Trilogia de l'Estatut, part II: La rauxa del No

Un cop he vist, doncs, el paisatge polític general del que ha sortit la proposta de nou Estatut, em puc ocupar del text que m’han posat davant i mirar de fer-me una idea de què puc votar.

NO, em diu un xivarri bastant fort però no majoritari. I, ben mirat, penso enmig de la rauxa de la negativa, a aquest xivarri no li manca raó. Perquè hauríem de votar aquest text una mica estrany sorgit d’aquests pares polítics tan curiosos? Se m’acudeixen moltes altres coses que es podrien haver fet amb aquesta legislatura, aquest xec amb validesa per (en principi) quatre anys, per a aprofitar millor el moment de canvi històric després de vint-i-tres anys de pujolisme i treballar per a millorar el país des d’una perspectiva d’esquerres i catalanista.

Una perspectiva d’esquerres, dic. Des d’aquesta perspectiva penso en el treball quotidià que s’hauria pogut fer i s’ha deixat de fer en aquest moment. El dia a dia fonamental, la lluita política concreta, llei rera llei, article rera article, coma rera coma. El treball eficient i consistent a peu de Conselleria. El servei públic, doncs, que els romans honoraven amb la noblesa i l’honor senatorial. I ho feien perquè sabien que és un treball que pot donar tants fruits com les decisions en els grans moments històrics (i que en el nostre sistema de democràcia representativa i mediatitzada no aporta, però, tanta fama personal per als polítics encarregats de dur-lo a terme).

No vull dir que no s’hagin fet una pila de millores en aquest nivell en els últims tres anys. Només cal veure el pacte d’educació, les mesures en seguretat viària, etc... Però la energia invertida en el gran projecte de l’Estatut és energia que no s’inverteix en d’altres camps. Està clar que per a dur a terme a l’Estatut hom ha renunciat a esclarir o millorar algunes herències del sistema pujolista. Pensem, per exemple, en aquell sonat escàndol del 3% del que ens hem oblidat, fent cas a les amenaces d’en Mas de no donar suport a l’Estatut si s’investigaven uns fets que es fan més evidents arrel d’aquestes amenaces (o les hauria fet si no tingués res a amagar?). Però no, un cop més, els polítics catalans i molts altres ciutadans d’aquest país varen preferir veure la palla a l’ull aliè i ocupar-se dels problemes que, sens dubte, ens venen de fora, d’aquesta “Espanya” de la que no en coneixem gaire bé la cara però que ens agrada tant criticar, enlloc d’adonar-nos de que no tot el mal ve de fora i de que potser sí que és veritat que algunes de les coses que no van bé a Catalunya no ho fan per culpa de la mala gestió dels poders autonòmics (aquí ens podem referir al que demostra amb abundància en Vicenç Navarro quan ens adverteix del dèficit social de Catalunya i que aquest dèficit no només es deu al que aportem a Espanya, sinó a la mala gestió durant els llargs anys d’un govern de dretes).

Des del meu punt de vista ideològic, és una gran satisfacció constatar que un catalanisme general és una font de consens entre tots els partits menys el PP, perquè sóc catalanista i perquè crec que un patriotisme ben entès és molt positiu per la qualitat democràtica d’un país. Però a vegades, el nacionalisme enfervorit a Catalunya ens fa oblidar que no tot el mal ve de fora. I això ha passat en part amb aquest Estatut.

Però això és una crítica de caràcter més general que no se solucionarà votant “no” al projecte de nou Estatut. Aquesta mentalitat catalana d’assetjament continu que, sens dubte, té part de fonament, però que sovint ens porta a no veure els problemes de casa, no desapareixerà dient “no” al projecte presentat al referèndum. A més, trobo que, si els fruits d’un treball valen la pena, és absurd llençar-los pel fet de poder haver invertit els esforços en un altre camp d’acció quan érem a l’inici del trajecte. I, ben mirat, i encara que aquesta no fos l’hora i que aquest projecte no fos necessari per a fer neteja de la casa de portes endins, gestionant millor les competències atorgades, aquest Estatut ens dona més instruments per a desenvolupar la feina del dia a dia ampliant la l’habitacle de portes enfora, ampliant les competències (ja veurem més a baix si podem estar contents amb aquests instruments) i fixant objectius generals de govern. I des d’aquesta perspectiva d’esquerres, aquesta ampliació de la casa no m’acaba de deixar un mal regust de boca: amb els seus drets i deures amb valor jurídic i àmplies garanties i els seus principis rectors, el jardinet de davant la casa no ha quedat gens malament.

Però no només d’esquerres era el projecte, també era catalanista. I són sobretot alguns dels que carreguen més pes sobre aquesta segona columna del govern els que no estan gaire contents amb l’ampliació del xalet. Crec que tenen alguns motius aparents per a no estar-ho. Un cop posats a la feina, un cop acceptada la decisió d’invertir aquí la energia que es podria haver fet en d’altres àmbits, crec es podria haver invertit millor: Penso que aquest és un Estatut covard. I aquí no em refereixo a això de les retallades a Madrid (això vindrà més tard), no: Trobo que va ser un Estatut covard des dels inicis. Sens dubte, molts dels que es varen embarcar en aquesta aventura no només desitjarien una Catalunya amb més competències, sinó una Catalunya dins d’una Espanya diferent, federal o multinacional. Per a caminar cap a aquesta direcció, però, potser hauria valgut més la pena no seguir pel camí d’incerteses obert al 1978. La Constitució ens va portar, per fi, la democràcia estable, i per això mereix respecte. Però la va fer possible, entre d’altres coses, per a obrir un procés descentralitzador indefinit i que encara avui no sabem a on ens durà a parar. Samuel Puffendorf deia del Sacre Imperi Alemany cap a mitjans del Segle XVII que s’assemblava a un monstre deforme i difícil de caracteritzar. L’Estat de les Autonomies a vegades em fa recordar aquesta afirmació. La posició més valenta hagués estat intentar obrir una discussió sobre la validesa del model territorial establert al 1978 i intentar oferir noves vies de desenvolupament: Volem un Estat de les Autonomies i de “café para todos” o volem permetre assimetries? Volem un ordre territorial que ens diu: Si, sou autònoms, però no, no ho volem dir explícitament, o aspirem a un Estat que s’anomeni sense por federal i ho reflexi correctament en les seves institucions? No cal dir que, si s’hagués seguit aquest camí, hom hauria hagut de fer, sens dubte, una pila de concessions i que el resultat no hagués estat el desitjat per tots, com també ha passat ara. Però d’aquesta forma es podria haver utilitzat el cert poder d’”agenda setting” del que gaudeix aquell qui inicia un debat polític i podríem haver obert un camí cap a una altra direcció, un camí més agosarat que no només tractés de Catalunya sinó del model territorial espanyol. Els polítics catalans van renunciar a fer-ho, limitant-se a seguir el camí incert començat al 1978 i ampliant només el sostre dins de la normativa vigent, sense discutir la normativa. A on ens hagués dut a parar aquest camí és una pregunta que deixo oberta. Que cadascú s’imagini el que vulgui al final del trajecte, bé sigui federalisme o bé independència. El cas és que per començar aquest trajecte ens haguéssim pogut posar d’acord.

Però en aquest punt els polítics catalans potser sí que va demostrar saviesa. Un cop vista la reacció a Madrid pel fet que el nostre Parlament s’hagi atrevit a presentar un esbós que afirmava en el seu primer article que “Catalunya és una nació”, estic decebut. No crec que aquest article fos adequat, m’agrada més un text que comença anomenant la dignitat intocable de la persona (com la Constitució alemanya) enlloc de la nació, però un cop escrit així, em decep observar la reacció: Els crits al cel de molts polítics i els insults constants d’alguns mitjans m’han fet perdre l’esperança de que en aquest país es pugui debatre profundament sobre la Constitució en un horitzó de temps raonablement proper. Creia que després de trenta anys de la mort de Franco, després de que la primera generació crescuda totalment en democràcia sigui ja adulta, seria possible mirar més enllà del pacte del 1978. Però sembla que encara en queda molt, de franquisme sociològic disposat a defensar cada coma d’aquell pacte democràtic al que s’hi van oposar al principi però que ara, després d’un progrés inaturable de tres dècades, veuen com a última defensa de les engrunes de la seva hegemonia, com a “centinela” no d’occidente sinó de la obra del caudillo. La “nova transició” en la que somiava en Josep Fontana en el seu discurs de cloenda dels Premis Octubre a València el 2004 haurà d’esperar molt, encara. Donen ganes de donar un cop de porta i marxar. Però enlloc de fer això, d'escapar-se per aquesta porta falsa i fàcil però per això menys prometedora, alguns polítics catalans han ignorat els insults i han buscat l’enteniment sense obrir aquesta qüestió fonamental, amb un Estatut ambiciós, mirant de convèncer en tot el que es pogués al llarg d’un viatge bastant pesat. Veig ara que varen triar l’única estratègia amb opcions de donar resultats.

I més saviesa demostren encara aquells qui, havent arribat a un punt concret després de finalitzar el viatge, no s’aturen com els ases i es neguen a donar el salt definitiu dient que si a l’Estatut. Aturar-se d’aquesta manera és testimoniar la mateixa falta de maduresa que han testimoniat alguns polítics durant tot el recorregut, dient de cop que si, a voltes que no, de quan en quan que vés a saber i, quan els donava la gana, que no sabien. I tot pensat per a treure la foto més comentada, i no per a donar suport al text del Parlament. Aturar-se d’aquesta manera al final de tot és creure’s, amb innocència infantil, que hi ha un altre camí per a aconseguir el progrés del país i el seu reconeixement nacional a Espanya i a Europa. Com pensen fer-ho? “Echándose al monte”, aprofitant que ara ETA hi torna, de la muntanya, i es deixa la cabaneta odiosa lliure? Reclamant els drets nacionals a nivell europeu? Jo que visc a un altre país europeu – un de central per a la formulació de les polítiques de la Unió com és Alemanya – sé ben bé que la UE només farà el que Espanya demani i no se’ns escola gaire, als catalans. Convertint miraculosament l’Espanya profunda i el franquisme sociològic al federalisme de la nit al dia? Els que refusen aquest text el refusen perquè a Madrid s’ha hagut de fer allò que és el centre de la política, allò que ens constitueix com a comunitat democràtica de ciutadans: Negociar i pactar. I no han demostrat encara – gairebé dic que per sort no ho han demostrat – que hi hagi un camí alternatiu al del pacte negociat amb el poder central, demostrant una falta de maduresa com a ciutadans democràtics.

L’únic creïble que es presenta com a alternativa és tornar a començar el procés. Esperar un any com marca la norma de reforma estatutària, tornar a discutir un any a Catalunya, tornar a retallar a Madrid, tornar a muntar el referèndum. Vet-hi aquí que després de tres anys i mig seríem al mateix punt. No sé si alguns haguessin après. El que si que hauríem fet tots és perdre deu anys per a fer avançar aquest país. Suposant que en tres anys segueixi existint aquesta oportunitat històrica que ara hem tingut: Govern d’esquerres i de debò catalanista al Palau de la Plaça de Sant Jaume i socialista a Madrid. I és que no ens hem d’enganyar: Aquesta és una oportunitat única, per molt que ara alguns dels que s’oposen a l’Estatut se n’hagin oblidat.

Els que han oblidat la delicadesa del “Pujol, enano, habla castellano”, de la involució autonòmica durant la majoria absoluta del PP i del pactisme covard de CiU parteixen de la premissa que l’única diferència que importa en el nostre Estat espanyol és la que hi ha entre Catalunya i la resta, i pensen que amb un govern del PP o de CiU serà possible tornar a llançar una proposta profunda des de Catalunya. És una visió bastant estesa i que té conseqüències per la memòria històrica del franquisme (recordem, per exemple, els escàndols entorn de les beques d’investigació a Borja de Riquer i Josep Fontana, entre d’altres, durant l’etapa del Conseller Solà) i per la interpretació poc realista de la política actual. I és una interpretació profundament errònia. Partint d’un nacionalisme buit, que proclama el nacionalisme perquè si, oblida el caràcter progressista que ha tingut el catalanisme de debò i que ha espantat a les dretes tant espanyoles com catalanes. No recorda, d’una banda, que sempre que ha calgut, la dreta regionalista – mai catalanista – ha oblidat al país per a protegir-se la butxaca. Oblida aquell Cambó franquista o aquest Pujol que obrí les portes del govern a un PP sorprès de no haver obtingut una majoria absoluta que va poder obtenir quatre anys després, passada una legislatura de govern amb el suport dels companys de la internacional demòcratacristiana, les dretes regionalistes catalana i basca. I oblida el sentiment federalista de gran part de l’esquerra espanyola, el sentiment de profunda simpatia cap al catalanisme d’aquells que, amb Azaña, el polític que Zapatero cita com a exemple, veuen a Catalunya com l’avantguarda d’Espanya vers la modernitat, la justícia i la qualitat democràtica: “Gracias al catalanismo será libre Cataluña; y al trabajar nosotros, apuntalados en vosotros, trabajamos por la misma libertad nuestra y así obtendremos la libertad de España. Porque muy lejos de ser irreconciliables, la libertad de Cataluña y la de España son la misma cosa”, deia a Barcelona poc després de la dictadura de Primo de Rivera (el 27 de març del 1930) un Azaña que es declarava “al amparo de esta emoción”, de “la emoción del catalanismo”, per a recordar-nos una cosa que molts obliden actualment: “Vosotros, catalanes, maldecís muy justamente del estado español; nosotros también. Pero la frontera que divide a os amigos y enemigos del estado español no es geográfica como la frontera lingüística sino social.”
Menys d’un any després d’haver-se pronunciat aquestes frases, en Macià declarava l’Estat Català dins de la Federació d’Estat Ibèrics a la Plaça de Sant Jaume. Ell i d’altres representants de Catalunya tingueren prou vista de futur, però, com per ser capaços de pactar una solució amb Madrid i obtenir la primera Generalitat moderna. Un pacte, doncs, que fou revolucionari per a Catalunya. Tindrem nosaltres la mateixa visió de futur, o la deixarem perdre quan ja som a punt d’arribar al cim per a caure en la il•lusió de que sempre ens serà possible tornar-ho a intentar? Hem lluitat, tornarem a vèncer?