Berlín, Berlín!

Hola!

Durant els últims quatre dies he tingut la possibilitat de poder tornar a viatjar a Berlín per a participar en una conferència. Berlín és una ciutat que m'apassiona. De la meva primera visita al juny del 2001 em vaig endur unes impressions que s'han anat reforçant amb cada visita d'aquesta ciutat impressionant. Fa poc, vaig intentar expressar les línies generals d'aquestes impressions en una carta. Ara, tornant de Berlín, he pensat quepodria estar bé penjar aquí aquestes impressions:

Trobo, d’entrada, que Berlín és una ciutat especial dins d’Alemanya: Com la majoria de capitals que conec, aquesta ciutat és en alguns aspectes molt alemanya, però en d’altres sobrepassa l'horitzó estatal per a situar-se en una xarxa internacional que conecta ciutats i formes de vida de diferents països i això fa que a vegades s’assembli molt poc a la resta d'Alemanya. Alguns barris no són tan perfectes, ordenats i nets com es pot esperar d’aquest país nòrdic, sinó que es preocupen menys de l’ordre i de busquen formes noves de vida i de creació cultural. En aquest sentit, Berlín a vegades té la cara d’una ciutat cosmopolita, jove i creadora, però això vol
dir també caòtica, que la fa assemblar-se a Barcelona d’una manera sorprenent.

El que no és Berlín, a trets generals i sense fixar-se en alguns casos puntuals, és una ciutat “maca”. N’hi ha moltes, de ciutats molt més maques que la capital alemanya, a Europa. Tot i això, costa de trobar una ciutat tan interessant i plural. Això es deu al fet que Berlín ha viscut en la seva
pell tot el segle XX com cap altra ciutat, que ha estat la capital de formes de vida i projectes polítics radicalment enfrontats i que cada una d’aquestes capitalitats ha deixat una marca que, per molt que a vegades els berlinesos s’entestin en esborrar, és ben visible a la seva pell.

Això es manifesta en primer lloc i de forma més clara en que l'’intent d'’establir un centre de la metròpoli és en va. Berlín té moltes cares, i cada una d’aquesta cara té un centre. Dos d'aquests centres són especialment visibles. Començant per l’Oest, hi l’estació del parc zoològic (Zoologischer Garten) amb l’avinguda comercial “KuDamm”. Aquest és el centre de l'’antic Berlín de l’Oest, una avinguda comercial, capitalista, estressada, com totes les que es poden trobar a les ciutats de l’Europa occidental (una mena de Passeig de Gràcia, salvant les diferències). A l’extrem est, enfrontada a aquest centre, trobem la plaça “Alexander” (Alexanderplatz), que, amb la seva torre de telecomunicacions altiva (anomenada pels berlinesos amb afecte “Àlex”) i els seus grans espais, així com amb les seves estàtues de treballadors i de’n Marx i l’Engels, vol expressar els ideals de laRepública Democràtica Alemanya, comunista.

Però hom no seria just amb la ciutat si ens limitéssim a reflexar aquesta partició entre oest i est que encara avui en dia és visible. No, entre aquests dos punts, definits amb claredat i que s’oposen altivament, en trobem les restes d’altres centres, més difuminats pel pas de la història i
les guerres, com la plaça davant de la Universitat Humbolt, una institució que va establir les bases de la universitat alemanya moderna, cabdal per la ciència de la nostra època i que, junt amb la "Illa dels museus", construida a principis del segle XIX seguint models clàssics, representa els ideals de la Prússia il•lustrada. Aquesta és l’època més remota a la que Berlín es pot remuntar a causa de les massives destruccions que ha patit la ciutat i que han esborrat qualsevol rastre més antic. Ben a prop d'aquesta plaça hi ha, també, la catedral, signe de l'Alemanya del segon Imperi, de tombant de segle, que volia ser, per fi, la força hegemònica a Europa que mai fins a la segona meitat del segle XX va ser i que havia aspirat tant. I escampats per la ciutat, sorgint inesperadament de la realitat quotidiana de la ciutat estressada i treballadora, trobem de quant en quant records del Berlín nacionalsocialista, ja sigui en forma de runes de la que havia de ser la capital de l’imperi germànic dels mil anys que volia fundar Hitler o en forma de recordatoris posteriors que adverteixen d’aquesta bogeria i que expressen molt bé la cultura política en la que es basa la República Federal. Els alemanys han creat una paraula nova per aquests recordatoris, “Mahnmal”, que és una mescla de les paraules “mahnen” (advertir) i “Denkmal” (Estàtua conmemorativa). D’aquests Mahnmals se’n troben una pila: Museus i sinagogues jueves, recordatoris a on estaven els edificis nacionalsocialistes o, el més nou de tots i el més polèmic, el Monument en Record de l’Holocaust contra el Jueus d’Europa, inaugurat l’any passat al cor de la nova república i que va provocar critiques pel fet de centrar-se només en els jueus i oblidar altres grups perseguits pel nazisme, com els homosexuals, els gitanos, els comunistes o, també, els republicans espanyols. Aquestes restes d’'antics centres han quedat sorgint d’entre les runes d’una de les moltes destruccions que ha patit la ciutat, tal com va
quedar la esglèsia “Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche” (un altre Mahnmal) a prop del KuDamm després de la Segona Guerra Mundial. Durant la reconstrucció de la postguerra, hom va decidir deixar la esglèsia tal com va quedar després de les bombes, mig derruïda, per a advertir de les conseqüències de la guerra.

I, més enllà d'aquest centres visibles i d'aquestes runes, trobem centres perifèrics, que no es diferencien de forma diacrònica expressant moments històrics diferents, sinó de forma sincrònica, simbolitzant facetes plurals que conviuen avui en dia en aquesta ciutat: El Kreuzberg o el Neukölln multiètnics dels emigrants, barris que expressen els potencials i els perills de l’Europa de la immigració, Prenzlauer Berg, barri jove i creatiu, a on modistes i altres artistes es busquen la vida tot esperant canviar el món, Berlín-Mitte, barri “xic” de finals del segle XX a on es concentra elcervell de la potència política i econòmica internacional alemanya, etc...

Berlín és, doncs, una ciutat generalment lletja i desigual, però precisament per això plural i interessant, a on es pot llegir la història d’Europa i del món en el segle XX i a on es poden veure en plena activitat moltes formes de vida diferents. Un bon consell pels visitnats de la ciutat (que molts turistes no coneixen), és agafar la línia de bus 100, que surt de davant de l’'estació“ Zoologischer Garten”, pujar al segon pis de l’autobús (a Berlín hi ha autobusos de dos pisos, com a Londres), seure davant de tot i viatjar fins a Alexanderplatz, passant, per tots aquests centres. Pot ser una bona forma de començar a conèixer la ciutat, fent un vol general, per després
dedicar-se a cada un d’aquests centres de forma separada.

I per acabar aquestes impressions de Berlín, cal anomenar el tercer gran centre que està creixent actualment entre els dos antics, l'occidental i l'oriental, sobre el descampat en què es va convertir una de les zones més actives de la ciutat després de la guerra i que no va ser reurbanitzada perquè era a la frontera entre les dues meitats de la ciutat, quedant partida pel mur als anys seixanta. Aquesta zona aspira a formar el nou cor de la ciutat, expressant els ideals de la República Federal del Segle XXI (en conté les institucions bàsiques, com el Parlament (Reichstagsgebäude), el Senat (Bundesrat), i la cancelleria (Kanzleramt), i, ben a prop, la residència del President de la República (Schloss Bellvue)) i donant cabuda al gran capitalisme globalitzat (amb la central de la companya de ferrocarrils alemanya (Bahn) i els “Sony-Center”, catedral de l’alta tecnologia). Un nou cor que enriqueix la ciutat i la porta de segle XX al XXI però que pot reduir-la a una mera capital europea amb molts gratacels de vidre però sense gaire interès si acaba, com pretén, esborrant els altres cors, que poden ser dolorosos però que enriqueixen, i establint la seva hegemonia en una ciutat que precisament es caracteritza per ser un ordrecaòtic i no hegemònic.