Donant voltes al claustre

Aquests dies tinc el plaer de poder dormir en una cel•la, una anella de la cadena d’un claustre que gira al voltant d’una font tranquil•la i cantadora i d’un jardí ben arreglat i florit. Si posem to de guia turística, que no sempre diuen bajanades, podem dir que, dels molts elements agradables que s’amaguen a qualsevol ribera de la Mediterrània i atreuen gent del Nord i de tot el món, i dins del món cultural que ha crescut al voltant d’aquest mar, la idea arquitectònica del claustre és una de les més boniques. És en aquest indret del món a on, amb la falta de pluja que fa necessari un sistema de recaptació que reculli eficientment l’aigua per a dur-la a un lloc central a on poder gaudir-la i amb un clima que permet obrir la casa en el seu cor per a deixar bufar una brisa refrescant que faci l’hora de la calor de la tarda més suportable, es conjuguen alguns elements de forma excepcional per a fer néixer aquesta construcció que trobem escampat al voltant del nostre mar: A la domus romana, al Palau civil gòtic català, al monestir, en el pati andalús... Les funcions canvien, els edificis que es cargolen al voltant d’aquest gran invent varien, evolucionen, però aquesta idea sempre retorna, demostrant un altre cop, com la roda, que les idees senzilles però que aconsegueixen solucionar grans preguntes (en aquest cas, la distribució adequada de les estances en un edifici) són les que aconsegueixen retornar un cop i un altre tot i el pas del temps. A més, aquest claustre concret a on són té el valor afegit de ser un lloc ben simbòlic, una part del Monestir de San Llorenç, a l’Escorial, que mostra les seves puntes per sobre dels sostres de pissarra de l’edifici contigu en el que m’allotjo.

Una de les coses que més m’atrauen dels claustres és la calma que transmeten. Conviden a passejar-s’hi tranquil•lament, abandonar-se als pensaments, donar-hi voltes un cop i un altre per a descobrir sempre noves facetes inesperades, sense adornar-se del pas del temps. Un claustre em recorda, per exemple, com en Sòcrates i els seus alumnes devien passejar-se per l’Àgora atenenca dialogant sobre el que els envoltava. Aquest element arquitectònic evoca, doncs, la ociositat creadora del ciutadans iguals i lliures de la polis grega, de les ciutats-estats de l’antiguitat, que es podien dedicar a l’art de ser lliures i crear, actuar, com ens explica Hannah Arendt (que també ens recorda que ho podien fer perquè de la feina, de la labor dura de la vida, se n’encarregaven altres...). Donem aquí, doncs, algunes voltes al claustre, evocant aquests pares de la cultura mediterrània i occidental.

Aquesta ociositat creadora a la que convida el claustre es veu, a més, embellida pel fet d’estar enmarcada en una forma quadricular, una figura elegant, que transmet bellesa i harmonia. Un dels llocs a on em sembla que aquesta combinació d’elegància, bellesa i creativitat és el claustre de la Catedral de Barcelona: Un lloc humit i sorollós, amb una vitalitat reforçada pel contrast amb la foscor i el silenci espirituals de l’interior del temple i ens proposa una altra forma d’espiritualitat oberta i pragmàtica, a on es passegen graciosament les oques i els turistes embaladits... És, per a mi, un dels llocs més macos de la ciutat. Ja veieu, doncs, que sempre que puc m’arrecero en un claustre.

Així doncs, la nit passada, tornant de gaudir de la nit d’estiu fresca de la Serra de Madrid amb una orxata i una bona i animada conversa, vaig aturar-me una estona en el claustre a on resideixo aquests dies abans de pujar a la meva habitació de la primera planta, per a arrodonir la nit amb una passejada tranquil•la pel jardí. Però aquesta volta em va sobtar no trobar la tranquil•litat que normalment trobo en aquest element arquitectònic. Tot i el silenci i la claredat de la lluna no vaig trigar gaire en notar una sensació d’incomoditat que em va estranyar apareixent precisament en aquell moment i en aquell indret. Vaig sentir com una colla d’ulls podien estar-se clavant a la meva nuca des de cada racó fosc, com de fet no estava en un tranquil jardí sinó al mig d’un focus de mirades. Estava sol, però des de qualsevol de les més de cent cel•les que s’obrien al jardí podia aparèixer algú. Ben sobtat per aquesta sensació, vaig marxar a dormir, pensant en la novel•la d’Azaña titulada El Jardín de los Frailes, que passa en el mateix lloc en el que em trobo jo i que pinta l’ambient opressió de l’escola de monjos agustins que va visitar sent un adolescent, fet que va marcar la seva distància vers la repressora Església Catòlica i influí en el seu intent de reduir la força social a Espanya d’aquesta institució sent president de govern republicà (avui en dia, per cert, els agustins segueixen tranquil•lament al lloc a on Azaña els va trobar, deixant clar qui ha guanyat la partida...), sorprès de que aquest ambient d’opressió seguís allà tot i el temps.

Pensant en el possible origen d’aquesta sensació, vaig acabar anant a petar al panoptisme de Foucault. I efectivament, em sembla que allà estava la clau per a entendre per què aquest element arquitectònic que sempre m’ha fascinat tant de cop i volta em va semblar tan incòmode. Foucault ens explica com les presons modernes descobriren el panoptisme com a forma de control social, com a instrument disciplinari. A través d’una estructura circular o quadrangular en la que, col•locant-se en un punt central, hom és capaç de guaitar totes les cel•les disposades entorn d’aquest centre, es pot controlar tot moviment. De la cel•la estant, hom està indefens en front d’aquesta forma de control total, que imposa la disciplina. Estant al centre del claustre, el que em va passar, doncs, és que vaig sentir la incomoditat de poder ésser observat des de qualsevol racó, em vaig sentir al mig d’aquest instrument de control i disciplina en què s’havia tornat el claustre, aquell element que fins ara m’havia semblat no només símbol de bellesa, sinó també de llibertat.

Sempre m’havia semblat que els claustres acostumaven a aparèixer en monestirs pel fet de convidar a la creativitat del divagar, és a dir perquè oferien un lloc adient per a l’”ora”, un cop acomplert el “labora” a l’hort, el taller o la cuina del monestir. Ara, però, intuïa que el claustre no només era funcional en aquest sentit en una institució monacal. També ho era pel fet de ser susceptible de convertir-se en una mena de panòpticum, és a dir en un gran instrument de control i disciplina. De cop, la ombra del rei ultracatòlic i inquisidor de Felip II, el pare del monestir a on em trobo, s’apareixia com sortida del panteó i reia contenta d’haver trobat una forma arquitectònica tan adient pel seu projecte: Tot el monestir s’enrosca com una serp entorn de claustres que, en conjunt, evoquen la graella a on diuen que agonitzà San Llorenç. Tot un avançat al seu temps, en Felip II, descobrint ja al segle XVI uns instruments de control que s’estendrien sobretot al XIX... Quina predecessora del totalitarisme, la Inquisició... S’havien apoderat de la idea del claustre, simple element de distribució i per a mi símbol de llibertat, per a convertir-lo en un element de control.

Davant d’aquesta apropiació, potser caldria abandonar l’ideal del claustre, lloc a on es comuniquen els diferents elements d’un edifici, quadrat entorn del que els ciutadans lliures i iguals podrien haver-se trobat en la seva diversitat i haver dialogat, creant un món conjunt a on tothom tingués cabuda. Perquè enlloc de servir per a això, aquests claustres de monestirs, seminaris catòlics o antigues escoles decimonòniques més aviat oferien un gran instrument de suport d’una autoritat central que en deixà ben poc, de lloc per al diàleg i la pluralitat. Potser caldria sortir del claustre, amenaçant de totalitarisme, per a anar a cercar altres formes d’organització de l’espai que no es deixin aprofitar tant per a controlar els que hi viuen.
En aquest moment, me’n recordo de la meva visita, ja fa alguns anys, a Connecticut. Rememoro els poblets verds i tranquils de Nova Anglaterra, ben diferents als que he vist al meu país d’origen. Ben mirat, el nom de pobles per a designar la forma d’ocupar el territori que vaig observar a Nova Anglaterra ens du a un malentès si per a poble entenem una agrupació compacta de cases. Els pobles que vaig veure allà, són molt més carreteres enmig de boscos frondosos que uneixen les diferents cases entre elles. Aquestes cases estan enmig del bosc, envoltades de jardins acurats i terrenys dels que tenen cura els propietaris. Cada casa és independent, està sola, i si en algun lloc hi ha més d’un edifici junt és només en el centre de la comunitat, a on es pot trobar un centre comercial, alguna escola, l’ajuntament... Evidentment, a aquest centre distribuït seguint el traçat de la carretera s’hi arriba en cotxe, el mitjà de transport per excel•lència en aquest tipus d’urbanització. Per això, no és d’estranyar que amb setze anys ja s’hi pugui conduir, als EE.UU.

Quina diferència, doncs, amb les atapeïdes ciutats de la Mediterrània, ja siguin el Casc Antic de Barcelona, la Medina de Fes o la Roma de l’Edat Mitjana! En aquestes ciutats, les cases semblen apilonar-se unes sobre les altres, alçant-se al cel i volent-se unir al capdamunt de la obertura del carrer, unint els seus terrats. Sembla talment com si es pogués caminar més pels terrats que pels carrers estrets per els que a vegades s’escola un raig de llum (i aquí recordo, per exemple, alguns passatges de la novel•la “El Pianista” d’en Vázquez Montalbán, a on l’autor evoca la seva infància als terrats del Raval). I quina munió de gent corre, treballa, xerra, negocia per aquests carrers! Quina vida sorollosa i estressant, bé sigui a Fes o a Nàpols! En aquest teixit urbà, és clar que els únics refugis que queden són la Mesquita o l’Església i la casa familiar, l’habitacle que se separa del formigueig del carrer, a on els ciutadans es troben per a intercanviar mercaderies, opinions i tractes. I al cor d’aquests oasis de descans separats del món per amples murs s’hi sol trobar un claustre. El claustre ocupa aquí, doncs, el lloc del descans, ja sigui per a recuperar forces vitals en família o per a fer una pausa del treball i dedicar-se a crear amb els altre membres de la comunitat.

En el poble de Nova Anglaterra a on volíem fugir tot sembla molt més tranquil. No és la polis, sinó els pobles més dispersos del Nord d’Europa, d’Escandinàvia, el nord d’Alemanya i Anglaterra, i més tard la colònia pionera al nou món, els gèrmens d’aquesta forma d’urbanització: Ja en tenien prou, de ciutats atapeïdes i veïns sorollosos, els primer colonitzadors d’Amèrica del Nord. Fugien de l’antiga Europa, a on ja els havien vigilat durant molt de temps, sobretot per sospita religiosa. Un cop arribats al nou món, doncs, la riquesa d’aquest continent en terres verges i sense treballar semblaven convidar a marxar a l’Oest, cercar un gran terreny, construir una casa al mig i dedicar-se a treballar per al profit personal, enlloc de tornar-se a entortolligar en disputes amb els veïns pel fet de no posar-se d’acord sobre la religió o, més tard, la ideologia comuna que ens permet conviure amb ell. De fet, per a conviure-hi, només cal tenir-lo ben lluny i dotar-se d’unes normes neutres que ens permetin prendre decisions comunes: El veí ben lluny, una bona Constitució lliberal per a quan calgui parlar-hi, i a treballar la terra. Un cop hem descobert la inquietud del claustre, doncs, perquè no seguir els passos dels pioners i buscar el benestar en una casa de Nova Anglaterra?

Aturem-nos, però, abans de fer les maletes precipitadament i marxar corrent cap a la nova terra promesa seguint els passos del Mayflower. Perquè precisament a l’altra banda de l’Atlàntic s’han adonat que, en aquest poblet a on cada veí sembla tenir amb el seu jardinet i el seu terreny al voltant de la casa un espai vital immens i una autonomia il•limitada, de fet també hi ha fronteres invisibles que no es poden traspassar, un cànon de normalitat i normalitzador que un poder subtil s’encarrega de protegir i fomentar. Els comunitaristes, per exemple, han criticat els pensadors lliberals i els han fet adonar que també en aquesta terra promesa, a part d’una constitució que marca uns procediments neutrals i impecables per a resoldre els problemes amb el veí, es necessiten uns valors comuns amb aquest veí com a fonament per a resoldre aquests problemes i com a deu d’on mana tota regla, que més que ser neutra el que fa és ocultar els seus valors. No ens enganyem, en fi: La forma de colonitzar el territori al poblet de Nova Anglaterra no només és una forma de garantir l’autonomia personal (o familiar, perquè algunes feministes tindrien molt a dir de les estructures patriarcals dels WASP a Nordamèrica i de la societat que han construït i en d’altres societats lliberals), sinó que també és una forma d’establir, fixar aquest sistema que afirma basar-se en la llibertat individual i fer-lo immutable gràcies a un establiment d’aquest sistema en el territori: Un cop construït el poblet a l’estil lliberal (abandonem ja la metàfora territorial de Nova Anglaterra per a no abusar d’ella i caure així en l’error, el prejudici d’identificar massa aquest sistema amb Amèrica del Nord) ja no queda cap altra forma de viure. El fet de decidir-se a establir aquest sistema també n’exclou d’altres, també ens exigeix, per tant, que acceptem un determinat cànon normalitzat i normalitzador per a poder entrar a la comunitat. Perquè, és clar, en aquesta comunitat només hi entren els que acompleixen aquest cànon: Els ciutadans honrats. I si no, podem preguntar-ho a les dones, els negres, els homosexuals, els musulmans, etc... Sembla, doncs, que ens ho haurem de pensar dos cops abans de fer les maletes i marxar corrents del claustre, perquè no evitarem el control d’un poder normalitzador. El podrem amagar (extraient-lo, així, d’una possible discussió democràtica) però no el podrem fer desaparèixer. Ens seguirà com una ombra, com ens segueix allà a on anem la nostra condició humana – i precisament per això, perquè va unit a la nostra condició.

Què fer, doncs? Quedar-nos en la presó del claustre? Jo diria que millor quedar-nos-hi, però sense dramatitzar. Intentem convertir la presó en una àgora, una plaça pública: D’una cosa a una altra hi ha un molt poc. Acceptem, per començar, el poder com a cosa creativa, seguint allò que ens diu Foucault al final de la tercera part del seu llibre “Surveiller et Punir”: “En realitat, el poder és productiu i produeix realitat. (...) L’individu i el seu coneixement són resultats d’aquesta producció”. Un cop vist això, l’hem d’anar a buscar sense por pels racons del claustre, il•luminar aquesta ombra que tot ho segueix, enlloc d’ignorar-la i naturalitzar-la d’aquesta forma. No és seguint la inacabable tasca de Sísif d’eliminar el poder, sinó descobrint els llocs a on es troba, portant-hi allà la discussió democràtica, que ens podrem fer més lliures i podrem utilitzar-lo. Precisament aquí, el que a primera vista pot semblar una desavantatge del claustre, es transforma en el seu potencial més emancipador: Pel fet de ser un lloc a on els mecanismes de poder són ben clars, pot ser fàcilment un lloc de vigilància i control, una presó, però també pot ser, igual de fàcilment, un lloc a on els diferents membres de la comunitat, aquells qui habiten les celes que s’enrosquen al voltant del claustre, es troben d’igual a igual i creen un món conjunt, discuteixen sobre com gestionar aquests instruments de poder. Un cop arribats a aquest punt, penso amb alleujament en la bona idea que he tingut no fent les maletes: Com podria trobar el veí per a parlar-hi, ara, perdut en la meva casa i el meu terreny, perdut rera les meves tanques, per a parlar del que ens és comú, si m’hagués refugiat en un lloc aïllat del món buscant la llibertat?

Un claustre, doncs, convertit en una àgora, una plaça pública, a on els ciutadans, com a l’antiga Atenes, es troben i parlen d’allò que els ateny a tots, estableixen límits de la comunitat i discuteixen les normes que els cal seguir democràticament. Quin potencial amagat! M’acompanyeu a donar-hi voltes?