de que existia un canal anomenat “la Sexta” des de feia temps.
Doncs bé, això també em passa quan faig una ullada a TV3 i veig, per exemple, que els formats del Telenotícies han tornat a canviar o han deixat de fer alguna sèrie per a emitir-ne una de nova. L’altre dia, el retrobament gens agradable el va marcar la visió de la recta final del (per a mi nou) xou “Cantamania”, un concurs a on uns pobles catalans competien, suposo que per a veure qui havia ofert la millor actuació musical (vaig veure els últims minuts, a on s’estaven presentant les puntuacions). Doncs bé, em va semblar una imitació bastant mediocre – a voltes tenia la sensació d’estar tornant a veure la TVC més cutre, la dels inicis als anys vuitanta, i no l’autonòmica de qualitat que em pensava que teníem – de tots aquells xous que exploten el gust de cantar a la dutxa i les ànsies de fama dels ciutadans com tots nosaltres, és a dir normalets, i que han florit en els últims temps; Operación Triunfo al capdavant de totes elles. El programa em va semblar d’un nivell sorprenentment baix, si ho mesuro amb el criteri al que em tenia acostumat TV3.
Al cap d’uns dies, vaig aprofitar per a mirar-me algun altre programa de la TV3 i aquesta impressió es va anar aprofundit, de forma que la meva imatge de l’autonòmica catalana com a illot d’una qualitat més o menys acceptable si la comparem amb les privades (prova no gaire difícil) i, sobretot, amb les públiques espanyoles i d’altres autonòmiques, ha començat a trontollar ben fortament. Ara sembla que tenim una tele moderna, amb programes d’entreteniment com els que podem trobar a d’altres cadenes: Sèries que, com a d’altres ofertes, segueixen el patró americà més cutre i cridaner, xous horteres, pseudointeractivitat amb un públic enganxat als missatges de mòbil, etc... Podem estar contents, doncs. O no?
Al meu parer, de cap manera ho podem estar. Molts cops se senten queixes sobre la qualitat de la televisió pública i s’afirma que aquestes no haurien de competir amb les privades, que s’haurien de poder permetre el luxe de transmetre altres productes, de més qualitat, al públic (aquí parlo de la TV3, el 33 és una altra cosa). I vull prendre partit per a la banda de la discussió que afirma això, tot i que em sembla que la cosa queda clara si parlem en un pla una mica més general, més enllà de la televisió, i aclarim quins podrien ser els nostres objectius, les nostres finalitats, i què no és més que un mitjà per a aconseguir-los.
Abans d’entrar en aquest pla general vull deixar clar que el que em sembla una patranya cínica és aquella mentida que afirma que la tele actual, la pública i sobretot la privada, és així perquè s’imposen els formats que tenen més audiència i que, per tant, a la jungla del mercat de les programacions televisives el sobirà és el consumidor, el televident: Ell mana i decideix què li donen. Argumentar contràriament a això que el televident és estúpid i “menja” tot el que li donen és massa simplista (ara em ve al cap, per cert, el text cèlebre de Stuart Hall sobre “Codificar/Decodificar” sobre la variada recepció de missatges a través dels mitjans de comunicació), però és evident que aquesta patranya tampoc es queda curta pel que fa al simplisme. Parteix de la creença sorda i cega en el mercat com a lloc a on el consumidor és un sobirà que, encara que no decideix què li ofereixen (això és cosa del productor), si que decideix qui s’acaba imposant, oblidant tot el marc a on tenen lloc les interaccions entre el consumidor i el productor, que influeix profundament el resultat del que alguns anomenarien – un altre simplisme estúpid – “joc”. Dir que el telespectador és qui decideix i quedar-se satisfet amb aquesta afirmació és oblidar el món real a on es realitza el producte televisiu, amb tots els seus factors com la competència entre els canals, la hegemonia cultural, les diferències entre els grups de telespectadors, el marc de decisió lliure dels programadors, etc. Com en molts altres cops, també aquí podem dir que la microeconomia en el seu estat més simplista produeix monstres darwinistes que roben a l’ésser humà la capacitat de criticar i corregir els resultats no desitjats d’un procés d’intercanvi sense control.
Però tornem a la nostra línia central d’argumentació. Deia que la discussió sobre una televisió pública de qualitat es pot enquadrar en la diferenciació més general sobre quins són – i, en el pla normatiu, quins haurien de ser – els nostres objectius, els fins, i què són merament mitjans per a assolir aquests fins.
M’explicaré amb un exemple que va de llibres, i no de tele, tot i que el vaig escoltar si fa no fa pel passat Dia de Sant Jordi als Matins d’en Cuní a TV3. Una sèrie de personatges del món del llibre parlaven sobre la idoneïtat de la lectura i sobre la qualitat dels títols que s’estaven llençant per la diada de la lectura. Una escriptora famosa de la que ara no recordo el nom defensava aferrissadament – i jo crec que amb encert – que no tot el que s’oferia per Sant Jordi era qualitat indubtable i que moltes de les coses que s’anuncien per aquelles dates són, més enllà de relativismes i postmodernitats pel que fa als criteris que estableixen què és qualitat, pastixes no gaire suportables que no parteixen de conviccions estètiques alternatives sinó de càlculs de maximització de costos d’editorials que tendeixen a concentrar els seus escrúpols més en la secció de finances que no pas en el lectorat. L’escriptora posava en dubte la capacitat del lliure mercat de produir els millors rendiments culturals i anomenava, a més, els arguments que he tocat més a munt sobre la patranya de la sobirania del consumidor. A aquesta escriptora li respongué un editor defensant la publicació de tot tipus de pastitxes, utilitzant la llagrimeta pseudocatalanista per a afirmar que podíem estar contents de que es publiquessin també aquests pastitxes, ja que això era un signe del bon estat de la llengua catalana i la edició en aquesta llengua, que no només era capaç de llançar a la fama a Verdaguers, Carners, Plas, Rodoredas o Pere Quarts, sinó també produir porqueries variades: Entre totes les cultures que no han perdut el tren vertiginós d’aquest món globalitzat, que són ben poques, podem trobar orgullosament la catalana, que produeix cofoia allò que la cultura de masses del segle XXI sembla demanar o, millor dit, allò que s’imposa com a cànon cultural hegemònic del ciutadà “normal”. El que deia l’editor sobre el món del llibre, es podria dir també pel que fa a la televisió: Tenim una TVC a l’alçada dels temps, que pot mesurar tranquil•lament les seves forces amb qualsevol altre teletransmissor del cànon. I, a més a més i en el cas concret català, aquest èxit editorial i televisiu es pot pintar també com un èxit de construcció nacional, afirmant que per fi em creat mitjans de comunicació dignes d’altres cultures establertes, el que ens allunya de la eterna incertesa sobre la supervivència de la nostra cultura.
Però precisament aquí, a on la defensa d’aquesta “normalització” cultural arriba al seu punt àlgid, ens podem preguntar de què serveix tot aquest papanatisme. Per a començar, una paradoxa: El que hem anomenat cànon cultural hegemònic del ciutadà “normal”, que estableix el que és una tele “normal” un món editorial “normal”, no s’imposa de forma multidireccional o dialògica des de diferents centres, sinó que habitualment ve directament des de la indústria de l’”entertaintment” americà, així que ens podem preguntar de què serveix que la cultura catalana estigui en aquest flamant tren si al cap i a la fi ho és a canvi de quedar reduïda al paper de mera receptora.
Aquesta paradoxa ens hauria de dur a començar a intuir que em confós els fins – una cultura de qualitat, o una cultura catalana normalitzada i amb un futur assegurat – amb un possible mitjà – la oferta de productes culturals de masses en català que, si no s’ofertessin en aquesta llengua, serien consumides en castellà o en anglès i produirien un debilitament de l’ús del català; la televisió com a mitjà social per a transmetre valors i idees, etc.... I em sembla que aquesta confusió entre mitjans i objectius, aquesta crescuda dels mitjans de tal magnitud que ens porta a no veure més els objectius, va més enllà d’aquesta paradoxa que combina la integració amb la pèrdua d’originalitat. Es tracta de fer clar per a què volem una televisió pública (de qualitat), de per a que defensem la extensió de la lectura o per a què defensem una cultura en català vital.
Els que defensen que una TV3 capaç d’emetre els mateixos pastitxes que qualsevol privada o un món editorial en català que pot produir productes de qualitat dubtosa són un senyal d’èxit cauen en el mateix error dels que defensen aferrissadament la extensió de l’hàbit de la lectura a qualsevol preu, independentment del que es llegeixi. Obliden que la lectura en si no és cap valor, i menys en un món a on només els llibres poden servir per a transmetre idees i principis i – el més important de tot – incitar la discussió entorn seu. Cauen un en romanticisme de la lectura a vegades nostàlgic – molts d’aquests defensors, si són una mica grans, evoquen la seva infància a on varen fugir de la superficialitat franquista refugiant-se en els llibres, que llavors si que no havien de competir amb d’altres mitjans de comunicació social – i a vegades bastant carrinclò i superficial – quan es limiten a repetir educadament i amb disciplina consignes apreses a l’escola en defensa de la lectura, quan precisament la lectura hauria de servir per a aprendre a posar en dubte qualsevol consigna. Els arguments per a defensar la extensió de l’hàbit de llegir són que aquest hàbit fomenta ciutadans capaços de pensar, d’entendre altres idees i de posar-les en dubte d’una forma raonada i respectuosa. Defensar la lectura a qualsevol preu és posar la part pel tot, el mitjà en el lloc de l’objectiu, oblidant que no tota la lectura condueix als fins que es volen assolir. I aquesta defensa és absurda.
D’aquesta forma, també em sembla absurda la defensa d’una televisió pública que busqui igualar-se, en quotes de televidència i en l’estil, a les televisions privades. La televisió pública no pot ser un fi en si, i si es tracta de finançar amb diners de tots programes del tipus de l’Aquí hay tomate més valdrà tancar la paradeta. Per sort no em sembla que haguem arribat a aquests nivells, però l’exemple negatiu d’altres comunitats ens indica que és un perill que cal tenir en ment. Una televisió finançada pels poders públics només té sentit si es dedica a oferir una alternativa de més qualitat. Sovint, es que defensen la lectura acompanyen la seva defensa d’una crítica bastant absurda i generalitzada de la televisió: Confonent aquí un altre cop els mitjans amb els fins, parlen dels llibres com a via de salvació i la tele com a forma de guanyar-se el càstig etern. En contra d’això, jo defenso que el que cal transmetre són les formes de pensar que combinin l’esperit crític i raonable amb una tolerància respectuosa, els valors que busquin la creació d’espais de llibertat i defensin la bellesa enfront de la grolleria i el mal gust. Aquestes actituds són la base per a crear una societat amb persones educades i felices i una comunitat amb ciutadans capaços de desenvolupar una bona política. Aquest és l’objectiu. I això no només es pot aconseguir a través de la lectura, ni la lectura fomenta sempre l’assoliment d’aquests fins. La lectura és un mitjà de comunicació social com qualsevol altre, com la tele o com la blogosfera a on ens trobem, amb els seus propis criteris reguladors del discurs. El que importa no és, doncs, el mitjà, sinó la forma que se’n fa d’ell. Entre un bon programa de televisió, informatiu i fomentador del debat, i una novel•la insípida i hortera, jo trio la tele, i no en tinc cap remordiment. Partint d’aquí, trobo que un tele pública només té sentit si es dedica a desenvolupar els valors i les actituds de les que parlava abans. I no només té sentit, sinó que desenvolupa una funció molt important, no només com a alternativa a la privada, sinó també com a forma d’influenciar els continguts d’aquesta. Així com l’Estat socialdemòcrata desenvolupat a l’Europa de la postguerra té instruments que utilitza per a influir en l’economia de mercat i corregir-ne els efectes nocius, la televisió pública pot servir per a llançar propostes i continguts de qualitat que serveixin també per a les privades. El que cregui la patranya de la sobirania del telespectador que he discutit abans no entendrà això, perquè el que aquí estic posant en dubte és el pressupòsit de que una televisió de qualitat estigui condemnada a un baix nivell d’audiència. No ha de ser així, la qualitat no es renyeix amb la quantitat.
Aquí no podem evitar de parlar de les masses i dels criteris que estableixen què es cultura. Molts respondran que només cal comprar les quotes d’audiència del 33 i de Telecinco per a veure que una televisió que busca qualitat està condemnada a ser minoritària. Doncs bé, potser el que cal criticar aquí és el concepte de qualitat del que es parteix. La perspectiva marxista ens diu que l’Estat és un element de l’Überbau espiritual d’una societat que està destinat mantenir les relacions materials que fonamenten el poder de les classes dirigents. Doncs bé, em paral•lel a aquesta visió, molts cops he tingut, en visites a l’òpera o al teatre o veient canals de televisió com Arte, que la política cultural dels poders públics intenta defensar i imposar la hegemonia cultural d’una classe mitja-alta i subvencionar una cultura carrinclona i un cànon poc variable. És per això que crec important definir de què estic parlant quan parlo de cultura. Els humans som animals caracteritzats per a estar poc marcats pels instints, per a tenir més opcions obertes que la resta d’espècies. Això és la nostra llibertat, que ens obliga a interpretar un món que se’ns presenta obert. I també estem caracteritzats per la capacitat de comunicar-nos amb d’altres, el que ens fa ser un animal social. Aquestes dues característiques antropològiques fan que desenvolupem interpretacions del món que ens envolta i hi busquem significat. I aquestes interpretacions no són sempre individuals. Gran part de les nostres interpretacions les hem adquirit amb el llenguatge o a través d’altres símbols i són conseqüència de la societat a on hem crescut. Aquests significats, aquestes interpretacions del món, és el que anomeno cultura. En un estat més avançat, els humans no només som capaços de – i estem obligats a – desenvolupar aquests significats individuals i col•lectius, sinó que també aprenem a adonar-nos del caràcter temporal i de la contingència d’aquests significats; ens adonem, doncs, que la nostra cultura no és essencial, sinó variable. La podem ajustar i modificar per tal de crear valors i significats més pràctics o que ens ajudin a crear un món millor. Basant-nos en aquesta excursió breu per teories constructivistes podem entendre perquè quan parlo de cultura i dels continguts que s’haurien de promoure a la televisió i a d’altres mitjans de comunicació, i quan cito una qualitat que obligatòriament s’ha de basar en alguns criteris variables, no ho faig des d’una posició elitista. Els que han mirat amb despreci les masses com a incapaces d’assolir un nivell cultural a la alçada de l’espectador que les mira sempre m’han semblat no només pedants, sinó tamnbé ignorants de les cultures que no són la seva i cínics que creuen poc en la capacitat de millorar de qualsevol ésser humà. És per això que quan dic que la televisió pública ha de fomentar productes de qualitat no només em refereixo a el que entenem com a Cultura en majúscules, sinó també a la cultura en minúscules, aquella cultura diària i popular que els Cultural Studies anglesos dels anys seixanta ens varen ensenyar a apreciar com a valor autònom. Com a cultura digna de ser transmesa no em baso tant en formes concretes, com la Òpera, el teatre, la lectura, etc., sinó molt més en el fons que es vol transmetre: L’actitud crítica, capaç tant de produir interpretacions del món com de fer prendre consciència a l’espectador de la contingència d’aquestes interpretacions, obrint així la possibilitat de prendre una posició crítica. Em veig aquí temptat de citar el concepte de massa de l’Ortega y Gasset precisament per a defensar aquest concepte de cultura: Massa no és per a ell un concepte que s’iguali a una classe socioeconòmica, sinó un que intenta definir un grup social caracteritzat pel fet de renunciar a crear una interpretació pròpia del món que l’envolta, un grup doncs que renuncia a definir un horitzó vital concret i peculiar, a reflectir en el seu pensament la circumstància en la que es troba. I massa pot ser tant el director d’orquestra com el treballador de a SEAT. Un grafitti als afores d’una gran ciutat que ens fa reflexionar sobre la realitat a les urbs actuals, per exemple la alienació de molta gent al món modern, o, per què no, un bloc cridaner que ens apropi a una realitat desconeguda, és per a mi molt més valuós que una gran òpera que només serveixi per a passar una bona estona i fer possible que algunes dames es vegin i siguin vistes en amables i elegants salons. Un altre cop, aquí cal diferenciar els mitjans – les formes concretes – dels fins – el fons cultural que cal transmetre. Des d’aquesta perspectiva, doncs, queda clar que una televisió pública de qualitat, destinada a fomentar la cultura tal i com la he descrit i no tant a propagar des de dalt un cànon hegemònic concret, tancat i avorrit pels que en queden fora, no té per què ser una opció minoritària sinó ben bé al contrari: Pot tenir com a repte engrescar al major nombre possible de grups a posar-hi el seu gra de sorra, enriquir amb la seva perspectiva el canal i convertir-se així en una plaça pública a on les diferents cultures i subcultures, les diferents visions del món d’una comunitat, dialoguen. Una proposta pels petits públics, que tots junts formen el gran públic.
Acabo aquesta defensa d’una televisió pública de qualitat tocant també el tema del catalanisme, allò que he anomenat “llagrimeta pseudocatalanista” quan parlava dels arguments de l’editor que deia que un món editorial en català capaç de produir pastitxes és un senyal que ens permet mirar al futur amb optimisme. Doncs bé, jo crec que també aquí es confonen els mitjans amb els fins. Tractem la construcció nacional, és a dir la creació d’un àmbit cultural de llengua catalana, com a un fi quan jo crec que és un mitjà.
M’explico. Molts amics internacionalistes discuteixen el meu catalanisme dient que a ells tant els fa haver nascut a Catalunya; podrien haver nascut a Pequín. Evidentment, el fet de néixer en un lloc o en un altre és pura casualitat. Però si la casualitat hagués volgut veure’m néixer a Pequín i no a Barcelona, no seria la persona que sóc. Això és una evidència tan gran com el fet de la casualitat. Néixer en un lloc vol dir trobar-se abocat a un horitzó cultural en el que creixem, del que aprenem les interpretacions del món i en el que construïm la nostra pròpia subjectivitat. Encara que des d’aquesta subjectivitat acabem per allunyar-nos del context a on hem crescut, el critiquem, i encara que siguem capaços d’adoptar un altre context cultural voluntàriament, sempre ho farem des d’un punt de partida concret que, com en un camí de dependència a on unes decisions passades predeterminen els marcs d’acció futurs, ens influeix en tot moment. Això ho noto, per exemple, quan alguns companys alemanys critiquen el país a on han crescut i em diuen que és a Espanya on se senten realment còmodes. Pot ser així, però aquesta visió l’han desenvolupat com a alemanys i com a alemanys han criticat al seu país. Els mateixos internacionalistes que em diuen que el lloc a on s’ha nascut és casual obliden que les seves pròpies posicions són resultat d’un complexíssim procés d’evolució cultural: L’internacionalisme no l’haguessin pogut pensar si no fossin fills d’una societat que va passar per un procés d’industrialització a on determinats sectors del moviment obrer es varen distanciar d’una proposta cultural nacionalista burgesa. L’internacionalisme és doncs una identitat contingent i carregada d’història, com qualsevol altra.
Doncs bé, com crec que el fet de pertànyer a una cultura determinada que ens marca és una característica present en tota realitat humana, crec que també es important desenvolupar instruments que ens permetin discutir sobre els continguts d’aquesta cultura en la que hem crescut. Es tracta aquí d’obrir places en el sentit figurat, de crear canals de comunicació que ens permetin reflectir els valors i principis d’una cultura comú i, si cal, plantejar alternatives. I un dels horitzons culturals importants és el que marca la llengua. Jo puc sentir-me burgès o treballador, ateu, jove, home, blanc, europeu, però també em sento català. I crec que el fet de crear i mantenir fòrums a on discutir què implica el fet de ser català (o el fet de ser europeu, blanc, home, jove, ateu, burgès o treballador, etc.) és un pas cap a la emancipació personal o col•lectiva: Com deia abans, les comunitats humanes a vegades assoleixen un punt en el que no només creen significats comuns, sinó que també són capaces de reflexionar sobre aquests significats i si cal criticar-los i modificar-los.
Des d’aquesta perspectiva, em sembla que queda clar perquè no crec que tot valgui a l’hora de crear una cultura catalana normalitzada. Crear un espai cultural català només és un fi per als nacionalistes essencialistes, que creuen que cal crear aquest àmbit per a protegir una cultura especial i que ha de ser tractada com una espècia natural. Aquests nacionalistes, a més, somnien en un àmbit cultural tancat, a on les tradicions marquin el límit del que pertany a aquest àmbit i no es pugui innovar, perquè això vol dir trencar les essències. Per a mi, com a catalanista, crear un espai cultural català vol dir en canvi desenvolupar canals de comunicació a on la gent que compartim la cultura catalana siguem capaços de discutir què és aquesta cultura, aprendre com ens ha marcat, cuidar-la, transmetre-la i modificar-la si cal. Un àmbit que ens ha de permetre ser ciutadans més lliures en comunitat i més conscients del que significa pertànyer a un horitzó cultural determinat. És per això que un televisió o un món editorial catalans “normalitzats” en el sentit de que són capaços de crear els mateixos pastitxes que es creen a tot el món no és un valor per a mi. I és així perquè crear una televisió o un món cultural en català només són un mitjà per a poder augmentar la llibertat dels catalans, permetent la reflexió sobre la cultura comuna. Si no ha fan, de ben poc serveixen. I no ens enganyem: Crear aquest espai de reflexió no és condemnar-nos a fer-los minoritaris, perquè un espai d’aquestes característiques, si està ben dissenyat, interessa a tothom.